Dies d'institut XXV: La paga extra

Ara em cauran mastegots des de totes les direccions però, això de treballar a jornada extra-completa... no fa per a mi. I dic que me la fotran per on menys me l'esperi perquè segur que apareix l'intel·ligent corresponent a dir-me que "Tu, com a mínim, treballes. I extra!". Molt bé, maco, saps llegir i teclejar frases completes, amb signes de puntuació inclosos. Té, una galeta. Següent.

Sí, sé que en la situació actual que vivim poder treballar és una sort, una mena de luxe segons el sector empresarial. Però no, i no. Primer de tot, NO ÉS SORT. Sigui una feina més qualificada o menys, la mantinc gràcies a l'esforç diari. I segon, TAMPOC ÉS UN LUXE. És un dret, o hauria. Malgrat tot, malgrat que conservar la feina sigui, ara per ara, un miracle caigut del cel, me'n puc queixar igual. Peti qui peti. Aviam si ara no podré dir el que em roti al meu propi bloc sense que apareguin a llançar-me pedres els quatre incendiaris de sempre.

Efectivament, treballar 12 hores al dia no és un passatemps; no és com anar a fer el turista pels carrers de Berlín. És esgotador i frustrant. Anímicament, et deixa pels terres. Físicament, passes de controlar el teu cos a deixar-te controlar per ell - mira que fa anys que badallo, però mai com aquests dos últims mesos -. I perds la noció del temps; a curt i a llarg termini - de sobte, els dies són llarguíssims però, quan te'n vols adonar, ja torna a ser dilluns i el cap de setmana només ha estat una broma de molt mal gust -. Jo mai he estat una persona amb gaire vida social, però mecàgon Llucifer, l'he trobada a faltar: HE TROBAT A FALTAR LA VIDA SOCIAL. Va, món, atura't que baixo, que això no pot ser, això no és el que em vas prometre.

Per tant, em queixo, i ho faig amb motius i arguments. Des del 8 de desembre del 2020 fins divendres passat només, NOMÉS, he pogut descansar aquells dies que, per imperatiu legal, estava prohibit treballar. La resta, tots els dies que no han estat festius, els he passat al peu del canó. Amunt i avall. Amunt i avall fent LA ciència - que sona molt pompós i erudit, molt tècnic i endreçat, asèptic... però no, és una porcada tan sols comparable a la rebosteria casolana - i amunt i avall servint-me de la ciència - i per grandiloqüent que sembli, la pinzellada científica més grossa que hi ha a la ferreteria imaginària d' #AltresInc és un diantre d'ascensor de merda que, qualsevol dia d'aquests, fa pum! i ja no arranca més -. Però, mentre el meu cos em demana escarxofar-me al sofà i el meu cap que vegi en bucle el capítol 126 de Katekyo Hitman Reborn, la meva maleïda consciència confabula en contra meva per fer-me sentir malament per voler uns dies de calma. Per una banda, vull quedar-me a casa i dormir més enllà de les sis del matí. Per l'altra, sé que si dormo més enllà de les sis serà perquè no estic fent LA ciència, i això m'emprenya suficient com per desitjar que LA ciència em truqui aviat i el meu cicle treballar-dinar-treballar-sopar-dormir quedi complet de nou. Vaja, que el meu sistema nerviós es mou entre el xoc i la confusió, amb períodes curts de son.

La veritat, no tinc gaire clar què vull que passi demà: que em truqui LA ciència i córrer a fer-la, o que em deixi dormir tranquil·la uns dies i em truqui més endavant. Tanta angoixa i expectació em tenen amb el cul flotant un pam pel damunt del seient. Ja veureu, ja, QUINS QUÀDRICEPS TINDRÉ D'AQUÍ A UNS DIES! Cardaré coces estratosfèriques.

De debò que vull treballar. I dur. Però rebentar-me a treballar és un altre tema. Penseu que jo odio la humanitat en tot el seu espectre i que, de normal, m'hi cago i m'hi pixo un mínim de mil vegades al dia. Doncs ara imagineu fins a quin punt estava cansada que ni em venia de gust renegar. A mi; NO EM VENIA DE GUST RENEGAR. Aquesta anomalia, tard o d'hora, afectaré el continu espai-temps i el món al meu voltant farà un pet que se sentirà des del Mont Fuji. No pot ser bo; que jo no remugui sota veu o no em queixi de les imbecilitats pròpies de l'ésser humà en general és una peculiaritat que aquesta realitat no està preparada per assumir. Potser hi ha realitats paral·leles on sóc un tros de pa remullat amb aigua i el món funciona perfectament. Però no aquí. Aquí mai. Així que agafeu-vos bé les calces perquè en ve alguna de grossa.

De moment, faré cas al meu cap i reprendré Reborn amb el primer capítol on recordi que apareix en Hibari d'adult. I demà serà un altre dia.

Vigileu les ventades i procureu tenir un fanal a prop, per si de cas us cal agafar-vos-hi per no sortir volant - real que la meva mare ho va fer quan era una adolescent esprimatxada que vivia a l'Empordà -. Feu bondat, treballeu sense morir en el procés i recordeu que EL CONY DE DIA 14 DE FEBRER TOCA VOTAR UNA ALTRA SANTA VEGADA, MIRA QUE SÓN PESATS! Oh, i també que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Obsessió? Qui ha dit res d'obsessió?!
Jo no estic obsessionada amb en Kurama, VOSALTRES
HO ESTEU!