[Ressenya] 1Q84; Llibre 3 - Murakami Haruki

Si no us n'heu oblidat, a principis del mes passat, concretament, el primer dia de l'any, vaig fer una entrada sobre un dels últims llibres que havia passat per la meves mans durant el 2012. Parlo de 1Q84, de Murakami Haruki. Tant en castellà com en català, aquest llibre o, més aviat, trilogia, va ser editada en dues parts. La primera, incloïa els Llibres 1 i 2, i al segona, el Llibre 3.

En el seu moment, ja vaig parlar dels dos primers llibres. Ara toca fer-ho del segon. Per si voleu refrescar la memòria, aquí teniu la primera ressenya: [Ressenya] 1Q84; Llibres 1 i 2 - Murakami Haruki. Comencem, que aquesta tercera part té tela.

La primera novetat d'aquesta tercera part és l'aparició d'un nou punt de vista; d'un tercer convidat: el Sr.Ushikawa, un detectiu privat contractat per la gent de Vanguardia. La seva missió és trobar l'Aomame que, com ja sabreu, desapareix després del seu treball especial. A conseqüència d'aquesta cerca, el Sr.Ushikawa es veu immers en el món d'1Q84 d'on, aparentment, sembla no haver-hi sortida per a ningú. La funció d'aquest personatge (o la interpretació que jo en faig) és la d'un nexe entre en Tengo i l'Aomame. Igual que, en el seu moment, ho són la Fukaeri i el Líder de Vanguardia, però ja hi arribarem. I per qè un nexe? Bé, és a partir del Sr.Ushikawa que en Murakami va omplint els forats en la història; a partir de la seva investigació, anem desfent el nus que lliga els dos protagonistes.

Si ho recordeu, en la primera ressenya, deia que en Tenga i l'Aomame estan units, de manera inevitable, per quelcom més fort que el destí; que hi ha alguna cosa superior a ells que els atrau de manera irremeiable. És a partir del Sr.Ushikawa, del seu ús de la lògica i el "pas a pas", que es va perfilant aquest "quelcom", tot i que mai deixa de ser una mica esotèric i molt metafòric. En un sentit estricte, aquest vincle no és perceptible, ni tangible; fins a cert punt, ni tan sols existeix. Només és real per a l'Aomame i en Tengo. Tots aquells que es mouen al seu voltant, no noten ni senten res, només poden interpretar el que l'Aomame i en Tengo els diuen.

Durant tot el Llibre 3, la irrealitat i la dificultat de viure en el món d'1Q, les diferències amb el que en podríem dir "món normal", les anormalitats que s'hi dibuixen, es tornen més i més diàfanes. Arriba un punt en què no saps si el món de les dues llunes és o no real. I aquí està l'encant de tot plegat: no saber on ets, no saber on vas. L'única certesa que tenen els protagonistes és allò que senten l'un per l'altre; la veracitat del vincle que els uneix; un fil imperceptible que els arrossega cap a un mateix punt. I, enmig d'ells, el Sr.Ushikawa, avançant lent però amb pas segur cap a aquest punt.

La trama segueix la mateixa línia que en els llibres anteriors: la capacitat de la Little People per a influir en aquest món i fer-ne seves les persones que hi viuen. El problema: hi ha dues persones que volen escapar, encara que el significat d'aquesta paraula tingui matisos diferents per a cadascun d'ells.

En primer lloc, l'Aomame decideix que, un cop feta la seva feina i segura que en Tengo no corre cap perill, la seva vida he perdut per complet el rumb: ja no té un objectiu pel qual seguir endavant. Sap que el seu gran amor l'ha estat buscant, i això sembla ser suficient per a a ella. A més, sap que hi ha algú, alguna cosa l'1Q84, que no vol que es trobi amb ell; els vol mantenir separats a tota costa. Per què? Bé, aquí entrem al terreny de l'especulació. Personalment, crec que allò que anomenen Little People, té por de perdre el control, por que el món que ara és seu, acabi en mans d'algú altre; algú que els senti però no els escolti i, per tant, algú que no puguin dominar. I aquest "algú" està present al futur de l'Aomame i en Tengo. Per això no volen que es trobin. No obstant, i en un moment clau, l'Aomame que volia desaparèixer, pren consciència d'ella mateixa i, en segons, s'aixeca del fang i es posa a caminar, convençuda que en Tengo és a prop; només ha d'agafar el camí correcte. Des d'aquest moment, la història de l'Aomame es converteix en una reflexió personal. Reclosa en ella mateixa, l'Aomame va obrint-nos les portes de la seva ànima i memòria, tot esperant a que les llunes li marquin el bon camí.

