Canvis

Demà toca celebrar els canvis, la mena de canvis que fan por, que tallen la respiració, que et fan caure un vel negre damunt dels ulls, canvis que no et deixen dormir, que t'acompanyen arreu, que pesen, canvis que et deixen devastada i esgotada, que et claven al lloc amb unes arrels que estrenyen i et condemnen, canvis que no vols viure perquè no són teus, són d'algú altre, però els carregues a les espatlles i els fas teus, els pateixes, els odies i t'espanten, t'ofeguen i penses que ja res tornarà a ser com abans... i tens raó, res serà com abans, ni tampoc cal: no ho vols perquè tots aquests canvis t'han fet forta, capaç i resistent, han despertat alguna cosa dins teu que s'alimenta de tot allò que deixes enrere, que consumeix la por i la tristor, el dolor i la ràbia, un crit que no vols silenciar i et desperta cada matí, una veu insistent i encoratjadora que et recorda que tu pots, un bram d'alliberació que s'enorgulleix de tu; és com una remor que t'encén el cor, que t'escalfa per dins i et recorda tot allò que ets, tot allò que ja has aconseguit. I aquesta mena de canvis cal celebrar-los, cal recordar que quan tot semblava perdut, el camí de tornada a tu mateixa era dins teu, que sempre havia estat allà i que sempre t'esperarà.

Demà toca celebrar els canvis que em van deixar esquinçada i plorant. Demà toca celebrar aquells canvis que ara són durícies als palmells de les mans, cicatrius als records i un foc ardent al cor i a l'esperit.

Demà toca celebrar els canvis.