Nalataia, Mare Tubercle

Feia catorze anys que no m'asseia en una bicicleta, catorze anys! Sort que, igual que passa amb les taules de multiplicar, anar en bici no és una cosa que s'oblidi fàcilment sinó, ara estaria a urgències. I com pot ser que fes tantíssim temps que no agafés una bicicleta? Els motius són diversos i variats però la raó principal és la meva mare.  Mai he estat una santa, no a casa, com a mínim. A l'escola sí, allà era l'encarnació de la santedat i les bones maneres. A casa sempre he estat més punyetera. No mala gent, però si rebel. I en un d'aquests atacs de revelació contra la autoritat típic dels adolescents (suposo) , la meva mare em va castigar tot un estiu sense bicicleta (o això interpreto després d'anat sumant les parts dels records dispersos) . Sigui com sigui, un estiu va seguir al següent. I aquest a l'altre i així successivament fins avui. El resultat de tot plegat és mitja vida sense pujar a una bicicleta. Me germana sol dir que aquí, la tonta, ...

Bé, doncs la cosa va sobre coloms. No és un dels meus temes preferits, ni tampoc un de recorrent però, de vegades, les coses no són com volem i, sinó, que els ho preguntin als milers de llicenciats i graduats universitaris que s'han quedat sense ungles de tant menjar-se-les.  Fa una mica més d'un mes, estava tan tranquil·lament endreçant els meus pensaments i fent equilibris en un tamboret quasi, quasi més alt que jo quan, sense preàmbuls, ni cants celestes, ni llums encegadores caient com cascades d'aigua del cel, un colom blanc immaculat (o, com a mínim, tan immaculat com pot estar un colom a Barcelona) va entrar volant a la botiga on era. No va ser una entrada d'aquelles típiques, que acaben amb el colom incrustat a la paret, no. Aquesta entrada va ser divina: la bèstia va avançar a càmera lenta, com surant en una corrent invisible i, a mig camí, va fer anar les ales enrere, com si tragués pit, com si les estigués dient al món "Ei, sóc aquí", i va que...

Segons l'IEC, el terme " robar " implica apropiar-se d'una cosa que no és nostra amb violència i/o engany, a banda de fer-ho d'amagat si les circumstàncies són favorables. " Pispar ", en canvi, és el mateix però sense les hòsties ni les mentides. Sigui com sigui, el cas és que algú s'endu una cosa que tenies tu i, per bé o per mal, ni te n'adones. A no ser que ho faci davant la teva puta cara i pretengui fer-te'n còmplice. Això és, a grans trets, el que em va passar fa relativament poc en un lloc de la Terra, el nom del qual no vull mencionar.  L'anècdota, perquè no és res més que això, per sort, tot i que poc li va faltar per ser portada dels diaris, gira al voltant d'uns elements, diguem-ne " X " que, en el seu conjunt, formen un element major, diguem-ne " Y ". Doncs bé, resulta que una excepcionalment calorosa tarda de Juliol, i no serà perquè no n'hàgim tingut, una parella d'edat entre la menop...

Si quan heu llegit el títol de l'entrada heu pensat en pets, l'heu encertat. Ara, si penseu que em dedicaré a parlar de ventositats, aneu arreglats. Cadascú que s'aguanti amb les seves i deixi tranquil·les les dels altres. El títol de l'entrada fa referència a una conversa molt animada que vaig tenir amb me germana fa poc més d'un dia; efectes secundaris dels xats. De les poques coses que us puc explicar i que no em donaran bitllet directe al purgatori, destaco els comportaments estranys de l'ésser humà, perquè som rarets, això es un fet. Com també és un fet que la gent no entén les indirectes (i dit sigui de pas, les directes) . O és que la persiana baixada d'un comerç no és prou eloqüent? Que de què parlo? Bé, doncs precisament del que acabeu de llegir: ara resulta que un comerç amb la persiana baixada i els llums apagats no està tancat, sinó en stand-by. I per què ho sé, això? Perquè m'hi he trobat (digueu-ne persiana, digueu-ne porta de 3x4 tanc...

Navegant per la xarxa, m'he trobat això. El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga) , saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...) , tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu. Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin ...

Un dels únics seguidors que (encara) m'escriu de tant en tant, m'ha deixat un missatge preguntant-me per la meva anterior i críptica entrada. Si bé el significat de la mateixa està lluny de ser compresa en la seva totalitat per part vostra, crec que la idea queda prou clara: to be or not to be , baby. Ja sigui to be una tortuga o not to be una treballadora explotada per un sistema que prioritza el capital i el desconeixement. Amb paraules més maques o més rebuscades, amb una redacció més simple o més complexa, el concepte inherent a la entrada era el desemparament que sent una majoria quan es topa amb la realitat d'unes minories molt afortunades. Sigui com sigui, la meva resposta no ha tingut gaire a veure amb l'aclariment que acabo de fer. De fet, li dic que ahir, mentre estudiava pels examens finals d'alemany, vaig escriure una història... bé, "història" sota paraula d'honor, més aviat frases unides entre elles mitjançant comes, connectors i ...

De vegades, la vida ens dona oportunitats que no podem deixar anar. D'altres, aquestes oportunitats ho seran si nosaltres ho volem. Sovint, aquestes oportunitats no són res, poc menys que fum... però nosaltres ens entossudim en agafar-les. Ens hi aferrem com un nàufrag al flotador que el manté amb vida. I ens equivoquem. Però estem tan desesperats que no ho veiem, no som conscients que aquestes oportunitats que se'ns han materialitzat al davant no són nostres, són una trampa, no ens corresponen. I les mantenim a prop per por a perdre-les però, el que no sabem és que no ens ha de fer por perdre quelcom que mai ha estat fet per a nosaltres. Tot i així, la por, la indecisió, la inseguretat, el fracàs i tantes i tantes emocions que ens capgiren del revés, ens passen una mala jugada. Totes aquestes oportunitats ens encadenen i desperten un "jo" que no correspon al real, que no ens representa. Per desgràcia, no sempre ho veiem. De fet, m'atreviria a dir que no ho fem, ...