Els Recapitulants

El dia havia començat bé: un sol radiant, una brisa suau i fresca, grans expectatives... però tot s'ha torçat quan els velociraptors han escapat del remolc.

Ja feia quinze anys que les autoritats havien fet seva la famosa expressió de Haeckel sobre que "la ontogènia recapitula la filogènia". Quinze anys des de que va començar la recerca "oficial", que no la clandestina, sobre els Recapitulants. Quinze anys des de que aquesta nació va trencar els seus llaços amb la resta del món. I ara estàvem sols. Bé, sols no: teníem els Recapitulants.

Al principi, ens ho van vendre com el gran remei contra el crim, "La gran sopa d'All" del segle. Ningú se'ls va prendre seriosament. Ningú es va creure que la Involució fos possible. Ningú volia creure que aquells nous animalons, ni mamífers ni rèptils, sorgits del no-res, haguessin estat, en algun punt, humans. No fins que se'ls van acabar els conillets d'Índies. No fins que van començar a desaparèixer pares, germans, amics. Aleshores es van activar totes les alarmes. Tard. Massa tard.

Recordo que van venir a l'institut. Tres homes de negre i una dona vestida amb bata de laboratori. "La Involució és un fet. És real. És possible" ens va dir, "Al cap i a la fi, tot està al DNA". "Investigacions recents confirmen que és viable recapitular als nostres orígens, que és factible retrocedir uns quants milions d'anys d'evolució. Qui no voldria tenir un Estegosaure o un Triceratops com a mascota?!" Tothom va riure. Tothom va fer que sí amb el cap. Menys ell, aquell noi d'ulleres nou que mai sabia quan havia de tancar la boca. Els va dir que era perillós, que era estúpid, que era anti-natural. Però ningú li va fer cas. Sempre passava el mateix: quan ell obria la boca, nosaltres tancàvem les orelles. Aquell dia també. Res va tornar a ser igual, ni per a ell ni per a nosaltres. Per ell menys que per a ningú. La dona de la bata seguia amb la seva cançó " Sí? El Recapitulants són segurs. No els heu de témer. No hi ha cap perill". Mentida. Una setmana més tard ens va arribar un regal: un petit Tritylodon espantadís i tremolós. Ah, i curt de vista.

Jo també vaig perdre algú estimat. A la universitat. Formava part del moviment Anti-Recapitulants. Li vaig dir que ho deixés, que se l'estava jugant. Tenia un futur brillant davant seu, la glòria als seus peus. Però va triar no tancar els ulls. Una nit, quan tornàvem de la biblioteca, em va dir que s'havia descuidat un llibre, que anés passant. "Ja et deixo jo el meu, no cal que hi tornis" li vaig dir. Pràcticament, li vaig suplicar. Els rumors volen. Igual que les amenaces. Però no em va escoltar; seguia la seva pròpia música. 

És curiós que, a les portes de la mort, només pugui pensar en els seus ulls. En aquelles dues esferes del color de la mel que em suplicaven que acabés amb la seva vida. En com el petit Thrinaxodon va acudir a mi perquè l'ajudés a morir, com si ja ens coneguéssim d'abans. I en com vaig ignorar, tant egoistament, el seu prec, deixant que els gossos de presa, els irònicament anomenats "Gossos de contenció per a Casos Especials", el destrossessin a no més de dues passes del lloc on em trobava, sense moure'm un pèl, sense fer res, esperant que tot acabés el més aviat possible.

El vagó del metro no resistirà gaire més. Ni tampoc els qui som a dins. Podem sentir com s'apropen: els crits dels qui moren són inequívocs. Només n'hi havia tres, al remolc. Però vés a saber quants dies feia que no els alimentaven. O si eren "Casos Especials". O si, simplement, la recapitulació ontogenètica no ha estat merament física sinó també mental. Això ningú ho sap.

S'han apagat els llums del vagó. Percebo la seva respiració. La seva olor. La seva excitació.Tinc por.

------------------------------------------------------------------------------------------------

P.D: Tot això és conseqüència de 1) el remolc per a cavalls que ha vist aquest matí quan anava cap al metro, cosa que m'ha fet pensar en 2) el Tercer Certamen Literario Koprolitos. Mai se sap, potser m'animo a fer més relats d'aquests. Curts, vull dir. Apa, porteu-vos bé!! SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Interessant pregunta...

Comentaris

  1. Me ha molado la historia, has conseguido que lea durante más de 30 segundos (ni Tolkien ha logrado semejante hazaña).
    Curiosamente ayer me vi la última de las películas de Jurassic park (me bajé las tres en HD). Cuando salían los velociraptor no paraba de pensar "es que los humanos se lo merecen, no puedes ponerte de su parte"; todo esto mientras me acordaba de ti xD

    P.D: La primera la mejor de calle, y sí, sé del libro, pero soy vago jejejeje

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viste a los velociraptores y pensaste en mi? No al Rex, no; a los raptores?!! Pero que clase de amigo eres tú!!!?? xD

      Bueno, me alegro que te haya gustado. A saber cuando volverá la inspiración para algo así. Por el momento, vas por el buen camino: Jurassic Park es esencial e indispensable. Eso está bien, pequeño saltamontes.

      Elimina
    2. Es que te pareces más a los raptores que al Rex, para ser un greymon te falta altura. Cuando seas una tipa de 2 metros, entonces te consideraré una Greymon y no un velociraptor.

      Pdta. A parte de que eres igual que un raptor, malvada y despiadada. Clavadita vamos xD

      Elimina
    3. No, para ser un Greymon me falta tonalidad anaranjada... o debo recordarte cómo es Agumon?! Blasfemo!!! Me parezco más al chiqutín ése que no a los sádicos de los raptores: yo no hago sufrir a mi presa, me la zampo y punto xD

      Elimina
  2. Para Agumon te falta mucho más xD
    Das mucho más miedo, y no eres tan adorable y maja como lo es Agumon; se siente jajajaja
    Lo de que no hagas sufrir a tu presa.....a tu presa no sé, pero a mí constantemente y eso cuenta.....creo, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues no cuenta.

      Y no digo que sea adorable, ni por asomo! Que voy a ser yo achuchable?! Enga ya! xD Sólo digo que el estilo Rex encaja más en mi naturaleza tímida a la par que gigantesca... mastodóntica... titánica!! Mwahahahahaha

      y Nalataia huye haciendo la croqueta

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, no te'n penediràs. Si ho fas, sempre pots amagar-te de mi... però et trobaré, mwahaha!!

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Els 10 anys que encara no ho són però que en poques hores ho seran.