Nalataia, Mare Tubercle

La batalla èpica entre el bé i el mal s'acosta a la seva fi. Cada vegada falta menys per saber qui serà el guanyador. A cada dia que passa, l'espera es torna més agònica, més incerta, més desesperant. I cap dels dos bàndols vol cedir el lloc... per què li hauria de cedir jo res a un ordinador?! A sobre que m'està amargant l'existència!  Jo prometo qua guanyaré, ni que sigui per retirada del contrincant: una màquina NO-EM-GUA-NYA-RÀ! I de moment, seguim a mitges: ni per a tu ni per a mi. I tot per culpa de les escales. Les que pugen al segon pis? No, les que posen a prova les capacitats mentals de la gent quan han de llegir un mapa i fer la conversió de centímetres a quilometres. Aquest tipus d'escala; la que equipara distàncies. O alçades. O qualsevol cosa que pugui ser deformada. I aquesta és la paraula clau: DEFORMADA . Si no en tenia prou buscant les equivalències entre els gruixos, amples i llargs de les dues peces que havia d'encaixar, el Mimics va...

Memento mori,  gran reflexió que el meu ordinador de sobretaula faria bé de recordar més sovint, a veure si li arribarà el final inesperadament i no haurà tingut temps de donar pel sac tan com hagués volgut. Perquè s'ho està buscant, a consciència. Yo sólo lo digo... Fa un parell de minuts he tancat els ulls i sabeu què m'ha passat pel cap? Dilluns. En una sola imatge. I m'he preguntat "Ja estem a dijous? Demà passat ja em toca anar a treballar una altra vegada? Però quina merda de setmana!" Massa curtes. I, tot i així, segueixo perdent el temps. Com si me'n sobrés gaire... I és que no paro: quan no sóc a classe, sóc a casa fent feina de classe. I quan no sóc a casa fent feina de classe, sóc a la EOI intentant desesperadament aprendre alemany. I us preguntareu "Per què collons vols aprendre tu alemany? Te'n vols anar a viure allà dalt, amb el fred que hi fa?" Doncs no ho sé, no em pressioneu! Jo volia aprendre japonès, cosa lògica i coh...

Uoooooo, avui em sento on fire ! Després de la sessió d'ahir amb el meu tutor de TFM, sembla que el Mimics ja no se'm resisteix tantíssim. Serà això la fi de la humanitat? He aconseguit, per fi, subjugar aquest software creat per l'Altíssim Satanàs i tota la seva cohort infernal? Un cop més, la ficció supera la realitat... Bé doncs, això s'ha de celebrar... Mwahahahahaha! Tubercles, segueixo sense guanyar la guerra, però cada vegada estic una passa més a prop d'endur-me la victòria definitiva. Creuem els dits. Recompte final del dia:  Mimcs 2 - Nalataia 2 Més feliç i peto. Aviat més. No sigueu dolentots i comporteu-vos, que tot té recompensa a la vida, ni que sigui en forma de gelat!! I recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!! Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!! Sobren les paraules.

Yeeep! Una altra vegada, torno per fer-vos quatre cèntims sobre la meva relació amb el Mimics. Per ara, l'odi guanya a l'amor i de llarg. Però segueixo insistint, exigint, suplicant que aquesta tortuosa i desesperant amistat humà-màquina arribi a bon port... o la meva ment, ja destrossada per anys d'abusos continuats a les meves neurones, s'apagarà definitivament. I no penseu que és el tercer dia REAL que passo en companyia amb aquest angoixant software, que va! Porto més de dues setmanes intentant treure'n el millor, però resulta que aquest " millor " no vol ni sentir a parlar de sortir d'on collons sigui. I mira que li dic que no li faré mal, no l'insulto. De fet, els qui estan rebent de valent són els meus artells, que s'enduen totes les mossegades i cops possibles; encara em sorprèn no haver-me trencat res... És un suplici. Si algun dia voleu fer penitència, proveu a descarregar-vos el Mimics i us ben asseguro que desitjareu o bé ...

No m'agrada el Dia de la Dona. No és un dia que vulgui celebrar. Ni m'agrada fer pena. No vull que el dia 8 de Març se'm dediqui per ser dona. No vull ser el centre d'atenció. Perquè només és un dia i l'any en té 364 més. Vull que se'm respecti cada dia. Vull que se'm valori cada dia. Vull que se'm tingui en compte cada dia. Vull poder anar pel carrer sense por. Vull poder ser lliure per triar, per decidir. Vull ser, en definitiva, un ésser humà més, no una ciutadana de segona. Perquè és molt maco dir que el dia 8 honrem a la dona. Perquè queda molt bé fer-se fotos entregant un ram de flors en memòria de les dones que ja no hi són perquè algú va decidir per elles que no havien de ser-hi. Perquè és molt lloable recordar les grans ments femenines. Perquè és just ser crític amb tots aquells que creuen tenir poder absolut sobre les dones. Perquè lluitar per la dona està bé. Però és hipòcrita. Si vols demostrar que estàs de part nostra, fes-ho ca...

Si bé m'encantaria parlar-vos de la meva estimadíssima Laura Pausini, no és el cas (tot i el que pugui semblar pel títol) . No, jo venia a parlar-vos, literalment, de la primavera anticipada que va tenir lloc a Barcelona el cap de setmana passat. Va ser un diumenge tan increïblement assolellat i calorós, que el Jardí Botànic es va col·lapsar. I només estem a Març. Suposo que ser primer diumenge de mes, gratuït tot el sant dia, també ajuda. Però, les coses com són: va fer un dia de collons. I a mi em va tocar estar-me tancada a taquilla. Si hi hagués justícia al món, plouria cada diumenge de l'any. Però la justícia és només pels rics, als altres ens toca posar les dues galtes...i espera que no ens demanin també les del cul. Anyway. Xifra escandalosa per a un diumenge de Març: I si no us ve de gust ampliar la imatge, ja us la dic jo: almost 600 visitants, 400 dels quals va venir de manera exclusiva pel matí, de 10 a 14 h. És a dir, 100 visitants la hora. Reconec que...