Nalataia, Mare Tubercle

Ser jove té les seves avantatges. Moltes, però no les enumerarem totes, no fa falta. Quedeu-vos amb la idea que, si tens el Carnet Jove de La Caixa, els museus de la mateixa entitat són gratuïts. Això vol dir que si no vas a veure regularment als capibara del CosmoCaixa perquè no se sentin sols sense la teva companyia és perquè no vols. Així de clar i català. Jo sí sé aprofitar les oportunitats (com a mínim, aquestes) . Divendres vaig anar al CosmoCaixa amb me mare. No recordo si us havia comentat que, la setmana anterior a aquesta, vaig estar al Caixa Fòrum mirant-me la exposició de Pixar. Bé, el cas és que el mateix dia que vaig llegir al ElPeriòdico que feien una exposició de Pixar, també vaig llegir que en feien una sobre noves tecnologies, superpoblació i coses semblants al CosmoCaixa. Així que vaig fer doblet. De fet, les coses van anar com van anar perquè a la expo de Caixa Fòrum no deixaven fer fotos i jo em vaig quedar amb les ganes de fotografiar els models d'en Wall-...

Aquesta és la cara estrella de la temporada. De la meva temporada. I de què us estic parlant? Doncs d'una sèrie americana molt divertida i entretinguda, de només 8 capítols i que es fa tan curta de veure com Death Parade. Abans d'entrar en matèria, heu de saber que jo no sóc gaire de musicals. M'agraden les bandes sonores? Sí. M'agrada gravar-me a foc les lletres de les cançons? Sí, però els musicals? No, gràcies. Òbviament, tots tenim una taca a l'historial: som humans, què esperàveu? Perfecció? Però si ni tan sols sabem què és això! La meva taca és ell. Bé, ell no, ell no seria una taca, més aviat una medalla. El que vull dir és que la sèrie que protagonitza aquest gentleman m'ha obligat a reconèixer que els musicals tampoc estan tan malament, no tant com jo pensava. És clar que has de saber triar bé el musical, és a dir, basar totes les teves opinions sobre aquest gènere a partir d'experiències anteriors amb pel·lícules com Crybaby o Sweeny Tod...

Ueeeeeeee! Per fi trobo temps per dedicar-vos unes paraules. Ja era hora. Si sabéssiu el calvari que he passat aquestes últimes setmanes, em tindríeu una mica de pena, us faria molta llastimeta. De fet, em trobaríeu tan adorablement adorable, que m'abraçaríeu com si fos un osset de peluix flonjo i amb olor de Nenuco. Òbviament moriríeu, perquè a mi ningú m'abraça sense el més estricte dels consentiments. Però tot això no ve al cas. Ara, només com a dada curiosa: vaig batre el meu propi rècord d'aparició-desaparició de bony per ansietat, una mica com en Homer Simpson: es va manifestar de la nit al dia, aguantant com un campió tres dies i va desaparèixer en un tres i no res, esvaint-se i tornant al lloc d'on havia sorgit en temps rècord. Imagino que la quantitat malaltissa d'infusió relaxant que em vaig estar prenent durant cinc dies, a dues tasses el dia, va ajudar una miqueta. L'altra miqueta va ser de collita pròpia. Whatever.