Nalataia, Mare Tubercle

S'està parint una sorpresa. I no, no és GranOtaku, tan de bo, però, sempre que acabo davant del portàtil, em poso a fer altres coses. I no serà perquè no ho tingui present, eh! Simplement, hi ha afers més urgents que reclamen la meva atenció. Com la visita exprés d'avui al metge. Que sí, ja sé que no té res a veure amb el portàtil però em ve bé explicar-ho. Serà curt. He mencionat que ha estat una visita exprés? Doncs bé, estava citada a les 10.20 h al CAP de Chafarinas. D'entrada, pensava que arribava tard perquè el bus dels pebrots no es decidia a venir, així que, quan a les 9.50 h pujava al bus, estava una mica angoixada: només em faltava arribar tard i perdre el torn. No, gràcies. Al final, però, he arribat bé. Bé i de sobres, perquè entrava a la consulta 25 minuts més tard (la seguretat social, ja sé sap) . El cas és que entro i li explico a la doctora - més aviat li ensenyo - què em passa. I ella, sense seure ni res, quasi sense fer-me ni cas - perquè fora hi hav...

Segons els meus extractes bancaris, el pròxim mes de setembre (que no queda lluny ni poc) farà sis anys que vaig començar la meva aventura iòguica. Que sí, que podria estalviar-me aquesta entrada i esperar vuit mesos a publicar-la, però ara estic inspirada - relativament - així que us l'empasseu avui i apa, fet. Ara farà un any i quatre mesos, més o menys, que li vaig fer el salt al Kundalini i em vaig allitar amb el Hatha Vinyasa. Fins aquell moment, i tot i els meus cinc anys de Kundalini, no tenia la més mínima idea de quina era la diferència entre l'un i l'altre. Ara ja la sé: el primer és una tortura per l'ànima i el segon pel cos - nah, és broma, tots dos tipus de ioga són una tortura per l'essència humana en general i el cos en concret -. Una tortura voluntària, com aquelles senyores i senyors que tenen una ment torturada i decideixen que els cos els faci joc, operant-se fins el cul. Aquí cadascú té dret a turmentar-se com bonament pugui i vulgui.