Adéu al 2013, l'any post-apocalíptic.

No em cansaré mai de dir que vaig sobreviure a l'apocalipsi Maia. I és que no n'hi ha per menys: tenim totes les travesses en contra! Els Maies, que sabien tant de tot, que anaven avançats al seu temps, que eren els amos i senyors de la seva època... prediuen que morirem. Tots. I aquí estem; donant guerra. I de quina manera. Si jo fos omnipresent, omnipotent i omniscient... seria un desastre. Però imaginem per un moment que algú així, algú tan perfecte existís i hagués de jutjar-nos a tots, com a espècie. Sabeu quin seria el resultat?




Exacte: la Terra en estat de coma induït uns quants milers d'anys. I després? Nova vida; una de molt millor que nosaltres. Això és el que ens espera, afortunadament pel Planeta. I que consti que a mi, com a qualsevol altre, m'encantaria que l'espècie humana es fes un rentat de consciència i examinés la situació amb ull crític. Però com que això no passarà perquè ens agrada massa mirar-nos el melic... mort i destrucció per a tots!

Som una punyetera plaga. Però no només com a espècie, sinó també a nivell d'individu. L'exemple clàssic són els polítics: la pitjor calamitat que ens toca aguantar. Són una nafra, una úlcera de la societat, una colla de sangoneres que li xuclen la vida a un poble més que sec, uns lladres que tallen i retallen a voluntat, uns gossos sarnosos que no ens deixen ni els ossos per repelar. El més fort de tot plegat és que encara els hem d'estar agraïts pels esforços i els sacrificis que "diuen" fan en nom nostre. Jo no he signat enlloc perquè els prenguin la casa als que no poden pagar-la, ni tampoc m'ha preguntat ningú si em sembla bé "rescatar" un banc amb els meus diners ("rescatar" derivat de "Bé haig de donar-li alguna recompensa al Sr.Rato, que encara m'ha fet més fastigosament ric del que ja sóc, no?"), ni tampoc estic d'acord amb que una dona no pugui decidir sobre el seu propi cos i la seva vida però si pugui fer-ho una llei que el Sr.Rouco Varela aplaudeix. No, a mi ningú m'ha demanat la opinió; aleshores, per què em volen vendre que ho fan en nom meu quan jo, ni en vida, ni en mort, ni borratxa, ni sòbria, ni drogada, ni sota amenaça, he votat a uns fills de puta tan grans?! Com se'ls acut posar en boca meva paraules, accions, decisions que ni recolzo ni recolzaré mai?! I a sobre, que no se m'acudeixi queixar-me,que em multaran! Doncs bé, endavant, aquí teniu tot un paràgraf dedicat a vosaltres. Seré a casa esperant-vos. Atentament, Mare Tubercle.

Encara sort que ja s'acaba, que aquest any té les hores comptades. Llàstima que el pròxim vagi pel mateix camí, llàstima que encara no hagi ni arribat i ja l'estiguem jutjant. El 2014 hauria de poder defensar-se, hauria de poder tenir dret a decidir com vol ser, qui vol ser, hauria de poder ser lliure...

"Aquest serà el vostre any. Per fi hi haurà llum al final del túnel. Ja hi és, no la veieu? És clar que sí, és allà, us espera a tots, tant els que la mereixen com els que la mereixen menys; davant d'ella sou tots iguals. Sí, ja sé que és injust, que no tothom té dret a arribar-hi però, qui sóc jo per decidir-ho? Ningú, com tampoc són ningú aquells que us trepitgen, aquells que us enfonsen, aquells que us estan destrossant la vida. No són ningú. Potser us fan por, potser els odieu amb totes les vostres forces; no passa res, és natural. És un dret. I també la vostra obligació; perquè sense por, no hi ha resposta i sense odi, no hi ha acció. La por i l'odi formen part de la vida, igual que el valor i l'amor; igual que la vida i la mort, el somriure i el plor... tot forma part de vosaltres. Només heu de trobar l'equilibri. No sé si jo seré capaç d'ajudar-vos gaire; no sé si podré afavorir aquest equilibri, donar-vos l'empenta que necessiteu, proporcionar-vos la força que us falta... però seré amb vosaltres, al vostre costat, tot l'any. Trobarem la manera, només heu de creure en mi. Així que, si us plau, doneu-me una oportunitat. Sempre vostre, El 2014."

Jo li vull donar un vot de confiança. Vull creure que aquest 2014 serà millor, més fàcil, més simple. N'estic molt cansada: dels problemes, de l'amargura, de la por... vull que tot comenci a anar millor, que d'una vegada per totes puguem veure la llum al final d'aquest camí espinós i tortuós pel que caminem des de... puf! ni se sap. A veure si el karma ens escolta i podem recuperar tot allò invertit. A veure si, d'una vegada per totes, les coses comencen a sortir bé. Però sobretot, a veure si als desgraciats que ens estan fent la vida impossible els fulmina un raig còsmic i l'Univers ens estalvia la seva presència, que no fan bé a ningú... uix, que pràctica seria una Death Note, ara mateix.

Ja veieu que estic una mica catastrofista, que ni he estat, ni sóc, ni seré la primera en maleir aquest any i els seus infames protagonistes. Com tampoc seré la única en intentar donar ànims a la gent ni que sigui a cops de somriure. Avui, tots aquells que tenim un bloc, un Tumblr, Facebook, Twitter i desenes de xarxes socials més ho farem. Que és molt tòpic, sí; i què? No tenen els polítics la poca vergonya de passar l'any per una balança i dir-nos com de malament ho hem fet, com de dolents hem estat? No té aquest monarca que ens toca aguantar perquè sí, romanent d'una imposició feixista sense dret a rèplica, la poca decència de dirigir-se a nosaltres com si de debò li importéssim una merda? Doncs mira, també tenim nosaltres la cara de sortir de les nostres coves i fer-nos sentir, ni que sigui durant uns minuts, a aquells que ens volen escoltar. Mare meva, quines ganes de girar-li la cara a algú...

Que no us enganyin, Tubercles: el 2014 encara ens pertany.

Que passeu una molt bona nit i ens veiem l'any vinent. Espero tenir-vos per aquí ben aviat. I recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!


Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me