Un Nadal sense presses

Un Nadal sense presses, entre d'altres, perquè estic tan summament plena que la meva velocitat màxima és similar a la d'una tortuga que es mou a força d'extremitats davanteres perquè les del darrera se las ha trinxat l'hèlix d'una moto aquàtica. I fins i tot així, la tortuga seria més ràpida que jo. M'he pres tantíssimes infusions digestives que, si em punxeu, en sortirà fonoll!

Quina cosa més lletja. Em fa sentir Shrek. Ja sabeu...
"Los ogros somos como las cebollas, tenemos capas."
I direu "Doncs no haver menjat tant!". Malament! Això no es diu. Ni es pensa. Aquests dies són per menjar fins a rebentar perquè el menjar de la mama és el millor del món. A més, que a casa meva són tres dies seguits de festa i xaranga: entre el 24 i el 26, ni sobra menjar ni falten estómacs que vulguin alimentar-se. I si li sumes la família que ve de visita (a part de l'habitual durant l'any), la cosa es veu elevada a l'enèsima potència. Crec recordar que el dia de St. Esteve vàrem comptar amb la presència de cinc plats, CINC. I tots servits a l'hora. I el meu oncle encara em preguntava perquè no menjava...

Heu vist quina taula tan maca? La vaig parar jo. I que els tovallons taronges
siguin els que més es veuen és pura casualitat.
El cas és que tant menjar i tanta punyeta et deixen fet pols. I encara ens queden dues festes més per davant. I desenes d'altres que ja hem passat. Aquest any ha estat molt llarg, i ens ha tocat passar-ho molt malament i en molts sentits. Jo, personalment, he acabat molt cansada. I molt perduda. I l'any vinent no sembla que pinti gaire millor. Això sí: la crisi ja és història. Quina crisi, no ho sé. La de valors? L'econòmica? L'espiritual? La d'identitat? La d'anime? (perquè Déu n'hi do quines tifes han caigut aquest any). Quina?! A mi que m'ho expliquin. I senzillet, que no tinc les neurones per a històries.

I parlant de neurones, les hauríeu d'haver vist la setmana passada: espavilades com mai, elles! I amb motiu, evidentment. Algun cop heu hagut d'escriure-li a algú una carta? Segur que sí però... una carta màgica? Ah, això ja no! Doncs bé, a mi em va tocar fer-ne una. Perquè sóc així, friki. I de què anava la carta? Us sona la Conselleria d'Afers Màgics? No, eh? És una opció i si aquest és el cas, feu el favor d'abandonar immediatament aquest bloc si no voleu que us trobi, sigui quin sigui el forat on us amagueu, i us destrossi a cops d'enciclopèdia catalana.

Una carta màgica. Per què? Perquè les compres per Internet a altres continents són lentes de collons i a una setmana abans d'haver d'entregar un regal (festius inclosos), no tenia del tot clar si el podria donar en mà o me l'hauria de tallar i entregar-la en safata de plata a mode d'ofrena. Així que vaig ser previsora i em vaig cobrir les espatlles amb una carta màgica on m'espolsava de tota responsabilitat. Malauradament, no em va fer falta. No de manera específica, però ja que l'havia redactat i imprès...

Com podeu comprovar, els meus nivells de frikisme són
alarmants. Alarmants fins a l'extrem que la meva germana
(una altra a qui deixar còrrer), enamorada del món de Harry Potter,
va pensar que era fins i tot massa friki. Per a mi.
A aquest text se li ha de sumar TheWhip app, una aplicació que reprodueix el so d'un fuet quan es fa petar, el mateix so que fa un elf domèstic quan apareix i desapareix. Ara imagineu-me a mi, a mitja tarda, amb tota la família reunida (família que pensa que sóc normal) i fent anar el mòbil amunt i avall, com si tingués una sargantana mossegant-me els dits, desesperada perquè me germana sentís el sorollet i el relacionés amb un elf domèstic! Quan em va veure davant la porta de la seva habitació, movent els braços com una gilipolles i dient "Ha vingut l'elf! Jo l'he vist", li van canviar els colors de la cara: d'un rosadet normal de persona sana a un blanc llençol de "ja està, he perdut el cap". Tot molt hollywoodià.

Al final, vaig poder salvar el dia. El regal va ser un èxit. Més la infusió pels nervis que el penjoll però... who cares?! Vaig triomfar.

Segur que a la Txell li sona la tassa. Els del Saló del Manga tenen de tot.
Tot va començar fa tres anys. Un dia, me germana i jo anàvem pel carrer
quan, de sobte, vàrem veure una noia amb un penjoll de les Relíquies
de la Mort. Ens vam mirar i vam dir "Hòsties, que guai! Jo en vull un!"
Tant ella com jo el vam estar buscant arreu, però mai en trobàvem un que ens
semblés l'adequat. Al final, i tirant pel dret, vam estar mirant per Internet...
et voilà! Però eren dels dolents, marxandatge del barato. Així que la Mare,
que és més llesta que la gana, en va trobar un bo, bonic i barato. I ara penja del
coll de me germana.

Sóc o no sóc la millor germana del món mundial? Claaaaaaro. I si mireu atentament el pastís, encara us ho creureu més. Aviso: només hi havia xocolata (bé, i una mica de mascarpone per aglutinar xD).

Va, una mica de matemàtiques: cada pa de pessic feia uns 5 centímetres. I
hi havia dues capes de xocolata amb formatge d'uns 2 centímetres cada una.
Còmput final? 20 cm! (un amunt, un avall). 20 cm de pastís! Una bomba
es miri per on es miri xD. I sí, això que veieu són Kinder Chocolate adossats.
Ah, quantíssimes hores vaig passar a la cuina fent això. Ja us ho deia al principi del post: un Nadal sense presses. A veure si els pròxims dies també passen a ritme de tortuga, necessito desconnectar del món, de debò. I llegir. Sobretot llegir. Fa tant de temps que no llegeixo un llibre que els meus dits comencen a perdre la capacitat de subjectar-los! Ahir estava començant "Los Hijos de Anansi"... i no sabia com agafar-lo! Em queia!! ;___; shame on me.

En fi, us deixo amb el consell nadalenc de Kofi.


Apa, porteu-vos bé, que l'any s'acaba i no costa tant ser bona persona. I recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

I modabaaaaaaa!!

P.D: Entreu aquí i aquí si voleu riure. Sinó, no, aleshores passeu de llarg. Wiiiiiiiii!

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Els 10 anys que encara no ho són però que en poques hores ho seran.