Jo us dec una explicació

Tinc una explicació per a vosaltres. No és especialment important, ni transcendental. Tampoc resol cap dels grans misteris de l'existència, tot i que sí un dels enigmes del Nadal.

En aquesta entrada us explicava que estava immersa en un projecte gegantí, un projecte de proporcions èpiques, un projecte que canviaria per sempre la idea del terme "regal" arreu del món (o alguna cosa per l'estil, de fet, si aquestes no van ser les meves paraules precises, les vaig pensar però, és clar, s'ha de vigilar què es diu per Internet, que després, en qüestió de dues línies, la gent et posa del color dels pebrots sense merèixer-ho, però vaja...). Segons les meves paraules, estava absurdament emocionada per entregar-li i, com pot confirmar el vídeo que vàrem gravar, així va ser. El cas és que volia ensenyar-vos la meva odissea personal amb el regal i, ara que la meva germana ja té acomodat el regal a la seva habitació, puc fer-ho lliurement. De fet, li vaig explicar, setmanes abans d'entregar-li, que em moria de ganes de publicar-ne les fotos al bloc però que, per raons òbvies, no podia; es va fer un fart de riure, la molt bruixa xD

I ara, mesos després d'haver-lo acabat, us el puc ensenyar a tots, perquè veieu quantíssim m'estimo a la meva germana i per demostrar, un cop més, que no hi ha res millor que créixer acompanyat, que els germans són la sal de la vida i que fins i tot quan l'orgull ens enterboleix la raó, el vincle que manté units els nostres camins és impossible de trencar.


1) Primer pas: pensar el regal.

Això va ser simple, de fet, va ser ella mateixa qui em va indicar la direcció adequada. A principis d'any, la meva germana es va comprar el 5è llibre de Harry Potter en anglès i, cap a l'estiu, el 7è. Va deixar caure, subtilment, que si algú li regalava els que quedaven per Nadal, seria la més feliç del món. Jo, que no sé viure veient a la meva germana trista (i això és així de sempre, ni us imagineu la de burrades que he arribat a fer per fer-li passar els mals moments xD), m'ho vaig prendre al peu de la lletra. Total, que ja tenia regal, però em va semblar molt poca cosa, així que rumia que rumiaràs, se'm va ocórrer que necessitaria algun lloc on guardar-los i... txàn, regal complet! Crec que això va ser cap a finals d'agost... Vaja, que quan va començar setembre, ja li estava donant la tabarra a me mare. I que què li he regalat? Simple, una caixa.

2) Segon pas: decorem la caixa!

Doncs sí, una caixa, una caixa per a llibres (en aquesta família som així de simples, vés). I si la caixa havia de guardar els llibres de Harry Potter, què millor que decorar-la d'acord amb la situació? Què millor que l'escut de les quatre cases? Doncs un escut personalitzat.



Pensava que em costaria més, que m'hi hauria de barallar uns quants dies però, al final, les proporcions i l'esbós inicial van anar força bé. La part més delicada va ser els extrems superiors, que van posar a prova la meva paciència fins a límits interessants i perillosos. Per sort, me'n vaig sortir. Reconec que aquells doblecs em van deixar esgotada... més que la "A" gòtica que vaig dibuixar al centre (en lloc de la "H" de Hogwarts). Però la pitjor part va venir després, quan em va tocar dibuixar els quatre animalons de l'escut (segueixo pensant que l'àguila de Ravenclaw sembla més una gavina que altra cosa).

Ni de lluny són la versió definitiva però són els que vaig fer de prova, en gran, molt gran (ocupen mitja plana i a l'escut amb penes arriben als cinc centímetres). Segons el meu pare, el lleó de Gryffindor sembla un lleó de la Disney (?¿). Estic especialment orgullosa del teixó de Hufflepuff perquè, encara que no ho sembli, realment aparenta moviment... o el mínim moviment que tindria un teixó pillat in fraganti mentre es passeja pels terrats de les cases. L'àguila, en canvi, està com molt encarcarada (no tinc ni idea de dibuixar ocells...).

3) Tercer pas: l'escut necessita retocs.

Literalment. Vaig necessitar dues o tres tardes per a completar-lo. És a dir, entintar-lo i feia anys, ANYS que no entintava res amb tantíssima cura i paciència. Tot el procés em va recordar quan dibuixava manga (fa quinze anys? puff). Cada línia que acabava bé era una petita victòria sobre l'atzar i la possibilitat de cagar-la molt. No em puc queixar, sóc afortunada: zero problemes.




L'escut també té una inscripció en "llatí". I dic llatí entre cometes perquè el Sr. Google Translate em va tornar boja amb les traduccions. Si escrivia "The books of Andrea", em traduïa "Libris Andrea". Quan escrivia "Andrea's books", em deia "Andrea librorum". I com coi sé què està bé si no vaig fer llatí al cole?! Doncs mira, pito-pito. Em vaig quedar amb la segona opció, que m'agradava més.

Com podeu apreciar, entintar línies corbes i rectes no té gaire misteri, només necessitava paciència i una superfície llisa i, en aquest cas, no me'n faltava ni de l'una ni de l'altre. Els animals ja ve ser un altra cançó...



