Dies d'institut XX: Acudit
La setmana passada deia que aquesta us explicaria un acudit. Bé, doncs ja ha arribat AQUESTA SETMANA, així que us dec un chist - que diria el Montilla -.
No sé segur si recordareu certa fatídica entrada, on us explicava les meves tribulacions i mal de caps amb l'assignació de la pràctiques el curs passat així que, #spoileralert, aquí la teniu, perquè refresqueu la memòria - que aquesta entrada és la continuació d'una història de terror inoblidable -: Dies d'institut XII: La llum al final del túnel té un preocupant matís negre. Cal amoïnar-se? . Bé, ara que ja estem situats, que corri la tinta.
La meva natura, el meu estat habitual, es pot representar fàcilment amb una gran gerra de vidre plena a vessar i en aquell punt just d'equilibri damunt la taula que, miraculosament, ACABA ESTAVELLANT LA PUTA GERRA AL CONY DE TERRA, CAUSANT UN SISME DE REPERCUSSIONS ÈPIQUES I IRREFRENABLES, MECÀGON LA SANG DE LLUCIFER! Apa, ja ho he dit: no tinc sort, mai n'he tingut. No sóc la típica persona que ha nascut amb una flor al cul - i sí, evidentment parlo del context social en el que visc, no comparo, ni gosaria, la meva vida amb la de milers de milions de persones que no han tingut, ni tindran, ni un quart de les oportunitats que he tingut jo, només constato que la meva realitat m'esgota I PROU -, més aviat un cactus, i no un de bonic, precisament. Però segueixo endavant, amb el cactus penjant del cul, perquè, què altra cosa puc fer? Quedar-me a casa, plorant sota els llençols? De què culleres serviria això? No, sóc una persona sense sort, que s'exclama amb moles majúscules i moltes negretes, però que sempre es mou - cap endavant o cap els costats, depen del dia i de com d'adormida vagi per la vida -. El problema és que, per desgràcia, em mogui cap a on em mogui, la resta del meu món pren la direcció contrària. I ho fa expressament, n'estic convençuda. Ja diuen que, si la vida et dona llimones, facis llimonada. Personalment, prefereixo esprémer les llimones directament als ulls de l'il·luminat que va dir una burrada com aquesta.
I què ha passat ara, us preguntareu. Ha passat que la meva història d'amor amb la Microbiologia ha tornat a la càrrega amb intensitat. Una història que va començar fa 10 anys amb una trucada de telèfon i que jo pensava que havia acabat dos minuts després, exactament quan vaig tallar d'arrel la trucada, PERÒ NO, era un bumerang, EL BUMERANG MÉS LENT DE LA HISTÒRIA! I és que mai se sap per on tornaran les ironies de la vida. A mi, aquesta en concret, m'ha trobat a cavall entre el món estudiantil i el laboral. Si haver aturat les pràctiques a mig fer com a conseqüència de la pandèmia mundial, ja va ser una putada amb totes les lletres, imagineu què ha de ser que te les canviïn de departament OUT OF THE BLUE. Perquè sí, AIXÒ ÉS EXACTAMENT EL QUE HA PASSAT: que m'han assignat un nou lloc perquè als responsables els ha semblat bé desmuntar-me els plans, uns plans que no eren gaire elaborats, d'acord, PERÒ EREN MEUS, MECÀGON TOT! I ARA ELS HAIG DE REESCRIURE! AGAIN! Mig curs passat barallant-me amb la meva tutora i amb l'hospital perquè m'enviessin a Micro, que era el que m'havien promès, i acabo a Genètica Molecular tan sols, TAN SOLS perquè em tornin a enviar d'una coça al cul a Micro. ÉS O NO ÉS EL PITJOR ACUDIT DE L'ANY?! Sóc la única que s'ensuma la ironia en tot això? Vaig estar mesos reclamant a la meva tutora que partís la cara a qui calgués per poder anar a Micro, sense tenir ni poca ni mica de sort. I ara, ara que estan fins el coll de feina, ara que no donen a l'abast, ARA SÍ, NO?! ARA SÍ M'HI VOLEU! Sou uns esquirols.
Espero no perdre el temps acceptant aquest canvi. Espero no penedir-me'n. Espero que tota la sort que no he tingut mai em caigui al damunt de cop com una galleda d'aigua gelada... perquè sinó és així,
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!