Coses estranyes que em (encara) passen

Després de quasi dos mesos vivint la gran vida (bé, d'aquella manera), puc constatar que encara em passen coses fora de tota lògica. O, com a mínim, que em trobo amb coses estranyes arreu. Potser sóc jo, que tinc un imant a dins i no me n'he adonat. O potser és el món, que està més cap allà que cap aquí. O potser és un complot kàrmic, que intenta desfer-se de nosaltres sense fer gaire soroll i, així, començar de zero altra vegada, com quan l'extinció del Permià. Vés a saber.

Sigui com sigui, totes les rareses acaben aterrant a prop meu, ja sigui en forma de persona semi-humana d'intel·ligència desconcertant (com és el cas d'alguns espècimens que he tingut la desgràcia de conèixer al meu lloc de treball... perdó, ex-lloc de treball) o instrument del mal encarnat en inofensiva caixa de joguina o, fins i tot, en cartell de rebaixes. D'una manera o d'una altra, sempre aconsegueixen arribar a mi, desgraciant la meva existència fins a extrems impossiblement creïbles i alegrant incommesurablement la vostra amb els meus relats de ciència-ficció.

Així doncs, tota aquesta reflexió de tassa de vàter treu cap als fets que van tenir lloc ahir, mentre tornava de la meva intrusió en el món de les rebaixes.

Habitualment, no em compro mai res, a les rebaixes. De fet, és molt, molt difícil que jo vagi de compres. Per què? Doncs a) perquè la roba és lletja, b) perquè la roba és petita, c) perquè puc arribar a ser molt garrepa i d) perquè pensar que hauré de perdre temps traient-me la roba per posar-me'n una altra que no compraré perquè a) és lletja, b) és petita i c) sóc tirant a garrepa, em posa de molt mal humor. En definitiva, que odio anar de compres. Jo, quan necessito alguna cosa, m'ho apunto mentalment a la llista de "Es busca" i, quan per casualitat m'ho trobo, ho compro, sempre que no compleixi els punts anteriorment comentats. Això vol dir que el meu armari és una espècie de viatge en el temps. Més o menys.

El cas és que, per variar una mica i complir allò de "l'excepció confirma la regla", ahir vaig agafar-me a aquesta tradició tan nostra que són les rebaixes i em vaig comprar algunes coses: unes les necessitava urgentment i l'altra no. De fet va ser, com en diuen en castellà, "llegar y besar el santo". Fa tres mesos, no me l'hagués comprat ni borratxa (i encara és el dia que m'ha de passar una cosa així), ahir però... d'oportunitats n'hi ha per tothom. Però tant és, que em perdo.

El fet és que, de tornada, me mare i jo vam parar en una casa de joguines. A veure, us situo: fa quatre dies estàvem a Nadal, època de regals i despeses sense fre, despeses que després acaben passant factura i que, tot i ser el mateix any rere any, nosaltres, com a idiotes, sempre acabem repetint. Sabeu allò de caure sobre la mateixa pedra dues vegades, oi? Els humans ho fem en repetició contínua. Total, que d'aquí a no res serà l'aniversari dels meus cosins petits i els volem portar un regalet (perquè resulta que no n'han tingut prou amb els de Nadal i Reis). Així que ens vam posar a mirar què hi havia per la botiga i, sincerament, les coses ja no són com quan jo era petita, quina merda de joguines! Què estem fent amb els nens d'avui en dia? A part d'idiotizar-los, vull dir. Hi havia cada trunyo que seria més fàcil explicar què es podia aprofitar i que no: res. Apa, algú ho havia de dir!

Molt bé, tornem a les joguines. Crec que ens hi vam estar tres quarts. Només amb això, ja us en podeu fer una idea. Al final, i cansades ja de tanta porqueria, els vam agafar un parell de joguines d'aquelles que semblen inofensives però que, llençades amb mala llet i punteria, et poden treure un ull. Doncs bé, en una de les meves expedicions per la botiga, buscant EL regal, em vaig trobar amb això (nota: no sabeu, de fet, no us podeu ni imaginar quantíssim vaig riure després que el meu cervell fes les connexions pertinents):

Un drac. Bé, tot molt lògic. Fins aquí. Heu vist què porta? A la mà, sí. Exacte, exacte: una llança, una punyetera llança! Per què collons vol un drac una llança?! Té urpes! Té foc! Quin sentit té una llança?! És que no el té, així de simple, NO EL TÉ! No en condicions normals, per descomptat, però aquest drac no viu en condicions normals, no. Fixem-nos en el marge inferior esquerre. 

Què és? Què és? Porta una armadura. 

Què és? Què és? Sembla un samurai. 

Què és? No m'ho puc ni creure! 

Estic somiant? No ho sé! 

Quina injustícia! Què és?!

ÉS UN PUTO SAMURAI! Ara entenc perquè el drac porta llança: com se suposa que una criatura de una burrada de metres i més, que escup foc i que té ganivets enlloc d'ungles, li ha de plantar cara a un humà d'alçada mitjana (més específicament, alçada japonesa) si no té llança?! Com és que ningú se n'havia adonat abans? Com pot ser?! Oblideu tot allò que pensàveu que sabíeu sobre els dracs, és mentida.

Però la contribució de playmobil al món no acaba aquí. Ells ho van saber abans que ningú! Allò dels sobres d'en Bárcenas, vull dir.

Si amb el joc dels dracs ens han obert els ulls a la veritat, amb aquest ens demostren que robar s'aprèn de ben petit! Jocs educatius, dieu? I de quina manera! Playmobil ensenya als més petits a delinquir! Amb tot luxe de detalls, el nens que, en un futur, seran els nostres governants (sí, sí, la crisi ha deixat a la nostra generació i a les dues següents arraconades i oblidades, els nens d'avui en dia són els que portaran la veu cantant en un futur i, sinó, temps), aprenen des de ben petits com plantar-se en un banc i endur-se la paga! Però no la seva, sinó la dels altres! I amb violència! Segur que al Sr. Bàrcenas li en van regalar un així quan encara es menjava els mocs. Segur que ara en té un altre, com que s'està al presó burxant-se el nas. Sí, l'acudit és dolent.

I bé? Ja us he dit que em passen coses estranyes. Però la traca final ve ara. Quan per fi tornàvem a casa, ens vam aturar (sí? ¡no me digas!) en una botiga d'aquestes de "tré braga, un leuro" i, mentre me mare es cagava en tota la seva família i avantpassats diversos, jo vaig veure un cartell que va aturar momentàniament el funcionament normal del meu cervell, i ja sabeu que dir que el meu cervell funciona amb normalitat és jugar-se-la molt... En aquell moment tenia les meves neurones tan atabalades, corrent amunt i avall com boges, intentant donar un sentit a les paraules impreses que estava veient que, si em punxen, en surt llet quallada. No en tinc fotografia, no vaig poder fer-ne, estava massa extasiada amb el missatge, però en recordo totes i cada una de les paraules. Deia així (si teniu camamilla a casa, feu-vos-en una i deixeu-la a prop per remullar-hi els ulls):

Camicsetas interiol

1 x no-sé-quants euros

3 x no-sé-quantes euros menys 1

Repeteixo perquè us quedi cristal·lí:

 CAMICSETAS INTERIOL

I fins aquí, l'entrada d'avui. Reflexioneu-hi. I feu servir el corrector del Word, gràcies. Fins a la pròxima i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS! Menys els qui no feu servir el diccionari; vosaltres sou la pitjor escòria que ha existit, existeix i existirà mai a la Terra. He dit.

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Ictus en tres... dos...