En segon lloc, en Tengo. El noi es troba immers en un viatge de recerca personal, no només d'ell mateix, sinó també del seu pare. Busca desesperadament la manera de reconciliar-se amb el seu passat i recuperar allò que havia perdut. Però, lluny de trobar-se amb ell mateix, és la crisàlide d'aire la que es presenta davant seu. I dins, l'Aomame tal i com la va conèixer vint anys endarrere. L'impacte que suposa veure una de les seves creacions fetes realitats, és aclaparat per la intimitat del moment. En qüestió de segons, en Tengo veu molt clar què li demana el seu jo més sincer i profund. Així que seguint els consells del mussol del bosc, deix endarrere allò que ja no pot avançar més i comença a estirar del fil que l'uneix a l'Aomame. Potser no ho fa d'una manera tant directa com ella, potser no s'hi implica tant però, a la seva manera, també ell entén el missatge que l'1Q li envia.

I, en tercer lloc, i com ja he perfilat més amunt, tenim el Sr.Ushikawa. És un personatge curiós. No sé si realment té un paper concret en tot plegat, ja que les seves intervencions només aporten informació extra. De fet, és per ell que arribem a saber què va passar de debò amb la mare d'en Tengo (i, a partir d'aquí, podem preguntar-nos si la mort d'aquesta dona i de l'amiga policia de l'Aomame, van ser comeses pel mateix home... o, en el context del llibre, si va ser la Little People qui va orquestrar les dues morts per a garantir l'entrada de l'Aomame i en Tengo al seu propi món). Gràcies al Sr.Ushikawa, també descobrim que les persones que habiten el món de les dues llunes no en són conscients; bé perquè la Little People els té cegats o bé perquè, en el fons, no formen part d'aquest 1Q84, sinó que només són les ombres dels seus cossos reals dins el món 1Q. Això fa que em pregunti si tot l'1Q no serà res més que un somni; una manera molt entortolligada de dir que ens agrada veure dificultats i complicar-nos la vida en excés quan, de fet, potser no n'hi ha per tant.

Com veieu, no és un llibre fàcil d'explicar. Ni tampoc d'interpretar, encara que la sensació que tinc ara mateix és la d'haver-lo entès a la perfecció; de saber de manera inequívoca què ens vol dir en Murakami. És clar que cadascú en fa una interpretació diferent. Potser jo m'estic menjant el cap de mala manera, buscant paral·lelismes i interpretacions a totes les metàfores que hi surten, i una altra persona només hi veurà un conte estrany sobre persones que veuen dues llunes, cabres mortes que fan de portal a personetes diminutes, senyores que escolten veus i formen sectes, etc. Jo hi veig moltes coses. Masses, diria.

I no és només el que veig, sinó el que no puc veure perquè no acaba. Moltes línies queden una mica penjades, com a mínim, des d'un punt de vista narratiu. Ja us he dit que les interpretacions poden anar més enllà de les pàgines. Per començar, qui o què és exactament "la veu"? Podria ser Déu? Potser, al cap i a la fi, el Líder de Vanguardia li diu a l'Aomame que la veu està per damunt del Bé i del Mal, que ja estava abans que cap altra cosa; que sempre hi serà. Podria ser una analogia a una entitat celestial sense cap tipus de problema. Aleshores, la Little Pople són la veu d'aquesta "veu"? Com si, per dir-ho d'alguna manera, estiguéssim parlant d'àngels? Per què no? També se'ns diu que no són bons ni dolents, simplement són. A més, tampoc se'ls dóna una forma humana concreta; no tenen sexe tot i que, visualment, alguns semblen homes i algunes dones. Tampoc mostren expressions humanes. Així doncs, potser sí que són àngels... d'aquella manera.

Després està el tema dels perceivers i dels receivers. Aquí em perdo una mica, diguem que és un concepte bastant abstracte. Pel que n'he tret del llibre; fa falta un de cada per a poder sentir la veu: una persona que pugui percebre, sentir el seu missatge i una altra que el pugui interpretar. Fins aquí bé. El Líder de Vanguardia era un dels receptors i les nenes-sacerdotesses eren les que escoltaven: totes dues entitats s'unien en una de sola i intentaven concebre què, algú amb totes dues capacitats? Una criatura dual? No ho trobo raonable. Si la moneda té dues cares, per què voler fer-ne una amb una de sola? És impossible. A més, no hem d'oblidar que les nenes-sacerdotesses no són reals, en el sentit estricte de la paraula, sinó les daughters, per tant, còpies imperfectes de les nenes de veritat, incapaces de concebre (si, en un sentit biològic). Com la mateixa Fukaeri; segons el meu parer, ella és la daughter de l'Eriko real i per això pot establir el pont que acaba connectant en Tengo i l'Aomame durant la nit de tempesta. La pròpia Fukaeri diu que pot sentir a la Little People i sap què fan, cosa que jo interpreto com que ella els entén... però, pel que sembla, no necessita unir-se a cap receptor. Veieu el dilema? En tot cas, sembla evident que "la veu" vol engendrar algú especial, algú que com el Líder, li pugui servir de conducte cap aquest món. Si tornem amb els paral·lelismes religiosos, ens trobaríem davant d'un Messies. Ras i curt. Si això fos així, la criatura que forma part del futur de l'Aomame i en Tengo, seria el nou Messies de "la veu". I, tenint en compte el final del llibre, un nou món esperaria a "la veu". Això confirmaria, en cert grau, que "la veu" és alguna força divina... però amb un poder bastant limitat, ja que necessita d'un procés força complex per a a) crear organismes (daughters) que puguin interpretar la seva veu i b) engendrar algú que la pugui escoltar; sobretot, si tenim en compte les molèsties que es pren per a fer que en Tengo i l'Aomame es trobin, ni que sigui indirectament... encara que no crec que fos a consciència, ja que al final del primer llibre, el Líder li diu a l'Aomame que ella ha de morir per a salvar en Tengo. Però, arran de la trobada entre l'Aomame i el Líder, i la Fukaeri i en Tengo, apareix un possible nou Messies. Així que canvien de plans.

