Er yoga sin la Vane (sí, sí, sona molt quinqui)

Segons els meus extractes bancaris, el pròxim mes de setembre (que no queda lluny ni poc) farà sis anys que vaig començar la meva aventura iòguica. Que sí, que podria estalviar-me aquesta entrada i esperar vuit mesos a publicar-la, però ara estic inspirada - relativament - així que us l'empasseu avui i apa, fet.

Ara farà un any i quatre mesos, més o menys, que li vaig fer el salt al Kundalini i em vaig allitar amb el Hatha Vinyasa. Fins aquell moment, i tot i els meus cinc anys de Kundalini, no tenia la més mínima idea de quina era la diferència entre l'un i l'altre. Ara ja la sé: el primer és una tortura per l'ànima i el segon pel cos - nah, és broma, tots dos tipus de ioga són una tortura per l'essència humana en general i el cos en concret -. Una tortura voluntària, com aquelles senyores i senyors que tenen una ment torturada i decideixen que els cos els faci joc, operant-se fins el cul. Aquí cadascú té dret a turmentar-se com bonament pugui i vulgui.


El cas és que, quan el Kundalini ja començava a semblar-me repetitiu - i, tot sigui dit, amb tants canvis d'horaris - vaig descobrir que les classes de Hatha Vinyasa, modalitat de la que mai havia sentit a parlar - i mira que surt escrita als horaris de classe - eren una alternativa horària força convincent. I, ¿dónde va Vicente? Donde va la gente. Així que a l'aventura, amb un parell d'ovaris. La casualitat va voler que la mestra de Vinyasa fos la mateixa qui, durant l'estiu, havia estat fent les classes de Kundalini - el diable de les substitucions ataca de nou! -, una mestra amb la qui de seguida veig connectar, tant per la seva manera de conduir les classes, com per la seva veu. No us imagineu com d'important és la veu d'un mestre de ioga: pot fer que una pràctica nefasta es converteixi en la millor de la teva vida. O al revés, i parlo per experiència. De fet, l'únic dia que la meva germana va accedir a acompanyar-me, vàrem fer diana: la mestra que ens va tocar aquell dia tenia una veu d'espinguet impossible de passar per alt. Fins i tot jo, que mentre practico ioga m'abstrec bastant, vaig ser incapaç d'ignorar aquella veueta que em trepanava el cervell. Quina classe més horrible... Total, que la Vanessa tenia - i té - una veu feta per al ioga. Paraula. Així que, sabent que era ella qui conduiria la classe, em vaig quedar molt més tranquil·la. Tranquil·litat que va durar els cinc primers minuts, perquè passat aquest temps, calma va ser la única cosa que no vàrem tenir. Quina pallissa! Cap amunt, tronc avall, cama cap endarrere, cul cap aquí, cintura cap allà, ara equilibri amb una cama, ara equilibri amb les mans, ara respira i no col·lapsis o et cansaràs abans... JA HO ESTIC, DE CANSADA COI! Pensava que no ho explicava. Però vés, exagerava. Al matí següent amb prou feines em podia moure però, curiosament, anhel·lava la següent classe. Me'n vaig fer adicta en zero coma. La setmana que tenia problemes per combinar els horaris era un martiri - no Vinyasa, no life -. 

El problema va arribar el dia que, fent la matrícula d'alemany, vaig descobrir horroritzada que les classes de Vinyasa coincidien amb les d'alemany a la EOI - em vaig estar cagant en ells dies -, cosa que tirava per terra totes les meves esperances de poder, d'una vegada per totes, fer un corb convincent i decent. I apa, tornem amb els canvis! De Hatha Vinyasa vaig passar només a Hatha - i conservant la mestra! -, on vaig descobrir que la diferència que ambdós iogues exercien en mi era mínima: vaja, que en un suava molt i en l'altre moltíssim. La història de la meva vida. Sigui com sigui, el Hatha em manté activa, activa i suada. I m'agrada - no això d'estar suada, però sí sentir-me activa - perquè així no penso en la relativitat de la meva vida en contraposició amb l' Univers. 

El desembre passat vaig saber que la Vanessa estava muntant el seu propi centre de ioga i que, en qüestió de dies 1) marxaria, deixant-nos sols i desemparats, a mercè del destí i 2) el seu centre em pilla massa lluny com per cambiar-me, cosa que em condemna al Hatha sense ella - i ja he comentat com d'important és per a mi la veu en un mestre de ioga -. Que me n'alegro molt per ella, eh, però la trobo a faltar. I ella seria la primera a dir-me que els canvis formen part de la vida, que avui et pot venir de gust seure al final de l'aula i demà voldràs estar a primera línia, cosa que no afecta per a res la teva pràctica. I és cert, però no tothom té la mateixa mà dreta pels canvis i les alteracions de la rutina.

A mi, que la Vanessa hagi marxat, m'ha trastocat el tercer ull, perquè la mestra que la substitueix és bona però li falta un no-sé-què-que-què-sé-jo. Vaja, que les seves classes són intenses i molt interessants però els falta un punt de complicitat que no acaba d'assentar-se. Potser sóc jo, que necessito més temps, perquè la nova noia és un sol... però em falta quelcom. I si m'haig de posar a parlar del mestre dels dijous, ja podem plegar veles. Diuen que és molt bo, que desperta la consciència iòguica d'una manera que faria cantar els àngels, però, què voleu que us digui, segueixo sent tan descreguda com el primer dia. A mi el ioga em relaxa físicament, cosa que deixa el meu cervell en un estat de quietud només comparable a l'assolit quan em passo el dia sencer llegint - bé, més que quietud, hauríem de parlar d'ensopiment -. Els dies que haig d'assistir a la pràctica dels dijous, surto més inquieta que no pas relaxada: tanta estona estirada a terra, respirant i sentint els minuts passar com si fossin gotes d'aigua que cauen en un got no fa per a mi, gens ni mica. De mitjana, badallo molt mentre faig Hatha, doncs els dijous badallo massa. És terrorífic. 

No obstant tot això, jo us animo a provar-ho, mai se sap què pot passar - menys quan vaig decidir provar el Shakti Yoga, que ja sabia que no sortiria bé i, efectivament, va anar com el cul -. Podeu fer una visita a la Vanessa aquí:


Si li dieu que aneu de part meva, res de fer servir el meu àlies, que no sabrà de qui coi li parleu. Ella em coneix com a Clàudia - sembla ser que devia fer cara de Clàudia perquè és el nom que em va donar així, perquè sí -, tot i que sap que no és el meu nom. Però potser sona la flauta xD

Si us fa mandra anar fins a Badalona - cosa que puc entendre perquè està a prendre pel cul, sobretot amb la mala combinació de metro i/o bus des de casa meva - sempre podeu visitar la seva pàgina de Feisbú, on hi penja vídeos explicatius sobre algunes de les asanes més freqüents a Vinyasa. Són chachipiruleta!


Jo hi vull anar a l'estiu perquè, aparentment, sembla que quan arriba la calor tenim més temps - és el sol, que no us enganyin -. És com si ja pogués sentir-la parlar...

Apa, una cosa menys. Ara li toca al Mercadona: que tremoli, mwahahaha!! Ja sabeu, porteu-vos bé, no feu res que no fes jo i recordeu que SOU TOS MOLT MACOS! Sat Nam! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Juro que jo ho he fet... però als tres segons me'n vaig directa
al terra. Em sobra cap.

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me