Dies d'institut XIV: La mare de totes les tonyines

És curiós com de capriciós pot arribar a ser un mal de cap, tant, que fins i tot a mi, immune de sempre a aquestes merdes, m'ha fet sentir com si fos un cony de cagalló de conill. És clar que no ha estat l'únic motiu. I ni de lluny el principal. Segueixo creient fermament que la meva tutora m'ha arruïnat els quatre mesos de pràctiques i que tinc la mateixa sort - o mala sort. això ja depen de qui s'ho miri - que una cuca de llum atreta per la llum: d'entrada, se la veu feliç, però de sortida està ben fotuda. Doncs així estic jo ara: en trànsit, sabent que el pitjor encara ha d'arribar però relativament en pau amb mi mateixa. I recalco això de relativament, perquè em conec, massa bé, i sé que aquesta pau no durarà gaire. De fet, avui ha estat molt a punt d'esquerdar-se i deixar anar la bèstia, a punt per arrasar amb tot allò que trobés davant dels nassos.

Compto els dies i compto les setmanes. M'alegro quan sé que ha passat un dia més, que cada vegada em falta menys per acabar les 16 setmanes de pràctiques - ja me n'he polit dues! - però, renoi, que llarg i que dur se m'està fent. I se suposa que hauria d'estar contenta, encantada de fet... però no em surt. No és això el que voldria estar fent, no és allà on voldria ser. I quan me'n recordo, li veig la cara a ella i m'encenc. Bullo per dins com un coi d'olla a pressió perquè no hi puc fer res - em nego a arruïnar les pràctiques d'algú altre, no, no i no -, perquè només em queda resignar-me i fer-ho em consumeix. M'estic consumint a passes agegantades i, quan no en quedi res, què passarà? Què se suposa que hauré de fer, seguir cremant allò que ja no hi és? M'acabaré esgavellant. Més, vull dir. Aquestes pràctiques m'estan xuclant les ganes de viure. Paraula de tubercle. No hi ha alegria, no hi ha color al meu dia a dia. És tot d'un gris negre molt poc esperançador. I jo no sé viure tan apagada, necessito gresca o m'enfonso. No demano gaire, de fet. Només una mica d'interès cap a la meva persona qui, al cap i a la fi, està allà pagant perquè l'ensinistrin. Se suposa - o això et vénen - que és un cony d'inversió, i no per a mi, sinó per a ells! Ja tenen els treballadors formats, a la seva manera, amb el seu sistema, només els han d'explotar. Aviam, m'estic oferint voluntària perquè m'explotin, i quina és la seva resposta? Fer-me estar una hora de peu, mirant-li el clatell a una de les tècnics perquè no tenen ni puta idea sobre què fer amb mi. I no estic exagerant: de dues de la tarda a tres no he fet res, absolutament res, només observar en silenci, cosa que vaig aprendre a fer quan treballava a la Fundació Miró. Fa 10 anys! ESTIC REPETINT PATRONS. Enfundada dins una bata. I sense cobrar.

I parlant de patrons - a més, ara que m'estic llegint "Mujeres y poder" -, aquest migdia quan tornava a casa, no he pogut evitar odiar aquesta espècie estranya amb la qui les dones ens ha tocat conviure: els homes. I, més concretament, els homes d'entre 60 i 70 anys. Per què? Vejam... he arribat a la parada del bus i hi havia cert nombre de persones esperant. M'he apropat al panell on indica quins busos paren i quin recorregut fan per veure si tenia alguna altra opció a banda del bus de sempre. Bé, segur que haureu notat que la gent, quan espera el bus, es torna una mica boja. Molt perepunyetes: ells han arribat primer i no volen que ningú els passi pel davant. Així que, quan ha arribat el bus, i tot i estar en una localització privilegiada per pujar abans que ningú altre, m'he esperat a que totes les persones que eren allà abans que jo pugessin. Educació, res més. Fins que ha entrat en escena el senyor en qüestió. M'ha fet un gest amb la mà perquè passés davant seu i, com que això no és prou clar per si sol, m'ha dit "Passa". Jo li he contestat amb el mateix gest, exactament el mateix. M'ha ignorat i ha insistit. "Passa". Me l'he mirat, emprenyada i amb un mal de cap que em volia desintegrar allà mateix, i li he dit amb un grunyit - cosa que, suposadament, les dones de bé no fan - "Que passi!". Ell ja entrat al bus, jo he entrat al bus i, amb tota la naturalitat del món, he dit "Aviam si ara resultarà que haig de fer el que li surti de la polla a un senyor.". Ni s'ha girat. Homes del món: no és educació, és sexisme. Misogínia, perquè als altres senyors que hi havia allà no els ha cedit el pas. I no necessitem que ens cediu res, el carrer també és nostre. Voleu ser educats? Tracteu-nos com a éssers humans, no com a objectes sexualitzats. Deixeu d'ofendre la nostra intel·ligència, que és tan rica i tan variada com la vostra, i comenceu a comportar-vos com ho faria un ésser racional: amb dos dits de front. Aquest tros de carn que us penja a l'entrecuix... no us penseu que pesa pas gaire, eh? Uns 70 grams de mitjana contra els 60 grams d'úter i entre 6-7 grams per cada ovari. Veieu? És poca cosa. No sou el centre de l'univers. Deixeu de pretendre que ho sabeu tot: no és veritat.

En fi, que em desvio. Resumint una mica, tenim que a) estic feta un mar de desconsol, b) això em recorda la Hikari a Digimon Adventure 02 i m'estan agafant moltes ganes d'entaforar-li una sangonera per la boca - algú ha entès mai allò del mar aquell en blanc i negre? -, c) ni tan sols la perspectiva d'acabar les pràctiques fa que em miri el futur pròxim amb bons ulls, d) la setmana passada em vaig llegir El Castell Ambulant i era feliç... coi, vaig veure la pel·lícula i era súper feliç, on ha marxat, tanta alegria?!, e) us heu de llegir La Brigada Lluminosa, de la Kameron Hurley, editat per Mai Més Llibres - és una anada d'olla de collons, com molt bé es repeteix freqüentment al llibre, però així i tot, una lectura bestial -, f) adéu, bon vent i barca nova.

Feu bondat, envieu-me molta energia còsmica i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Menys tu, sí tu, ja saps de qui parlo: m'has fotut el semestre. T'odio. Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Ara mateix, aquesta imatge i tot allò que amaga em defineix la mar de bé.

Comentaris

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda