Nalataia, Mare Tubercle

Booooooooooon dia, Tubercles! O bona tarda, que ja passen de les 12. Bé, tant és. Si no recordo malament, en l'entrada anterior us comentava que GranOtaku va avançant; lent però segur. Molt lent, de fet. Però hi ha forces superiors a mi que m'allunyen inexorablement de la meva obra d'art, la meva obra prima! Ja passa que com més ganes tens de fer alguna cosa, més difícil t'ho posa la vida. Un exemple: jo vull ser rica del cagar però no hi ha manera, el karma m'ho posa molt i molt complicat. I a cada dia que passa, més. És un peix que es mossega la cua. També volia ser una biòloga de profit i mira'm, treballant al Botànic. No tot és del color que volem. En qualsevol cas, sigueu rics o no, treballeu d'allò que voleu o no, la Mare ha pensat que les excepcions es van crear per algun motiu. i per això, en faré una... i de les grosses! En lloc d'esperar a mitjans de Febrer (que estaré de feina fins al cul), em llenço a la piscina i premio la vostra ca...

I aquesta és una de les grans notícies del dia: " El PP Català no se sent estimat a Catalunya " segons declaracions de la Sra. Josócdunpartitquecreufermamentenlafamíliatradicionalperòsócmaresoltera-oleio Sánchez-Camacho . Apa, com us quedeu? Sorprenent o no? I no contenta amb aquest declaracions, va i ens deixa perles com que " des del Govern Català, ens volen dir com educar els nostres fills, com hem de viure la nostra vida i com hem de governar ", cosa que em recorda allò de " hay que españolizar a los niños catalanes ". I la pregunta és, qui dius que ens vol donar ordres? Hipòcrites, hipòcrites des de temps immemorials. Després, si dius que et fa por sortir del país i que et reconeguin com a espanyol, els estranya...  És segur que no tindrem la gran sort de trobar-nos amb aquests espècimens pel carrer i tenir a la nostra disposició tones d'ous podrits. O tomàquets massa madurs. O enciclopèdies velles, d'aquelles que s'havien de treu...

Doncs ja està fet. Fet i entregat. Per fi. Després de passar-me el Nadal maleint els treballs del màster, després d'hores tancada a l'habitació, deixant-se me la vista davant la pantalla de l'ordinador... per fi puc dir, amb totes les lletres, s'ha acabat. Aquesta primera part, com a mínim. En el segon semestre no hi vull ni pensar. Ara per ara, només hem queda un petit sprint final, l'últim sacrifici abans no comenci la batalla final: les presentacions. Dues presentacions. Bé, tres comptant la del pòster de Tafonomia del dimarts que ve... però com si no hi fos (per més detalls, espereu a dimecres, dia 22 i us els donaré gustosament) . La recta final... I després, el gran sacrifici. La mare de totes les batalles. El moment definitiu. Serà com formar part de la batalla de l'Abisme de Helm però sense elfs, ni nans, ni braus guerrers. Només orcs a tort i a dret. Així que si algú té un exèrcit d'elfs que em pugui deixar, o llogar, o vendre, que m'ho dig...

Ahir, i després de constatar que tota criatura vivent està de ressaca nadalenca i que, en un no-res, gimnasos i centres diversos de fitness faran el seu dijous amb les nostres penes, la Mare també ha filat fil a l'agulla i s'ha marcat un calendari per combatre aquests de més que les festes han arrossegat. La primera mesura ha estat veure una pel·lícula d'aquelles que et posa en tensió; una d'aquelles que et deixa rebentat només de mirar-la, una pel·lícula que esgota... la vista. I QUINES vistes.

... i així s'acaba el Nadal: de ressaca alimentaria. No sé vosaltres, però a mi em toca dinar mongeta amb patates: comença l'operació bikini! Afortunadament per a mi, vaig amb banyador, així que no m'haig de preocupar gaire pels flotadors corporals xD Ara només ens queda superar la dura prova que suposa tenir barres i barres de torró a l'armari. I neules. I bombons. I massapans... en fi, postres fins a l'estiu. Si voleu un consell, aneu al Mercadona i compreu la infusió Digestive (menta, camamilla i anís) : 2 grams de miracle per bosseta. Suposo que tots vareu celebrar el Dia de Reis amb la família, no? Bé...jo també!! Per primer cop després de tres anys, he pogut passar el Dia de Reis amb els meus. Vaja, amb els meus cosins petits, vull dir. Als grans ja els tinc molt vists xD Són tan macos. I tan alegres. I com cridaven. Era com estar a l'escorxador en hora punta: les seves dolces veus et trepanaven els timpans i et feien desitjar estar més sord que una...