Títol provisional

Últimament, tinc la sensació que no faig altra cosa que comentar-vos la meva vida, en Dolby Surround , HD i, si ens posem a filar prim, amb extres inclosos. Tot són anècdotes d'anar per casa; anècdotes que, més d'una vegada, em deixen en estrepitós ridícul... i encara sou aquí. Què he fet malament? En fi, sou una colla de morbosos.

Primer de tot, heu de saber que no sóc despistada. Habitualment. Però, quan m'hi poso, no hi ha qui em guanyi. O si... però queda molt més èpic dir que "no".És molt cool poder dir que ets la millor en fer el que sigui, encara que sàpigues que no. Als humans ens agrada viure entre mentides; la nostra vida: una mentida. Tot fals, però som feliços. Si hagués de triar entre pastilla vermella i pastilla blava, me les fotria totes dues; total, quan em poso a ser despistada, ho faig amb ganes i més ganes d'oblidar quin color fa què, impossible. I així em va, que sé en quin dia visc perquè el calendari m'ho recorda. Por em fa el dia que el mòbil mori de manera definitiva. Perquè la humanitat ha arribat a un punt de no-retorn amb les noves tecnologies: ja no és "renovar-se o morir", ara ens trobem a la fase de "morir o renovar-se" i vistos els preus de la renovació... surt més a compte un funeral. De fet, tanta tecnologia pal·liativa ens ha estovat el cervell; ni comunicar-nos sabem. I com n'estic tant segura? L'experiència que em dóna treballar cara al públic, amics meus.

Seria mig matí quan, pel Jardí, van aparèixer dos nanos joves, amb pinta de no saber on eren i amb moltes ganes de saber-ho. Quan es van apropar a taquilla i van veure que s'havia de pagar, van deduir que, d'alguna manera, fos el que fos, seria digne de veure. Innocents. Però jo no jutjo, cobro. I perdo la paciència. O al·lucino, això ja depèn del dia. El cas és que fent gala d'un rudimentari idioma, perquè allò que parlava no hi havia Déu ni Deessa que ho entengués, un dels nois va insinuar que volia dos entrades. Bé, fins aquí tot molt normal... si no fos perquè tinc dos ulls i ja m'ho temia! Però bé. Com deia, i tots suposareu, tinc dos ulls. I els faig servir. En aquest cas, per a decidir de manera ràpida si eren o no menors de 29. No fa falta ser gaire espavilat per veure que si, que ho eren. Tot i així, els ho vaig preguntar. Burra de mi. El primer intent va ser catastròfic. Impossible. No em van entendre. El segon... el segon va seguir la mateixa línia: fracàs absolut. Pel tercer, vaig fer servir un Post-it!...

Semblant. Més o menys. Amb el Paint, faig miracles.
... i va ser tant o més inútil que abans. Més, de fet, que em va tocar fer esforços que no es corresponen amb la meva feina: si no et saps fer entendre... vés al circ! Com a mínim no em faràs perdre el temps a mi, punyeta! Total, desesperada ja per confirmar el meu diagnòstic, la meva cara era com un poema. I, aleshores, va arribar el iMiracle. Igual que jo trec de la bossa un paquet de kleenex, el noi es va treure de la màniga un iPad! Un iPad! Ei, que estàs a Barcelona, vigila!! I va començar a trastejar. Minut i mig més tard, em planta l'iPad davant dels nassos. Amb una única frase. Una única frase incomprensible, fins i tot per a mi, que parlo castellà. Però entre els sintagmes nominals i adverbials mal posats, hi havia un número que destacava per sobre de tot: el 2. Que ja ho veig, que sou dos, collons!!! Esbufego. Torna a trastejar amb l'iPad. Me'l passa buit. I en anglès... miracle! Li escric "How old are you?". I per fi, per fi, ens entenem. Però vam necessitar un iPad com a intermediari. Trist. I patètic, sincerament. Em vaig sentir molt tonta escrivint en un Pad una pregunta que he fet mil i una vegades. Una pregunta que, de fet, és quasi el primer que aprens quan estudies anglès. Primer "Fuck".

Suposo que l'experiència em va deixar tan traumatitzada que els seus efectes es van deixar veure més tard, molt més tard. Al metro. De camí a casa. I ara és quan entra en joc ser despistada. Tornava de ioga, com cada dissabte, perquè el ioga és guai... sobretot quan estàs a punt de patir un col·lapse espiritual perquè tens moltes ganes de rascar-te la orella/galta/braç/whatever però, si et mous, et trenques. Aleshores, entres en una espècie de conflicte intern on et debats entre abandonar la postura i cedir als teus impulsos o quedar-te com estàs i... acabar cedint sobre el terra i sota el teu pes. Molt místic tot.

Després de hora i mitja cridant-li als meus músculs i al meu cervell que mano jo, no ells, estava de camí a casa, al metro. Amb un llibre a les mans. Era previsible; sempre porto un llibre al damunt. El dia de St.Jordi, em va trucar la Txell per anar a prendre alguna cosa i una mica més i em pixo de riure mentre m'ho deia. Ella mateixa va adonar-se de com d'absurd era preguntar-m'ho, jejeje. Total, que llegia alegrement the unbecoming of mara dyer quan, més per curiositat que per altra cosa, aixeco el cap i miro la parada. És la meva. Acluco els ulls. Miro malament a les portes, que s'estan tancant. Miro el cartell que indica la parada. Torno a mirar malament les portes. Aquest cop, amb intenció de fer-les sentir miserables. Perquè no es tanquin. Perquè em deixin sortir. Però no hi ha sort. I el metro segueix el seu recorregut. I què vaig fer jo per evitar que passés? Doncs mirar les portes, ja us ho he dit. Res més? Si, vaig esbufegar. Amb desdeny, com dient "I a mi què?". Però, a banda d'això... no, crec que no. A veure, siguem realistes: tenia un llibre a la mà, la perfect pose ben arrelada, i m'havia de moure? Au, va! Mira, no només sóc despistada sinó que també una mica mandrosa xD

La pega és que em va tocar fer més camí del que hauria. I això sempre és un punt en contra Però, és clar, totes les anècdotes en tenen. D'altra manera, no tindrien punyetera gràcia. I quina és la lliçó? Que qualsevol dia d'aquests acabo a Badalona. Encara sort que és Zona 1.

Apa, ja podeu riure a gust. De mi, sempre de mi. Sou dolents amb ganes. Ens llegim aviat. I recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! I que odio Apple! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Badalona, deia, no? Ja, serà per destinacions incorrectes xD

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me