Doneu-me dos minuts, que el te no es fa sol...

... i ja sóc aquí. Eh que no us n'heu ni adonat? Eh? Eh? Molt bé, que avui la cosa va entre bambolines  Ah, no, que no sabeu de que parlo. Tant és. Feia tants dies que no em passava per aquí que no estava segura de si encara sabria fer servir aquest fantàstic editor de text que tant aviat es penja com et diu que "l'etiqueta seleccionada no és correcta"... Ô_ò. En fi: blogger.


Si no recordo malament, en alguna de les últimes entrades vaig comentar que la Txell se'n tornava a Nihon, oi? Bé, us parlava sobre l'edició de primavera del Nodojiman i bla bla bla. Si bé no he vist el programa, que és EEEEEEEEETERN, sí tinc el vídeo de la Txell. Aquest cop us puc dir que la cançó és mil cops més animada i que va molt més amb ella que l'anterior. També haig de dir que els passos de ball que es marca són internacionals PERÒ patentats. Per qui? Per Gackt. Sempre per Gackt.


Eh que se la veu contenta? xD. A casa els ha encantat, a tots. El que no sé (encara) és com va quedar ni res però vaja, si hagués guanyat, ja ho sabria, que fa res i menys que vaig parlar amb ella. Com sempre, la classificació és el que menys interessa en casos així: quantes persones poden dir que una de les seves amigues més properes ha participat en un concurs de karaoke al Japó?! Quantes?! Poques... i jo no sóc una d'elles!! xD

Si voleu promocionar la carrera musical de la Txell al Japó, feu passar els vostres amics per aquí! O no. També els podeu dir que la busquin a YouTube; segur que els resultarà més gratificant passar-se per allà que no entrar de visita al meu bloc ;__;

Més, més. Let's see... ah! El que ve a continuació, ho dedico a la Jessica i al Mac; que em van fer passar una tarda supeeeeeeeeer! Us poso en situació: la Jessica és (i qualsevol noia m'entendrà quan ho digui) la germana amb qui no comparteixes sang; la amiga primera i última que totes tenim i que allà està, fent la seva vida, igual que tu fas la teva, però que per generació espontània, apareix i com si haguéssiu estat sopant juntes la nit anterior. Aquest tipus d'amiga. Germana. Bé, ja m'enteneu. I el Mac és el seu gos; un cadell d'onze mesos. Un cadell de Rottweiler, ni més ni menys. Bé, sent sincers a la realitat, és un mescla de Rottweiler i Labrador. Cosa que, suposadament, el fa més tranquil i tal. I dic suposadament. No us espanteu.

Foto número 1 -10 d'Abril: Haureu d'afinar la vista perquè es veu malament,
desavantatges de fer la foto amb el mòbil. Braç esquerre.
Si mireu de lluny, veureu una ombra blavosa al centre de la pantalla.
És l'inici del morat. I va anar a més.


Fotos número 2, 3 i 4 - 12 d'Abril: El mateix morat, el mateix dia a tres hores diferents.
Més o menys cap a les 9 i poc del matí, al migdia i a la nit, respectivament.
Va passant de blau a groc i porpra, desplegant davant meu tots els colors
de l'Arc de Sant Martí. Ole! Ja us dic ara que si mireu les fotografies de lluny, millor.

Fotos número 5 i 6 - 13 d'Abril: Aquí ja comença a clarejar, tot i que al natural,
és quan més por fa xD... tant groc i tant lleig, com de pallissa. En el fons,
crec que li estic agafant el gust a portar la marca del Diable al damunt.

Fotos número 7 i 8 - 15 d'Abril: Ara ja no fa por, fa angúnia. Tot groc i marró,
a joc amb la pell zombie, brrrrr. Però no desentona amb els altres, gens ni mica.
Amb els altres? Sí. En aquestes fotos només heu vist la cara interna de la Lluna...
a l'altre costat, s'hi amaga tot un món de mini-morats, camuflats entre la pell.
Tot molt pintoresc: sembla ben bé que m'autolesioni.

Bé, i quan dius que vas quedar amb la Jessica i el monstre? Doncs mira, tot just avui en fa una setmana. I encara conservo tots els blaus (que ja són grocs); no n'ha marxat ni un. I va per llarg. Però deixeu que excusi a la pobra criatura. 

Ja us he dit que el Mac és un cadell ergo només vol jugar: com els nens petits, que es passen tot el sant dia d'aquí cap allà i torna a començar, i els mamons no es cansen. Igual, però versió gos. De 50 quilos. Així que, quan em va veure per primer cop al carrer, se'm va llençar al damunt, com qui practica salt d'altitud. Sort que anava amb pre-avís i ja m'ho veia venir. I sort que anava lligat i amb morrió, sinó estaria escrivint aquesta entrada sense cap. Un sac de nervis, això és el que és el Mac: nervi en estat pur. 

