Lay down but do not dare to forget

És la conclusió a la que tots hauríem d'arribar alguna vegada a la nostra vida: abandonar l'orgull però no la memòria. Experiències i records són les nostres millors armes. I admetre una derrota no ens fa perdre la guerra. 

El treball de fi de màster m'està matant. Tinc els nervis al límit, en tensió: si em poseu una fletxa a les mans no necessitareu arc. Ni diana: tinc un munt de papers que estarien molt millor foradats. Una preocupació menys. Però aquest any, aquesta tradició tan nostra de cremar els apunts per St. Joan... em sembla que no. M'hauré de conformar cremant-los un altre dia, a soles, íntimament.

És curiós el que pot arribar a fer el poder de la ment: fins fa quatre dies, encara donava per segur que el temps jugava al meu favor, que les hores no s'escapaven de mi, que tot tindria el seu moment, el seu tempo. Ingènua de mi, a dos mesos del final, ho segueixo pensant. Gràcies a la Deessa, existien els calendaris, eina de tortura ancestral que ens recorda com de fràgils són els dies i com de ràpid van passant. Resulta que, endreçant l'armari, em vaig trobar amb un calendari de One Piece que em van regalar pel meu aniversari no fa tant. O això creia. És del 2010. Bé, és vell però tampoc exageradament, oi? Mentida. Em va recordar, molt dolorosament, que fa 5 anys vaig acabar la carrera i que durant aquest interval buit de la meva existència, la meva vida segueix estant al mateix punt on estava a mitjans de Juliol del 2005: en una espècie de llimb intergalàctic atemporal  que no coneix casa ni treball. Dignes, vull dir. Si miro al meu voltant, tot el que veig són camins borrosos que em podrien portar molt i molt lluny si el goril·la de discoteca que hi ha plantat al mig em deixés passar. És la pega dels somnis; que sempre vénen acompanyats d'un garrot unit a una mà unida a un ogre alt i lleig que, més que rondar-te, es passa el dia entaforant-te el pal gros al nas. Com les vespes: elles també estan sempre pel mig. Pesades...Voldria haver avançat tanta feina, avui. La introducció dels treball (res, 4 pàgines), els materials i mètodes, la redacció d'Alemany, els audios... però la natura ha jugat la seva carta preferida: segur que si existís quelcom semblant en les batalles Pokémon, un altre rumb prendrien. Per això estic feta pols. I desitjant que el mes vinent es comporti. Ja veureu: fotografies a dojo. Muntanyes per tot arreu i des de tots els angles; acabareu fins als nassos dels voltants de Tremp, jejeje.

En comptes de tot això, he vist Game of Thrones. Mare meva, qui pogués enganxar per banda l'Oberyn de Dorne. 

Us deixo amb una cançó de la Kyle Minogue que, per algun motiu increïblement fora del meu abast mental, no he para de taral·larejar tot el sant dia. Que encara no sabeu de què va l'entrada? Benvinguts al club: us asseguro que no volia posar-me a escriure sense pensar... però el meu inconscient s'ha avançat als meus dits. Oh, per cert! La guerra continua. Aquesta vegada, però, el resultat es decidirà en un únic assalt. Creueu els dits.


Do not fret, demà sí faré feina. No em busqueu per aquí durant uns quants dies. Porteu-vos bé i gaudiu de la setmana de vacances que aquest país laic encara li cedeix a la religió. I si no voleu fer memòria, ja us ho dic jo... SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Touché

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Una tarda al CosmoCaixa 2

Un monstre ve a insultar-me