Jardineria de supervivència

Farà uns quatre o cinc anys, a la meva mare li van regalar una planta pel seu aniversari. Igual que em passa a mi, ella tampoc suporta que li regalin flors - escac i mat, genètica -, però va ser un regal per compromís i, com que no era un ram condemnat a la mort, doncs mira, tampoc s'ho va prendre tant malament. La planta en qüestió és aquesta:

Es tracta d'un Anthurium, una planta tropical amb més de 1.000 espècies conegudes. I fins aquí tota la informació que us dono sobre la planta, que no és la part interessant de la història. Fa mig any, més o menys, i per qüestions diverses, quasi totes relacionades amb la meva necessitat de posar totes les plantes al sol, ho necessitin o no, la planta va començar a marcir-se: les flors naixien seques, les fulles es cremaven poc després de brotar i, en general, la planta enviava senyals de mort imminent - però com que les classes de botànica de la carrera no incloïen lliçons de jardineria, doncs mira, per poc no s'hi queda -. Afortunadament, la vaig salvar, és a dir, em vaig cansar de veure-la mig pansida a la finestra, a la vista de tothom, i la vaig entrar a dins perquè pogués morir dignament - aviam com explicava a la resta de plantes que allò és el que els esperava -. Doncs la molt bandarra VA REVIFAR. Un brot per aquí, dos brots per allà, ara una fulla verda com l'enciam, ara una tija radiant com un bròquil acabat de collir. Sí, sí, sí, el coi de planta tropical VA AFERRAR-SE A LA VIDA i em va deixar amb un pam de nas. Tinc comprovat que, com menys cas els faig, més aviat sobreviuen, les cràpules - ja veuràs quan la Dypsis se n'adoni i comenci a ignorar les meves atencions -. Menys el pomer: o me'l miro cada dos minuts, a la cerca de pugons torracollons que no sé d'on cony surten, o es rebel·la i mor. 

Però tornem a l'Anthurium. Deia que quan va abandonar la finestra, va reviure com els morts el dia de Tots Sants. I, ei, no em queixo, eh; poques plantes que sobreviuen als meus dominis, només em faltava agafar-los tírria. El tema és que no li vaig cardar gaire cas fins que, poc abans de la primera onada de calor, vaig entrar en mode #atacdepànicailesmevesplantes i em vaig dedicar a canviar-los la terra a totes, entre elles, l'Anthurium. Mentre la manipulava i em desfeia dels trossos de terra ressecs enganxats a les arrels, SORPRESA, el cos principal de la planta es va dividir en dos, VISCA LA MITOSI - bé, qui diu dividir, diu trostrinxar, esquinçar, lacerar per la meitat, atzarosament molt exacta, la veritat - i, de sobte, ja no tenia una única unitat d'Anthurium, sinó dues. Com que soc bona persona, vaig decidir que totes dues mereixien sobreviure i vaig replantar els dos plançons. Bé, per a sorpresa de ningú, un d'ells viu la vida al màxim, gaudint de cada segon de creixement vegetal que la terra i l'aigua li ofereixen... l'altre no tant, jo diria que es conforma de veure un nou dia. El pobre plançonet, que només té dues tristes fulles i un tronc gros com una patata de mig quilo, es nega a tirar endavant, així que, com se sol dir, situacions dràstiques demanen mesures excepcionals: si t'has cansat de lluitar per la teva pròpia supervivència, serviràs de suport vital a algú altre amb més empenta, plançó covard. Des de fa uns setmana, l'Anthurium moribund té companyia al test: brots de tomàquet! ...espera, Nala, has plantat llavors de tomàquet en un test que tens al menjador, que no carda ni un pam de profunditat, per despit? Sí i jo pregunto, i? La probabilitat que els brots apareguessin era ínfima, jo ni tan sols esperava que passés res, però escolta, LA VIDA S'OBRE CAMÍ - i els brots de tomàquet també -, així que la jugada ha estat mestra. Ara, els problemes vindran quan els brots més espavilats digievolucionin a tomaquera i m'hagi de posar a estudiar enginyeria industrial campestre per construir l'estructura que em caldrà per evitar que la planta acabi a terra - escac i mat, univers -. Algú m'hauria de prohibir jugar a fer d'horticultora.

En fi, que fa massa calor per pensar amb claredat - i ens havien promès temperatures baixes fins a finals de mes... això és imperdonable, Molina, IMPERDONABLE! - i ja començo a desbarrar. Vigileu el sol, que s'amaga però pica igualment, i feu bondat o el karma bumerang us fotrà una hòstia de realitat que veureu la volta celeste sense necessitat de telescopis. I no oblideu mai que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adeu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Veieu? Fulles en procés de mort irreversible per covardes i mandroses. I els
brots? Una meravella còsmica.