AltresInc. Apagada digital.

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc.

Sovint, les coses no van rodades a #AltresInc. Sovint, és com si totes les desgràcies possibles ens caiguessin al damunt. A la vegada. I, sovint, un únic desajust, una fotesa sense major importància, ens arruïna la tarda. Potencialment parlant, és clar - perquè cal molt més, en certs sentits, i molt menys, en d'altres, perquè a mi se m'esguerri el dia -. Total, que la tarda de dissabte se'n va anar en orris quan aquest fenomen tan entranyable anomenat Era Digital va decidir plegar veles. Unilateralment - com la DUI però amb millors resultats -. Va ser el col·lapse de la societat tal i com la coneixem.

O això hauria de dir si realment visquéssim en una societat partidària del dra--ah, no, QUE SÍ SOM UNS DRAMÀTICS DE PRIMERA CLASSE. Sabeu quin va ser aquest desastre tan calamitós i malaurat? Sabeu perquè hi havia riuades de clientes que volien comprar claus i cargols corrents pels carrers, desesperades i histèriques? Sabeu perquè la meva jo més primitiva i bàsica s'estava descollonant per dins, gaudint d'aquell minúscul respir de caos i decadència humana? DONCS PERQUÈ ELS DATÀFONS VAN DEIXAR DE FUNCIONAR DURANT TRENTA MINUTS! TRENTA MISERABLES MINUTS.

"Oh, no puc pagar el meu quilogram de cargols de cap rodó. Ja no podré arreglar la tanca del jardí diumenge pel matí. Se m'escaparan totes les ovelles!" DRAMA IN THE RURAL CITY! Amagueu les criatures, que el món s'esfondrà al nostre voltant i només faltaria que els ho deixéssim veure. DRAMA EVERYWHERE! Us prometo que les clientes de la ferreteria feien cara d'autèntica por quan els dèiem que no podien pagar amb targeta, que haurien de fer-ho en efectiu o esperar que el sistema es recuperés de la misteriosa i magistral patacada que s'havia fotut. PÀNIC ALS ULLS! Aviam una cosa, el dia que tingueu un problema de veritat, un de debò, què fareu, CARDAR-VOS UN TRET PER FALTA D'IMAGINACIÓ?! Si és que estaven en mode FI DEL MÓN JA PER SUÏCIDI NEURONAL COL·LECTIU.

I les clientes d'#AltresInc no eren les úniques: la PeixGros estava igual: reiniciant l'ordinador de caixa, demanant que apaguessin i encenguessin el rúter - com a acudit informàtic, dolentíssim, i com a estratègia, pitjor encara -, demanant a crits a les clientes que relaxessin el forat del cul o acabarien petant de l'angoixa, maleint la digitalització en totes les seves vessants i, en definitiva, patint un curtcircuit mental transitori. I, al loro, que estem a principis de setembre; ja veureu quan això passi pels volts de desembre, en plena campanya de Nadal, quan les clientes i els clients embogeixen i venen a buscar eines de marqueteria com posseïts per l'esperit del senyor de Bricomania. Serà pura bogeria. I l'efecte 2000? Una trapelleria d'Anonymous. BEHOLD QUE LA TECNOLOGIA ENS LA TÉ JURADA.

Així i tot, sempre ens quedaran les màscares, com la que porto jo cada dia. Vull dir, qui em culparà si, per dins, m'estic partint el pit? ÉS QUE NO PUC FER CAP ALTRA COSA, LA SITUACIÓ HO MEREIX. Doncs així estava jo dissabte: HAPPY ME.

Ara ja ho sabeu: si necessiteu cargols, claus i martells, veniu a veure'm. Amb sort, encara riurem. I com que sembla que, a la fi, la tardor treu el cap, només diré que la rutina està a tocar de la mà: agafeu-la amb força o us passareu l'hivern voltant com pollastres sense cap! Feu bondat, no fumeu i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

P.D: La setmana vinent us explicaré un acudit molt bo.