Dies d'institut XXIV: Ja no sóc a l'institut, però la universitat de la vida es porta a dins

Encara no em crec que siguem dia 2 de Gener del 2021 i NO US HAGI FET CINC CÈNTIMS DE LA NOTÍCIA MÉS IMPORTANT DE LA DÈCADA PASSADA! 

Bé, som-hi doncs... JA TINC EL DIANTRE DE TÍTOL DE GRAU SUPERIOR DE TÈCNICA DE LABORATORI CLÍNIC I BIOMÈDIC, HÒSTIESPUTESMIRAQUEN'ÉSDELLARGELCONYDETÍTOLCASUMTOT! Així és, Tubercletes i Tuberclets, la mare ja és tècnica de laboratori. No pas a temps complet, ni tan sols a mitja jornada: només ho sóc quan les circumstàncies ho requereixen, però SER-HO ÉS EL QUE COMPTA. I estic més contenta que un gínjol. De fet, i gràcies als dies lliures per conveni i les vacances acumulades, ja he tingut la oportunitat de posar en pràctica tot allò que, molt amablement, m'han ensenyat a l'hospital - que poc i gens té a veure amb allò que em van ensenyar a l'institut perquè HIPOTENUSA -. Les tres últimes setmanes d'aquest 2020 que ja hem tancat, rebregat i llençat a les escombraries, van ser intenses. Ardues, fins i tot: més de dotze hores fora de casa, treballant pel matí i treballant per la tarda, marxant quan el dia encara era fosc i tornant quan encara ho era més - el sol l'he vist per la finestra, i tampoc gaire, que el meu nivell de concentració era tan alt, que prou feines tenia per notar el pas de les hores -. Un viacrucis molt dur, però el meu nou i flamant joc de Jurassic World ho compensa tot - em deia me germana que no podem construir un parc d'entreteniment màxim si deixem els dinosaures campant al seu aire pel terreny... no en té ni idea -.

Així doncs, i sense ànims de pixar-me en el sentiment d'abatiment general de la població, el meu 2020 ha anat de putíssima mare. Sí, efectivament, no me n'amago: 2020, gràcies. M'has retingut a casa en contra de la meva voluntat - però això no t'ho tindré en compte perquè me la bufa molt, el confinament -, m'has obligat a aguantar persones molt estúpides que pensaven que les mesures de prevenció no les havien escrites per a ells - dada curiosa, SÍ QUE EREN PER A VOSALTRES, COLLA DE CAPS DE COL -, m'has forçat a començar des de la casella zero aquesta odissea anomenada Formació en Centres de Treball i, sobretot, m'has fet anar amb l'aigua al coll i com una baldufa els últims dies del teu regnat. Així i tot, AIXÍ I TOT, gràcies. Jo estic en pau amb l'any de la Covid. És així. I si no us agrada, Internet és molt gran: perdeu-vos-hi.

Més enllà de tot això, espero, desitjo, anhelo, cobejo, aspiro, ambiciono, pretenc i em deleixo per un nou any intens. Intens i gratificant, s'entén: jo el que vull és treballar, però treballar bé, res de quedar-me ancorada per sempre més a #AltresInc. No, no, d'això ja n'he tingut prou. Caldrà mantenir l'aparença un temps, encara no puc abandonar la nau com si fos una rata escapant del naufragi - un fracàs marítim que s'ensuma des de quilòmetres -, però ja arribarà el dia que el meu bot salvavides i jo cardarem el camp - que s'enfonsi el Titanic tot solet -. Fins aquest gloriós moment, "Intensitat" serà el meu lema - bé, potser "Intensitat moderada-baixa" que Shingeki no es tradueix sol i Digimon no s'edita per art de màgia - i "Gratificant" la meva bandera. I després de tots aquests símils nàutics, us anuncio que me'n vaig a buscar l'Holandès Errant per recuperar l'ànima perduda de l'Ace. De res.

Apa, aquí s'acaba aquesta entrada per celebrar el vell any que ja és història i creuar els dits perquè el que tot just comença, ho faci amb garanties - firendly reminder que el primer de gener, pocs minuts després d'encetar l'any, Montjuic cremava com una mala cosa... jo no deixaria volar gaire alt les expectatives, per si de cas -. Tapeu-vos bé, que fot una rasca de mil dimonis, i recordeu sempre que, sigui l'any que sigui, sempre serà el nostre! Porteu-vos com cal i no oblideu mai QUE SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!