Nalataia, Mare Tubercle

Ahir vaig anar al metge. Sóc estranya. No sóc la única, però tant és, sóc estranya. El meu cos és estrany. Sóc diferent. No reacciono igual que els altres. A mi no em va ser una més. El meu motllo era diferent. Sempre he anat una passa enrere dels altres. A la meva manera, ja sabia que no era igual. Ho sospitava. Ahir vaig anar al metge. I m'ho van confirmar. Tubercles, la Mare no sap fer les coses bé. Les ha de fer millor. Literalment. Resulta que el meu cos no sap reaccionar de manera normal a les ferides, cops i, en general, a qualsevol atac al cos susceptible a ser guarit. És a dir: que em faig un tall, doncs no el cicatritzaré bé, sinó que el cicatritzaré millor! Al meu sistema immunològic no li serveix una cicatrització normal, com la de qualsevol altre, no. Necessita fer-se notar, necessita fer-me saber que està al 100% i que quan el necessiti, treballarà al 200%!! (em sento una mica Toguro ;____;) . I què vol dir això? Que les meves cicatrius, les ferides d...

Les vespes han tornat a casa. I resulta que són unes pervertides de la pitjor classe! La meva germana estava a la dutxa aquest matí, acabada d'aixecar i encara anestesiada per les hores de son. Doncs bé, resulta que mentre deixava que l'aigua la despertés una mica, ha sentit un brunzit. A prop, MASSA a prop. I ha mirat amunt (informe de situació: el nostre bany és més llarg que estret i la dutxa és d'1 metre per 1 metre i està oblidada al final del "passadís") , justament on cau la finestra... i què ha trobat? Una vespa que l'observava amb cara de vici! Estava allà, amagada en un raconet, observant els seus moviments sense perdre'n detall (encara sort que la gent normal, quan es dutxa, no és ni la meitat d'imbècil que les persones del anuncis... buff!) . Com és evident, la meva germana ha entrar en pànic. A favor seu diré que ha sabut mantenir la calma i s'ha dutxat en temps rècord. I tot això sense cridar. Una mitja hora després, m'ha...

A l'última entrada ja us vaig dir que no pensava ficar-me pas en temes polèmics d'actualitat com l'ebola. Això no vol dir, però, que d'altres no ho puguin fer en lloc meu. Concretament, la meva germana, la TubercleTata. Això és el que va publicar al seu Facebook fa uns dies: " Jefes de Estado, me dais ASCO. Medios de comunicación manipuladores, me dais NÁUSEAS. Mi mente no concibe, ni creo que llegue a concebir nunca, cómo podéis destrozar familias, personas, derechos, libertades, verdades... y dormir a pierna suelta. Sois una panda de impresentables, unos irresponsables, unos monstruos indignos de vivir junto al resto de la humanidad y, mucho menos, de gobernarnos. Claro, ahora vais a culpar única y enteramente a la enfermera infectada por lo que ha pasado. Lógico, porque los recortes en sanidad (por cierto, felicidades Cospedal por llevar a cabo una de las acciones más crueles concebibles moralmente en mi mente: cerrar una planta oncológica de niños, condená...

Com sempre que les coses es fan malament, aquest país que es fa dir Espanya ha tornat a demostrar al món perquè es mereix formar part de l'Àfrica, tot i estar separats per un rierol d'aigua salada. No penso entrar en polèmiques: cadascú és molt lliure de culpar a qui li sembli, amb motius o sense. A casa meva, seguim al senyor Antonio García Ferreras. I ho fem amb ganes. A banda d'això, avui vinc a explicar-vos una història curiosa. Una d'insectes socials. Amb fibló, verí i moltes ganes de provocar xocs anafilàctics als humans. Parlo de les vespes, aquestes bestioles voladores que ens fan cridar de por cada vegada que se'ns apropen i que, com m'està passant ara mateix mentre escric, ens obliguen a tenir la finestra tancada per "precaució" (sí, bonic eufemisme) .  Bé, aquesta història comença dos mesos enrere, a finals de Juliol, quan la calor estava allà on tocava (no com ara, que empeny i empeny i no hauria de ser aquí) . Afortunadament, o no...

Ahir va ploure. Durant tota la tarda. I molt. Feia temps que no passava unes hores tan tranquil·la. I sense l'ordinador (tronava massa pels gustos delicats del meu company electrònic) . El cas és que la pluja allunya a les bèsties: no hi havia nens al carrer cridant, ni pares mal educats que pensen que als nens se'ls educa a l'escola i no a casa (així els surten els fills; dues paraules "Hermano Mayor") , ni alcohòlics declarats i no-declarats, ni, en general, la púrria que pul·lula habitualment per aquí a la tarda. Només aigua. Va ser una bona tarda. Però no hi ha res que duri per sempre... potser només les partícules subatòmiques. I vist així, els dinosaures encara són entre nosaltres a nivell subatòmic ! Ara mateix, la meva persona podria estar formada per matèria subatòmica d'un T-rex!! Em punxen i no em treuen sang. Que intentin punxar-me i ja veurem qui acabarà donant sang a qui.