I la crisàlide? La primera de la qual tenim notícia és aquella que la Little People i la Fukaeri fan a partir d'una cabra morta; una crisàl·lide d'on en surt la daughter de la Fukaeri. Després, només en surten dues més: la que veu en Tengo, dins la qual descansa l'Aomame de deu anys, i la que la Little People comença a fabricar a partir del cos del Sr.Ushikawa. La primera de totes dues té sentit si l'entenem com un tot amb la pròpia Aomame: ella està en estat, presumiblement d'en Tengo, i la nova crisàlide és el seu cos. Clic, tot encaixa: la nena s'assembla a la mare. Però ha estat concebuda entre un home i una dona, no per la crisàlide de manera exclusiva... així que la meva teoria d'un nou Messies té sentit. En canvi, la segona crisàlide, la que comencen a fer a partir de l'Ushikawa... és com molt estrany. Potser volen provar-ho a la inversa? En lloc de daughters i homes per a engendrar, sons i dones? Suposo que segueixen buscant la manera de fer sentir "la veu" en el món d'1Q però... no sé, és complicat. Amb tot, tampoc tinc gaire clara la funció última de la crisàlide; ja us dic que fer-la a partir de l'Ushikawa m'ha deixat bastant "WTF!?".

La sensació és que la història d'1Q et deixa amb més enigmes dels que et ressol, però m'ha agradat molt. És una lectura amb mil interpretacions; una que requereix temps per a ser assimilada. De fet, fins passada una bona estona des de que he tancat el llibre, no han començat a sorgir els dubtes i les preguntes. Tinc un full ple fins al capdamunt de coses que, trobo, han quedat en stand-by. Per exemple, si assumim que són mos paral·lels i que, al final, en Tengo i l'Aomame van a parar a un neo-1984, els personatges "secundaris" també hi seran? Els recordaran? O els passarà com a l'Aomame al principi del primer llibre, que no recordava coses que en el món d'1Q havien passat però en el món de 1984 no? I aquelles persones que moren, ho fan en tots els mons? Totes les vides tenen un mateix punt i final o si una acaba abans d'hora, bon vent i barca nova? Si existeixen alter egos, vol dir que en un mateix món hi haurà per duplicats en Tengo i l'Aomame? O és que, un cop canviés de món, deixes d'existir en els altres? És tot una gran paranoia espai-temporal! Una altra cosa que m'agradaria saber és per què la Little People només parla amb la gent de Vanguardia. Està bastant clar que, durant la seva formació-escissió-formació, van topar-se amb alguna cosa que els va obrir les portes cap a "la veu", però què? I amb quin propòsit? Per a tornar-se boig.

En fi, i resumint una mica, que Déu n'hi do quina parrafada us he fet llegir, 1Q84 ha estat un dels millors llibres que he llegit mai. I creieu-me, he llegit molt. És dinàmic i atraient. Té força i empenta, vida pròpia. Com tots els relats de Murakami, té un punt d'incomprensible però es compensa am la musicalitat del relat, les descripcions quasi màgiques que t'acompanyen durant tot el relat, la facilitat amb la que intercala elements dispars. És una joia. Si l'hagués de puntuar... crec que l'escala de valors habitual es quedaria curta; és una obra única. Exacte, única és la paraula.

Si us animeu a llegir 1Q84, espero que us agradi tant com m'ha agradat a mi.

I fins aquí, l'entrada d'avui. Llarga i espesa. Bé, a vegades passa, quan em poso a pensar i tal. Algun dia m'animaré a fer-vos la ressenya de "El Descobriment de les Bruixes", encara que me l'hauré de rellegir, que quasi no recordo res. Però ara que em posaré amb el segon, ja faré net a la memòria. Apa, que vagi bé el que queda de diumenge. Ens veiem aviat!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!


P.D: Crearé una nova pàgina amb els llibres que estic llegint i els que tinc pendents. S'accepten suggerències!

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Una tarda al CosmoCaixa 2

Un monstre ve a insultar-me