Jo vull tornar al dia en que vaig veure per primera vegada Digimon, quan la meva major preocupació era aguantar a la professora de mates!

Per tots es coneguda la meva fama de "oh! culo veo, culo quiero"... i no pas en el seu sentit més estricte, tot i que no deixa de ser definitori i real. Però no es de culs del que vull parlar, per estrany que sembli. 

Després de passejar-me pel bloc d'un bon amic (tres entrades, ejem) i veure la seva ultima perla, m'he dit "pues me voy a copiar [yao ming face]". I aquí estic, escrivint una nova endless entry, com la de Prince d'ahir xD. Bé, al tema: el meu amic en qüestió, i degut al nou ramat que circula pel seu bloc (aka JO), ha passat pel damunt dels videojocs i s'ha endinsat al món de l'anime, fent un post a doble entrada sobre les sèries d'animació japonesa que van marcar la seva infància. Com ja he dit abans, allò del "culo veo, culo quiero", jo també ho faré, encara que pot ser que ja ho hagi fet abans, o no... no ho sé. Jutgeu-me si voleu, no us en culpo; a vegades puc ser molt insistent, tant, que d'insistent em faig pesada... i d'aquí a l'avorriment no hi ha ni un quart d'abisme, per no dir que de l'avorriment a l'assassinat hi ha mitja passa, però això ja ni es contempla!

Així doncs, faré la meva pròpia llista. Però, com a persona vaga de mena que puc arribar a ser, encabiré tots 10 anime de cop i llestos! Que les segones parts mai han estat bones... tot i que la crítica opina que cada nova pel·lícula de Batman és millor que l'anterior, i ja en van tres... Ò_ò.

Puc intentar mantenir un cert ordre temporal... tot i que les mates mai han estat el meu fort i si 2x3 són 6, 3x2 també, per tant...

1. Oliver y Benji

Recordar, recordar, el que és diu recordar... més aviat poc. Aquest anime, juntament amb Dragon Ball, va ser el boom a principis dels 90. Jo no era ni una mil·lèsima part del Tubercle que sóc ara, per tant, els records que en tinc són de remissions posteriors. Tot i així, sí recordo al macho japonés por ontonomasia o, com altres el coneixen: el primer gitano japonès conegut de la història de la humanitat (personalment, crec que té avantpassats d'Osaka, però bueno...): el senyoret Mark Lenders, aka Kojirō Hyūga. Durant la sèrie podien passar mil i una coses que et deixaven clavat a la cadira, amb la boca més oberta que el túnel del metro o amb dos... que dic dos, TRES pams de nas! Però al final, passes el que passes, sempre recordaves com en Mark Lenders s'entrenava cascant pilotades a les onades . La pregunta és: no hi havia entrenament pitjor, oi? És clar, que es pot esperar d'un entrenador que té pinta de yonki i beu com qui respira!? Ah, misteri! (només com a apunt, el seu actor de doblatge en castellà es diu Cholo Moratalla... Cholo! Ara entenc el perquè de tanta gitanada...).


Foto molona d'en Mark Lenders en plena transformació. Ell és el causant dels inicis del fenomen loveboy in me. Gràcies. 

2. Digimon

Oh, yeah! No només ho recordo tot, sinó que tinc la sèrie i les pel·lícules... i les he vist més vegades que Jurassic Park, que no han estat poques, PAM! He perdut el compte de les vegades que he cantat l'opening en castellà al Saló de Manga: és èpic, mític, no es pot concebre un Saló sense cantar Digimon! I qui digui el contrari... MIENTE! Miente mucho y mal!

D'aquest anime m'han marcat varies coses, la primera, l'opening: estava jo un dia a casa, esperant a que comences Rugrats quan, de sobte...