Aquí, el més complicat, va ser el teixó: dibuixar-li les potetes va ser una tortura xina, i això que les vaig fer fàcils i simples precisament perquè sabia que no me'n sortiria. Imagineu el suplici. Al final, però, va quedar força presentable.



4) Quart pas: xapa i pintura.

Dibuixar, entintar, esborrar el llapis, tot això és complicadet, requereix temps. Pintar també. Donar color pot ser igual o pitjor que els passos anteriors, al cap i a la fi, si t'equivoques amb la tinta, sempre et queda el tippex però els colors són una altra cosa... 





Finito! L'escut, perquè de la caixa encara no n'he parlat.

5) Cinquè pas: el cofre del tresor.

Em va costar força trobar una caixa adequada, tot i que la meva intenció era comprar un cofre petit, un amb la mida justa pels llibres, però crec que els qui van decidir-ne els preus anaven fumats o drogats. O totes dues coses. Si volia un cofre, la millor opció era fabricar-lo jo mateix perquè dir que són cars seria quedar-me molt curta: valen una pasta gansa! I, total, jo només el volia per a guardar-hi llibres, no les joies de la corona! Així que em vaig haver de conformar amb una caixa. I aquí va aparèixer un altre problema: les caixes de fusta són molt aspres, en un tres i no res, les portades dels llibres i les puntes haurien desaparegut com si fossin fum. Com el conte de mai acabar, un mal de cap rere l'altre. Tota una tarda buscant caixes de la mida apropiada fins que, miracle!, en va aparèixer una! La meva mare la va veure a l'aparador i quan m'ho va dir, em va faltar temps per entrar a la botiga i buscar-la com una desesperada. La sensació de triomf un cop la vaig tenir pagada i a la mà ja no me la pren ningú. I, mentrestant, la solució a l'aspror de la caixa va fer pop! al meu cap.

6) Sisè pas: xapa i pintura (II)

Neta i envernissada, la caixa va passar pel taller de retocs de la Mare, on va ser folrada a mida i modificada per a encabir els llibres i un espai extra per a l'emmagatzematge d'altres relíquies. De fet, només vaig enganxar-li una tela ben espessa, per esmorteir cops i evitar el desgast. Però fins i tot això va tenir els seu què, per no mencionar la cacera tela per Barcelona. Sigui com sigui, al final vaig aconseguir que l'invent fos mitjanament passable.






Ni fet expressament. Veieu l'espai que hi ha a la dreta? Doncs l'any passat li vaig regalar el penjoll de les Relíquies de la Mort i, curiosament, la caixa on venia el penjoll encaixa perfectament en aquest espai. D'acord que sobra lloc però, ei, it's free! Me les vaig veure i desitjar per aconseguir que tanqués correctament perquè, amb la tela-folre, no hi havia manera que la tapa baixés bé. Al final, vaig canviar les frontisses, en vaig posar unes de més grans, i problema solucionat. Entre enganxar la tela amb cola blanca, assegurar-me que estava ben adherida a la fusta, fer la separació amb cartolina de la gruixuda i folrar-la i creuar els dits perquè no es desmuntés tot plegat va passar una setmana llarga, una d'aquelles amb hores robades al descans i a les postres. Però el resultat va valer la pena.

7) Setè pas: últimes pinzellades a la caixa.

Amb la caixa folrada i ben maca, només faltava enganxar l'escut, embolicar-la i a l'armari dos mesos. I no, no exagero: s'hi va estar dos mesos bons.





Hores i hores. Les hauria d'haver comptat per passar-li la factura a la de l'aniversari xD. I després encara va haver-hi més feina, perquè no contenta amb tota el que havia fet, també vaig embolicar per triplicat el regal (plàstic de bombolles inclòs), vaig comprar-li núvols dolços com per mantenir-li els nivells de sucre alts durant mesos i vaig fer el pastís, un senyor pastís de tres xocolates i base de galeta amb taronja. Casi na. Si posés tantes ganes en tot el que faig, ja seria Presidenta de la República Catalana i estaria a puntet de construir el futur pas elevat Barcelona-Tòquio. Eh, karma, què n'has fet de la meva bona fortuna?!


 





Estranyament, aquest pastís va durar un parell de dies més del que solen durar els dolços fets a casa. No tinc clar si va ser per vergonya o per l'excés de xocolata (que no de sucre, perquè quasi no en portava). Estava molt bo i a la interessada quasi se li desmunten les papil·les gustatives quan el tasta. Espero que l'any vinent, bé, a finals d'aquest any, es mantingui el nivell (sí, ja tinc pensat el pastís, què passa?).

Apa doncs, prou fotos i explicacions, que us n'he donat de més! QUE TINGUEU UN MOLT BON ANY, que ja toca perquè déu n'hi do amb aquest 2015, ens han ben fotut a tots T_T. Porteu-vos molt bé, gaudiu dels dies de festa que encara us queden (i que jo passaré currant com si m'hi anés la vida) i recordeu sempre, sempre, sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Comentaris

  1. Espectacular el pastís,com sempre,i va durar un xic més per la saturació de dolços en epoca nadalenca.
    I la caixa una feinada d nassos,pero a quedat xulissima,i estava encantada amb el regal.....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, no te'n penediràs. Si ho fas, sempre pots amagar-te de mi... però et trobaré, mwahaha!!

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me