Nalataia, Mare Tubercle

Ara fa uns dies, un parell de setmanes potser, la meva germana em proposava un experiment: escoltar (no mirar) un vídeo a YouTube, un que em deixaria amb el cul enganxat a la cadira. Li havien passat aquell mateix matí a classe i no va poder evitar fer-me'n partícip; a mi i a tota criatura vivent que hi hagués a casa. El vídeo en qüestió era un experiment psicològic sobre percepció. I com que em va agradar tantíssim, el vull compartir amb vosaltres (de perles com aquestes, n'hi ha arreu però és força difícil trobar-les; si ens les ofereixen, per què no agafar-les?) . Abans de res, però, heu d'estar ben atents a les instruccions ( que tampoc són moltes ) i a l'explicació: primer, busqueu uns auriculars. No cal que siguin última generació, n'hi ha prou que funcionin i aïllin el so del vídeo del so exterior. Segon, quan li doneu al play del vídeo, tanqueu els ulls. Heu d'estar totalment concentrats en el vídeo. I relaxats, sinó, perd la gràcia. No patiu, qu...

Recordant els meus dies d'estudiant de biologia i, perquè negar-ho, les frikades que érem capaços de trobar per Internet, he volgut recuperar una cançó mítica per a la meva promoció; una cançó que ens va impactar a tots, tant aspirants a microbiòleg, fisiòleg, zoòleg, genetista, a tots. Va marcar un abans i un després: abans érem rarets però suportables, després, simplement, vam passar a ser l'ànima de la festa! (una mica com els va passar als savis que van comprar la batamanta) .  La cançó té un títol tant eloqüent com "The PCR Song" Però la PCR no ho és tot en aquesta vida! Els primers , el DNA desnaturalitzat, el buffer , els nucleòtids, la polimerasa, tot, TOT és necessari perquè la PCR surti perfecta. Però,els grans oblidats, aquells que sempre fan la feina bruta i que mai reben un miserable "Gràcies!", aquells que treballen com esclaus i, al final, se'ls dona una coça al cul i bon vent i barca nova... tots ells també mereixen un homena...

Can you feel, can you feel, can you feel the...  Can you feel, can you feel, can you feel the... Momentum. Diu la llegenda que, eons enrere, aquest bloc era actualitzat de manera regular. Actualment, la llegenda s'ha convertit en mite. I tots sabem com falsos són els mites. Per tant, no en feu cas. Ni gota, perquè avui, la Mare, us porta notícies fresques. Que comenci el show.

A tres dies i mig per començar les classes, i a deu per posar-me a full power , començo a sentir com alguna cosa dins meu s'expandeix, s'expandeix, s'expandeix... i com peti, malament. Tant ansietat m'està destrossant. Dimarts vaig anar a matricular-me a la UAB i us ben juro que ni el més experts dels mariners podria fer mai un nus tant enrevessat com el que tenia jo dins. Era com un pes mort a l'estomac. I el cabró s'autoalimentava del meu patiment: com més estona passava, més present el sentia. I el clímax va arribar quan, després de 30 minuts d'espera a Gestió Acadèmica, em confirmen que haig de parlar amb el tutor del màster primer; que necessito l'imprès de matrícula. En aquell moment, quan em vaig adonar que havia perdut el temps miserablement, l'ansietat que em perseguia des de les 7.30 del matí va prendre forces renovades i em va deixar la boca més seca que una travessia a través del Sahara. Evidentment, el quart d'hora que vaig esta...

A veure, aquesta entrada us semblarà estranya. Enigmàtica. Estrafolària. Sorprenent. Insòlita. Extravagant. Inexplicable (molt, de fet) . Desconcertant (ui, si, això també) . Rara. Inusitada. Inversemblant. Increïble. Fora de lloc... i, a més, m'he quedat sense adjectius! Merda! No em jutgeu malament; les meves neurones comencen a sentir els efectes secundaris del futur màster. Els terciaris ja arribaran, ja... Com deia, el que estic a punt d'explicar és carnaza per a Cuarto Milenio . Oh i tant! I no els venc l'exclusiva perquè seria abusar dels pobres que, a diferència de mi, no estan rodejats de fenomens paranormals (essent jo mateixa el més paranormal de tots) . Doncs bé, tot comença divendres passat... sí, quasi una setmana. I què?! No importa el temps, el que interessa de debò és el contingut del meu crani de la notícia! Divendres, deia. Cap a mitja tarda. El moment perfecte per a fer-se un te i esperar que el Cosmos m'il·lumini amb la resposta a la pregu...

... només amb aquest títol, ja he captat la vostra atenció. D'això se'n diu tenir " ganxo ". O " publicitat enganyosa ". Personalment, prefereixo dir-ne " confiança del consumidor ". I és que seguir llegint aquest bloc després de tant de temps i, tot i així, tornar-hi a caure un cop més, demostra que el producte és bo. O mínimament consumible. Com a mínim, no és un bloc mort, com sí els passa a moltíssims altres. Els motius? Tants com gotes d'aigua hi ha al mar. Des de a) He començat un bloc perquè és la moda i tinc la personalitat d'una col bullida , b) No m'interessa però és la moda moltíssim dur a terme un projecte sociològic basat en les interaccions interpersonals que es donen entre els usuaris d'un bloc, c) Començo un bloc amb molta il·lusió perquè és el meu projecte personal, una forma d'expressar el meu rebuig a aquesta societat absurda i desestructurada però acabo posant vídeos de reggeton i gadgets inútils que...

Quasi, quasi rodona, efectivament. Perquè, i segons el panell de control de Blogger (que no sol ser de fiar però passo d'anar entrada per entrada, comptant com una idiota) , això que esteu llegint, aquestes mateixes línies sobre les quals passegeu la vostra mirada formen, ni més ni menys, que l'entrada... 450 del bloc!! 450 entrades! Qui ho hauria dit que jo, tan reservada per unes coses i tan avorrida per unes altres, aconseguiria arribar a 450 entrades?! Qui?! Que aixequi  la mà, si és tan amable, perquè jo encara no m'ho crec. Doneu-me un any més... i en seran 500! Que fort. I tot, to, va començar amb això: " -Aquí comença una nova aventura - como diria Peter Pan. "