I vam anar a casa de la Jessica... on el gos, un cop deslligat, se'm va tirar al damunt altre cop. Aquesta vegada, amb la paret a l'esquena, per no perdre l'equilibri i acabar al terra. Res, prevenció, en diuen. La meva amiga el deixa lligat a la porta, a veure si es calma una mica i nosaltres en asseiem al sofà i la fem petar. Mitja hora després, bé el Mac tot compungit, amb la corretja a la boca i li dóna a la Jessica. Innocents de nosaltres, creiem que la bèstia de l'Avern s'ha calmat i fem com si res... com si res fins que aprofita la vènia i em cau al damunt una altra vegada. I aquesta sense morrió. Resultat: sacrifici del braç esquerre. Total, només el faig servir per aguantar la carn. 

Emprenyada, la Jessica el torna a lligar, el deixa a la porta ben amarradet i nosaltres seguim a la nostra: que si la feina, que si l'Alemany, que si la Manoli està cada dia més insuportable,  que si el Pancracio no sap ni on pixa, etc... i torna el Mac, corretja en mà (bé, boca). Es mira a la Jessica, em mira a mi amb cara de "Vull jugar! Vull jugar! Vull jugar! Vols jugar? JUGA!!", es torna a mirar a la Jessica... i s'estira al terra, tot ell pau i tranquil·litat. La mare que el va... !! En fi, ja passen aquestes coses. Però la millor part va ser quan el Mac va agafar un embolcall de plàstic d'un pastisset i el va començar a destrossar. Perdó, a jugar amb ell, que tot s'ha de puntualitzar. L'agafava amb la boca, se'm pujava amb les potes del davant als genolls i el mastegava a tres - cinc centímetres de la meva cara, l'escopia damunt meu i s'esperava a que li tires ben lluny per anar-lo a buscar i repetir el procediment infinitament. Però com vols que et tiri un tros de plàstic de la mida de la meva ungla i voli!!!?? És físicament impossible!! Però als gossos no els parlis de física, que no et fan ni cas. Ell volia que el plàstic volés i la Nalataia el feia volar. Encara no sé com, però ho feia. I així va passar una hora. Al final, com era previsible, la criatura infernal es va cansar de perseguir un plàstic insípid i se'm va tornar a tirar al damunt. Aquest cop però, amb menys entusiasme... però amb més força. 

A tot això, d'on surten els morats? Fàcil: quan se'm tirava al damunt, jo posava el braç, oi? Bé, ell les mandíbules obertes i babejants. I les tancava al voltant de la meva extremitat indefensa. Mossegava? No. Aguantava el braç amb relativa força per jugar? Sí. I perquè no em va venir al cap fer-me fotografies dels braços abans, que sinó hauríeu vist les senyals d'esgarrapades que em va deixar amb les potes: tot un mosaic de línies vermelles sobre fons blanc pàl·lid.

A casa meva es van escandalitzar tots. La meva mare al·lucinava que hagués "permès" una cosa així sabent el fàstic que em fa que els gossos em llepin. A veure, mama, m'expliques com diantre ho hauries evitat, tu???!!! He dit. La meva germana va arribar a la conclusió que no volia conèixer un gos que pesava quasi el mateix que ella, que era tant alt com ella a dues potes (que aquesta és una altra, el Mac passa més estona a dues potes que sobre les quatre... si fins i tot balla la conga!!) i que se la podia cruspir d'una sola mossegada. El meu pare no veu clar això d'estar a casa de la Jessica amb la bèstia parda pul·lulant per allà; diu que passaria més estona vigilant el gos que no pas vigilant què li posen al plat. Resultarà que sóc la única amb dos ovaris per estar-se en aquella casa, amb aquell gos i no pensar ni per un moment "Ai, que em menjarà". De fet, fins que no em van obrir els ulls a casa, ni em vaig adonar que m'havia passat la tarda amb un mig Rottweiler. Quines coes, eh?

En fi, que deia amunt, molt amunt, que avui estic entre bambolines i toca pastís. Ens veiem aviat. Per cert, heu de saber que GranOtaku va ben encaminat, si bé la segona meitat de la vuitena tarda m'està donant alguns mal de caps. A veure si després d'estiu podem reprendre el vici...

Porteu-vos bé, gaudiu de la primavera i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

El Mac està una mica més grassonet però aquesta és la idea: mescla
entre Labrador i Rottweiler. És maco, ell.

Comentaris

  1. Hacía tiempo que no me pasaba por los blogs (ni por el mío xD) y me encuentro esto. Desde luego, lo que no te pase a ti....

    ResponElimina
  2. xD, verdad? Si es que... aunque, pobrecillo, ahora resulta que está enfermo: se ve que tiene el corazón más grande de lo que debiera y la tráquea se lo oprime, con lo que le se cansa enseguida y puede que no le quede mucho. Es una lástima, mi amiga está jodidilla T_T

    ResponElimina
    Respostes
    1. En una palabra, karma. Ese perro no debió intentar derribar a la protegida naranja de Satanas. Sí, eres la protegida de Satanas; lo tengo claro desde el día que te conocí.

      Elimina
  3. Almenos veo que los dos tenemos otra cosa en común.... no nos gustan demasiado las mascotas. Los animales están bien, pero de lejos xD

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, no te'n penediràs. Si ho fas, sempre pots amagar-te de mi... però et trobaré, mwahaha!!

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me