Nalataia, Mare Tubercle

Ahir vaig anar al metge. Sóc estranya. No sóc la única, però tant és, sóc estranya. El meu cos és estrany. Sóc diferent. No reacciono igual que els altres. A mi no em va ser una més. El meu motllo era diferent. Sempre he anat una passa enrere dels altres. A la meva manera, ja sabia que no era igual. Ho sospitava. Ahir vaig anar al metge. I m'ho van confirmar. Tubercles, la Mare no sap fer les coses bé. Les ha de fer millor. Literalment. Resulta que el meu cos no sap reaccionar de manera normal a les ferides, cops i, en general, a qualsevol atac al cos susceptible a ser guarit. És a dir: que em faig un tall, doncs no el cicatritzaré bé, sinó que el cicatritzaré millor! Al meu sistema immunològic no li serveix una cicatrització normal, com la de qualsevol altre, no. Necessita fer-se notar, necessita fer-me saber que està al 100% i que quan el necessiti, treballarà al 200%!! (em sento una mica Toguro ;____;) . I què vol dir això? Que les meves cicatrius, les ferides d...

Les vespes han tornat a casa. I resulta que són unes pervertides de la pitjor classe! La meva germana estava a la dutxa aquest matí, acabada d'aixecar i encara anestesiada per les hores de son. Doncs bé, resulta que mentre deixava que l'aigua la despertés una mica, ha sentit un brunzit. A prop, MASSA a prop. I ha mirat amunt (informe de situació: el nostre bany és més llarg que estret i la dutxa és d'1 metre per 1 metre i està oblidada al final del "passadís") , justament on cau la finestra... i què ha trobat? Una vespa que l'observava amb cara de vici! Estava allà, amagada en un raconet, observant els seus moviments sense perdre'n detall (encara sort que la gent normal, quan es dutxa, no és ni la meitat d'imbècil que les persones del anuncis... buff!) . Com és evident, la meva germana ha entrar en pànic. A favor seu diré que ha sabut mantenir la calma i s'ha dutxat en temps rècord. I tot això sense cridar. Una mitja hora després, m'ha...

A l'última entrada ja us vaig dir que no pensava ficar-me pas en temes polèmics d'actualitat com l'ebola. Això no vol dir, però, que d'altres no ho puguin fer en lloc meu. Concretament, la meva germana, la TubercleTata. Això és el que va publicar al seu Facebook fa uns dies: " Jefes de Estado, me dais ASCO. Medios de comunicación manipuladores, me dais NÁUSEAS. Mi mente no concibe, ni creo que llegue a concebir nunca, cómo podéis destrozar familias, personas, derechos, libertades, verdades... y dormir a pierna suelta. Sois una panda de impresentables, unos irresponsables, unos monstruos indignos de vivir junto al resto de la humanidad y, mucho menos, de gobernarnos. Claro, ahora vais a culpar única y enteramente a la enfermera infectada por lo que ha pasado. Lógico, porque los recortes en sanidad (por cierto, felicidades Cospedal por llevar a cabo una de las acciones más crueles concebibles moralmente en mi mente: cerrar una planta oncológica de niños, condená...

Com sempre que les coses es fan malament, aquest país que es fa dir Espanya ha tornat a demostrar al món perquè es mereix formar part de l'Àfrica, tot i estar separats per un rierol d'aigua salada. No penso entrar en polèmiques: cadascú és molt lliure de culpar a qui li sembli, amb motius o sense. A casa meva, seguim al senyor Antonio García Ferreras. I ho fem amb ganes. A banda d'això, avui vinc a explicar-vos una història curiosa. Una d'insectes socials. Amb fibló, verí i moltes ganes de provocar xocs anafilàctics als humans. Parlo de les vespes, aquestes bestioles voladores que ens fan cridar de por cada vegada que se'ns apropen i que, com m'està passant ara mateix mentre escric, ens obliguen a tenir la finestra tancada per "precaució" (sí, bonic eufemisme) .  Bé, aquesta història comença dos mesos enrere, a finals de Juliol, quan la calor estava allà on tocava (no com ara, que empeny i empeny i no hauria de ser aquí) . Afortunadament, o no...

Ahir va ploure. Durant tota la tarda. I molt. Feia temps que no passava unes hores tan tranquil·la. I sense l'ordinador (tronava massa pels gustos delicats del meu company electrònic) . El cas és que la pluja allunya a les bèsties: no hi havia nens al carrer cridant, ni pares mal educats que pensen que als nens se'ls educa a l'escola i no a casa (així els surten els fills; dues paraules "Hermano Mayor") , ni alcohòlics declarats i no-declarats, ni, en general, la púrria que pul·lula habitualment per aquí a la tarda. Només aigua. Va ser una bona tarda. Però no hi ha res que duri per sempre... potser només les partícules subatòmiques. I vist així, els dinosaures encara són entre nosaltres a nivell subatòmic ! Ara mateix, la meva persona podria estar formada per matèria subatòmica d'un T-rex!! Em punxen i no em treuen sang. Que intentin punxar-me i ja veurem qui acabarà donant sang a qui.

Sembla que aquesta vegada la Meritxell haurà de lluitar més fort i amb més ganes per poder participar en el concurs de karaoke internacional del Saló del Manga 2014. Tot i que no va passar la primera ronda amb l'ending d'Ano Hana " Secret Base ", no s'ha donat per vençuda i ha tornar a la càrrega. Aquesta vegada, amb l'opening de Fullmetal Alchemist Brotherhood "AGAIN" de la Yui. No sé quants de vosaltres coneixereu la cançó però els que ho feu sabreu que és endiabladament difícil de cantar: sembla que a la dona aquesta li hagin ficat un coet al cul de tan ràpìd que va xD . Aquí teniu el vídeo. I el link per a votar a sota. No sigueu carraques i voteu-la, que no perdeu res. I segur que ella se'n recorda de vosaltres si guanya ;) misiontokyo.com/iframe/votacion.php?id=9 És fàcil: només heu d'accedir a Feisbú i votar a la Txell. Són dos minuts, a no ser que vagis a votar i et trobis la mateixa sessió de Feisbú iniciada en dos ...

M'han robat una planta. Sí, una planta. Una amb quatre fulles a mig crèixer. No era d'or, ni de plata, ni tenia flor: eren quatre fulles en ple desenvolupament, esperant la primavera del 2015 per a començar a crèixer de nou. Però la història no comença aquí. Fa tres anys llargs, els meus pares i la meva germana em van anar a veure al Jardí. Van passar el matí entre plantes i van esperar a que plegués al migdia per marxar tots junts a casa. Quan el meu torn va acabar, vaig anar fins a les taquilles i vaig deixar-hi el full d'incidències del matí. Tot normal, menys per un petit detall: la meva germana es va encapritxar amb un paquet de llavors. D' Strelitzia reginae var. parvifolia , concretament. No semblava mal caprici. Em vaig mirar l'estació per a sembrar les llavors i el temps que trigaria en florir. Quatre anys. Era una mica llarg però valia la pena: la flor d' Strelitzia és molt bonica. Era estiu i el millor moment de l'any per a sembrar era la pr...