Un pastís per arrancar-se els ulls

A la meva ment tot era perfecte: colorit, ben format, ben cuinat, ben recobert. Però la realitat i jo no compartim esquemes mentals. La realitat té un concepte sobre la perfecció força distant al meu, cosa que sempre acaba complicant-me l'existència. 

El pastís d' enguany havia de ser apoteòsic, espectacular, APOSTOFLANT! Si el podem qualificar de normal ja és molt. Ni els colors, ni la forma, ni la cobertura. Res de res, un desastre nadalenc. 

No m'hauria de sorprendre, de fet. Cada any acaba passant el mateix, si no és un detall, és un altre. Però el concepte "derrota a la cuina" no existeix per a mi (tot i que queda patent que els fogons em porten avantatge). Així que després de cinc hores a la cuina, barallant-me amb la cobertura de xocolata blanca que no volia agafar textura, enrabiant-me amb els colorants alimentaris perquè ni tenyien la massa, ni eren del color que tocava, desesperant-me per la tendència malaltissa dels ingredients a formar turons i no pas superfícies planes i frustrant-me amb la Wii perquè no entén que enviant-me torts els llançaments m'esfondra la mitjana, vaig aconseguir acabar el pastís. Em vaig quedar tan a gust que quasi, QUASI, em va fer pena menjar-me'l. Però estava tan bo...

I la idea no era dolenta, eh! Un pastís de dos pisos, d'aquells de colors per dins, colors vibrants i vius que deixen emprenta als ulls, pampallugues i tot! I una cobertura doble de xocolata blanca i negra, ben estesa i uniforme. Una obra d'art digna de qualsevol restaurant de postín! Un pastís per sentir-se'n orgullosa! Tururut! I una merda! Una de ben grossa i fumejant! Per què tothom ho intenta a la primera i els surt decentment bé i jo, que ho intento i ho intento incansablement, acabo desitjant que se m'empassi la terra?! És que no em pot sortir mai cap pastís del dret?!

Ho haveu vist?! Haveu vist els colors?! No? Bé, jo tampoc! La zona més clara se suposa, SE SUPOSA, que és taronja. Amb sort, i molta imaginació, podríem dir que és rosada. I la marró? A la marró, que és la massa de xocolata, hi hauria d'haver-hi vetes verdes. Vosaltres les veieu? Exacte, JO TAMPOC! O els colorants que vaig fer servir són un trunyo (gràcies Dr. Oetker per la seva eficiència) o el dia que ens van explicar com anava allò dels colors secundaris estava adormida a classe! Des de quan mesclant vermell i groc s'obté rosa? ROSA! I què me'n dieu del vermell i del blau? Lila, oi? Doncs no, gris, GRIS! Em vaig sentir molt desgraciada mesclant colorants i obtenint gammes cromàtiques que ni sabia que existien.

I després va arribar la cobertura de xocolata. Amb els mateixos ingredients que a la recepta, fent exactament allò que deia la recepta, vaig obtenir una cosa TOTALMENT diferent! Res a veure! Això sí, amb la xocolata negra sí funciona la recepta, cosa que no deixa de ser curiosa quan la anteriorment mencionada recepta era específica, repeteixo, ESPECÍFICA, per a xocolata blanca! Per què?! Què té en contra meva el món de la rebosteria?! Què vaig fer en una vida anterior que ara pago amb tantíssim patiment?! QUÈÈÈÈÈÈÈÈÈÈ?! Puta vida. Vaig haber de deixar la cobertura de xocolata blanca al congelador perquè agafés la consistència mínima acceptable per poder cobrir la meitat de pastís que faltava. Eren passades les deu de la nit quan vaig acabar i havia començat prop de quarts de cinc! Ni l'any que vaig fer la Tarta Sacher vaig tenir tants mal de caps. El pròxim cop que hagi de fer servir colorants, els compraré en ampolles de litre, aviam si així aconsegueixo una mínima coloració apreciable. L'any vinent compro donettes.

Jo volia deixar-vos bocabadats, esmaperduts... i, al final, l'única que va acabar perdent quelcom vaig ser jo. Not fair. El dia que aconsegueixi reflectir amb ingredients el que em ronda pel cap faré una festa i hi estareu tots convidats. Fins aleshores, recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS encara que no sapigueu ni fer un ou ferrat! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Per si les mosques, que mai se sap... FELIÇ ANY NOU!