Ciència a destemps. Dia VI: El concurs

Mai us ha passat que heu hagut de fer un treball en grup i, al final, el grup heu estat vosaltres mateixos? Vaja, les vostres neurones, les vostres mans i dits, el vostre temps... aquest "vosaltres", vull dir.  És clar, és clar, a l'escola, no? Quan la professora us deia "Tu, Pepita, amb aquells tres que sabem del cert que no mouran un dit però, coses del professorat i l'ensenyança, si t'hi uneixes tu SEGUIRAN SENSE CARDAR NI BROT PERÒ S'ENDURAN LA TEVA NOTA PERQUÈ MANDONGUILLES EN SALSA", oi? Bé, i si us dic que ja no sóc a l'escola, que això de "treball en grup" és un eufemisme per dir "dues persones", que la data d'entrega és el 30 de juliol i que tindré diversos infarts abans no arribi el dia perquè m'ho estic manegant tot jo sola i l'altra part implicada sembla que ha desaparegut de la faç de la terra? Ara sí m'enteneu, oi? Bé, bé, pensava que era jo, QUE COMENÇAVA A EMBOGIR LENTAMENT.

Ja ho heu llegit; sense buscar-ho ni voler-ho - no del tot -, AIXÍ ÉS LA VIDA, un seguit de pedrotes grosses com muntanyes enmig d'un camí que fa pujada i que, encara que tu no ho vulguis, un paio amb un trident punxegut t'obliga a recórrer-lo sota amenaça de clavar-te les pues de la seva arma diabòlica fins a l'hipotàlem. Quines idees més rocambolesques que tenen alguns, de veritat. I tot pels diners, sempre el cony de diners; COM SI NO HI HAGUÉS CAP ALTRA COSA A LA VIDA. Una mica d'amor propi, càsum tot.

Vull dir, prou de cul vaig durant el meu dia a dia normal - millor no parlo dels dies anormals -, com per haver d'estar pendent d'un resum per a un concurs de l'hospital que hauria d'estar elaborant en col·laboració amb una companya però que, OH MÀGIA, NO ÉS AIXÍ. Per què haig de passar ànsia només jo? PER QUÈ HAIG DE SER TAN REFOTUDAMENT RESPONSABLE I DILIGENT QUAN EM PROPOSEN UN PACTE AMB EL DIABLE D'AQUEST TIPUS? NALA, APRÈN A DIR NO. Ja veureu que, quan tot surti malament, la qui ho patirà i se'n ressentirà serè jo i no l'altra; JO, QUE HI DEDICO TEMPS I ESFORÇOS. Puta vida. I, a més, NO TINC L'OFFICE ORIGINAL I NO PUC OBRIR LA PLANTILLA DE PRESENTACIÓ DEL DOCUMENT. SEND HELP - i si pot ser sota l'aparença d'en Blackwargreymon, millor -.

Tants maldecaps associats a la puta canícula de juliol no pot ser bo. I si tan sols fos això, encara podríem solucionar-ho amb un ventilador i paciència. Però com que els problemes mai vénen sols, i a mi m'agrada que em facin companyia, també he afegit a la mescla UNA CONTRACTURA CERVICAL QUE FA QUINZE DIES EXACTES QUE S'HA INSTAL·LAT AMB MI I NO EM VOL DEIXAR ANAR. PUM! Ja veuràs quin parell de dies tindré a Port Aventura: o torno amb el coll arreglat, O EN UN TAÜT. És en circumstàncies com aquestes que trobo a faltar #AltresInc, perquè els podria culpar de la meva lesió i treure'ls unes vacances pagades - bé, de fet no, no ho trobo gens a faltar i si algun dia penso seriosament que sí, que enlloc he estat millor, sabré que he perdut la xaveta definitivament -. 

Sort que la contractura no és incompatible amb la cultura - o ja seria a la presó, acusada de cremar museus i exposicions diverses a causa de la meva mala estrella - i que, quan vaig visitar l'exposició del teamLab, encara no havia dormit a la cambra de tortures que la meva germana anomena "habitació de convidats" - no us en refieu, si us convida a dormir, cardeu a córrer com si us perseguís el diable... perquè, efectivament, serà el diable que us empaitarà i us subornarà amb sushi i l'Xbox; concretament, me germana, que és més dolenta que tots els dimonis de l'avern plegats el dia que reben els sacrificis rituals; esteu avisats -. Va ser una gran visita cultural estival anual. Una exposició molt maca, certament; molt acolorida. I, gràcies als meus extensos coneixements d'anime, manga i caràcters japonesos aleatoris, una visita entre massa i molt divertida.  Aquesta és la carta de presentació de l'exposició:

Amb les seves creacions, teamLab investiga les vinculacions entre art, tecnologia i naturalesa. Aquesta experiència immersiva multisensorial ens onvida a repensar la nostra relació amb tot el que ens envolta.

Bé, multisensorial fins a cert punt: vista i oïda perquè, per molts intents de tocar que les coses que féssim, no hi havia cap mena de contacte físic amb res - llevat que estiguessis a la parra marciana i xoquessis amb el del costat en un intent força ridícul de ser el primer adult dels dos que passés la mà per davant del sensor que activava les animacions; cosa que a mi no em va passar en cap moment, homeperfavor! -. Alguns dels sentits es van perdre pel camí, però així i tot, va ser una estona llarga molt divertida i farcida de "Ahs" i "Ohs" i "Surmana, aquell caràcter és el de flor... em penso. Fot-li!". Tinc algunes fotos, mireu:

Veieu el cocodril? El va pintar me germana. Sí, sí: tan aviat podies trepitjar i esclafar les criatures que circulaven tan tranquil·les pel terra i les parets, com crear-ne de pròpies i permetre que la vida s'obrís camí. O no: la meva serp va córrer a amagar-se tan bon punt la van digitalitzar; encara no havia sortit de la sala on la vaig crear, que ja es va amagar sota d'una paret i no la vaig tornar a veure. El cocodril de me germana - o Teodril, en honor als seus colors - es va estar una bona estona voltant per allà. Però ens vam poder dur a casa les nostres creacions:

La meva bonica Nagini és la millor serpota del món mundial. Tímida i asocial, com jo, però ben rebufona. I digitalitzada brillava més; és com si passar-la per l'escàner li hagués proporcionat una capa de brilli-brilli inesborrable. Ai, Nagini, per què vas fugir? Jo que volia seguir-te per la sala i veure com t'alimentaves de les granotes - que n'hi havia a cabassos, si us plau, siguem originals, homperfavor! - i conqueries l'ecosistema! ETS IRREGULAR! No us podeu imaginar el fart de matar caimans que em vaig fer per evitar que se la cruspissin si, en algun moment, decidia sortir del seu amagatall. 

La vida és dura, i sinó, ja us ho explicaré la setmana vinent, quan el meu coll pengi de quatre lligaments mal col·locats. Quina setmana de vacances m'espera... encara sort que sempre em quedaran en Chuuya i les seves meravelloses aparicions.

Apa, feu bondat i hidrateu-vos bé, que aquesta setmana entrant serà infernal. No us descuideu de mantenir les persianes abaixes, les plantes regades i els vostres amics peluts a l'ombra. I recordeu sempre, sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Menys algunes rates de clavegueram emparades per la constitució que pensen que ens faran recular però no, ENS MANTENIM FERMES, FILLS DE LA GRAN PUTA! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Viu l'estiu amb il·lusió, VIU L'ESTIU AMB UN CHUUYA A PROP!