El sabeu aquell que diu "I avui estava jo amb els ànims pel terra quan..."

Últimament estic molt desganada. Tot em resulta tediós, tot és avorrit, em falten energies. I no és cosa del temps que, boig com està, ens té a tots amunt i avall en una muntanya russa d'exasperació i desànim. No, no és això. Em falta una espurna, un canvi, un punt d'inflexió. Provocat o totalment aleatori, tant se val, la cosa és que em falta aquell punt de sal que ens mou a tots. Em manca a mi i, per contra, sembla que als altres els en sobra, cosa que fa que em pregunti en quin punt no vaig agafar el gir correcte, si em vaig saltar algun stop pel camí. I aleshores tot sembla caure, tot pren un ritme més lent, més feixuc. I et sents cansat. Aleshores, quan per fi reuneixes el valor, o la força, l'energia, les ganes, digueu-ne com vulgueu, tot són pedres. I no il·lusòries, no, d'aquestes ja en carreguem suficients nosaltres mateixos. No, aquestes pedres són reals, i grosses. Pots tenir sort i passar-hi pel damunt, superar-les, aprendre la lliçó, vaja. O pots tenir la desgràcia de menjar-te-les amb patates, no aprendre una merda i, a més, seguir al mateix lloc on havies començat. I et vas buidant, lentament, fins que no queda més que una closca buida. I tornem a començar perquè, siguem sincers, som unes criatures estranyes, i força masoquistes: amb els anys ens hem aprés tan bé el sempitern mantra de "l'esperança és l'últim que es perd" que ens l'hem cregut i tot. Doncs no, no és l'esperança l'últim que ens queda. Més aviat és la desesperació, la necessitat urgent de no quedar-nos enrere, de ser alguna cosa més. No tothom ho aconsegueix. N'hi ha moltíssims que fins i tot renuncien a aquest últim recurs, mundialment conegut com a instint. De supervivència, probablement. O d'auto-preservació. De noms en podem trobar molts, però la definició acaba sent la mateixa.

Ara, i sento ser jo qui ho digui perquè segur que hi ha gent molt més preparada, molt més loquaç que jo per deixar anar la bomba, l'última cosa que es perd és, precisament, allò pel que lluitem amb tantes ganes, allò que ens ofega i ens estreny, allò que rebem sense demanar-ho. L'última cosa que perdem és la vida. I d'això ningú en parla. Només ens interessa l'esperança, aquest maleït sentiment d'anticipació que, dit sigui de passada, no serveix per a res. O si, essencialment per a donar sentit a la dita "Qui espera, desespera". Aquí sí té raó de ser. En qualsevol altra circumstància, l'esperança és un frau a cavall entre la mentida i l'auto-complaença. Esperança que demà tornarà a sortir el sol... bah! Senyores i senyors, el sol mai s'amaga enlloc! I no és qüestió d'esperança, és una realitat, és rutina, és certesa. Si demà no "sortís" el sol, no seria pas per falta de fe, sinó perquè algú ens l'ha tapat o perquè ha petat. És clar que si peta, l'esperança ens servirà de poc perquè l'ona expansiva de l'explosió haurà esborrat del mapa estelar el nostre planeta. I per consegüent les nostres vides. I amb elles, la puta esperança. Com a esgarriacries no tinc preu.

I tanta ràbia a l'esperança, per què? Quin sentit té carregar d'aquesta manera contra un concepte tan aliè a la meva persona? Per què malgastar el meu temps esfondrant castells fets de fum, construïts en base al pensament que tot se soluciona si hi creus prou? Perquè hi ha poques coses pitjors que pensar que la lluita, la vida, el dia a dia, amb una mica de fe i convenciment, passa millor. No, no passa millor, l'esperança no t'ajuda en res si no t'encarregues de ser tu qui sacsegi la mescla. L'esperança no hi pinta res, només t'indueix a pensar que sí. Vés, ella també s'ha de guanyar les garrofes, no?

A mi, personalment, l'esperança m'enfonsa més encara en les misèries del dia a dia. M'arrossega cap a un estat de malestar intern que em trenca els esquemes, els pocs que tinc. No hi crec, de fet, ni tan sols l'exerceixo però me la trobo a cada racó on miro. És com una presència constant al meu voltant que m'escanya i m'oprimeix. M'esgota les reserves: és a la sal el que l'aigua al foc. I em desgana, cosa que em fa tornar al començament de l'entrada. I així, un cercle constant, sense fi, perquè el principi sí que el conec i, ara per ara, es troba replegat sobre ell mateix. M'haig de buscar un hobby.

I fins aquí la meva exhausta ment. Alguna dia d'aquests més. Potser. Que passeu una molt bona nit de carnaval i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Hahaha, algú ha intentat pentinar el meu adorable Gael xD

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me