... us imagineu l'impacte que va tenir en mi una cosa així? A mi, que tant m'agraden els dibuixos en general? Va ser com una galleda d'aigua fred al damunt, però no una mala galleda, no! Va ser com si m'hagués passat anys a les fosques, o dies sencers caminant sense parar i, de sobte, DIGIMON! Me germana em va odiar molt aquell dia però a mi m'era igual, jo era feliç: Japó havia aterrat a casa. Recordo que aquella tarda, just abans de començar les classes, vaig sentir uns companys parlar sobre Digimon. Bé, de fet no eren uns companys, era un sol noi que intentava fer-se escoltar... fer-se escoltar per la gent menys adequada que podria haver trobat, certament. El cas és que jo sí el vaig sentir i, des d'aquell dia, l'Àlex i jo vam començar a parlar-nos després de vés-a-saber-quants-anys anant junts a classe. Para que después digan que el anime no une! xD Llàstima que va canviar d'escola un parell d'anys després, em queia bé.

La segona, l'Agumon: no existeix criatura més maca, simple i fantàstica que ell en tot el món mundial. És un mini T-Rex, UN MINI T-REX!! I taronja! TARONJA! Haig de ser més descriptiva? Dinosaure + Taronja = Nalataia melts! I les seves evoluci... perdò, DIGIevolucions són la canya! Un senyor T-Rex amb banyes! Un senyor T-Rex amb armadura i llançamíssils pectorals! Un senyor T-Rex que vola i llança boles de foc, BOLES DE FOC! FOOOOOOOOOOOOOOC! Dinosaure + Taronja + Foc = Nalataia dies of pleasure! Res més a dir.

I la tercera, el comiat: com vaig plorar! Quin mar de llàgrimes! La meva mare estava estirada al sofà, mig adormida i, per por a que em veies d'aquella manera, me'n vaig anar a plorar al lavabo, PERQUÈ ESTAVA PLORANT COM UNA BURRA! Vaig pensar que mai més sentiria tantíssima pena per un final... m'equivocava, després n'han vingut molts (curiosament, X/1999 no és un d'ells, cosa que al Txell i la Laura em retrauran de per vida xD)

Crec que va ser per Digimon que les meves neurones van començar a apuntar cap al Japó: era l'inici d'una gran era...


Apa, un altre que va contribuir al loveboy project...

3. Rurouni Kenshin

No sé si m'estic saltant l'ordre temporal d'esdeveniments... però me la porta fluixa, la veritat. Següent marca candent en la meva història: el samurai sense sostre de la cicatriu en forma d'X. En aquest cas, la culpa la té el bàsquet. I per què? Fàcil, m'havia d'aixecar aviat per anar als partits i mentre esmorzava alguna cosa havia de de fer! Per sort, els de Canal + van ser bones persones i van emetre la sèrie en obert sinó... ja em veig posant els ulls a la xinesa per descodificar les imatges xD (no sé de què ric si ho he fet). Va ser amb aquest anime que, la meva obsessió per a fer qualsevol cosa per veure un anime, va florir. Què era aixecar-me a les 7 del matí per a veure Kenshin? Res no era! Res!


Inconscientment, va ser culpa d'aquest anime que els samurais, lentament, van començar a formar part de la meva vida. Encara sort sinó, de què hauria fet el Treball de Recerca?


Ell no va contribuir al loveboy, però el pròxim si.

4. Yu Yu Hakusho

Ja trigava en sortir, eh? Evidentment! Mai podria passar per alt aquest anime mític, èpic, fantàstic, memorable, immillorable, excel·lent, genial... una obra mestra, vaja! No crec que mai m'hagi agradat tant un anime; és com el programa aquell de TV3 "No me la puc treure del cap", igual. Tinc l'anime sencer en català, tinc el manga, tinc les pel·lícules, tres peluixos, una figura, gigues de fotografies, clauers, pòsters, una disfressa, una fuet d'espines, les OST; si fins i tot el nom del bloc està inspirat en Yu Yu Hakusho! Es pot ser més friki!!?? I de qui és al culpa? De la promo del 3xl. I de quina part en concret? Dels 3 segons on surt el pèl-roig més sexy de l'anime japonés...


0:53 - 0:56 s

Va ser en aquest moment, quan jo feia 2n d'ESO, que el meu món va canviar radicalment, va ser aquí on vaig descobrir el veritable significat d'estar completament obsessionada per algú, una mica com una assetjadora però sense ser-ho, no de veritat, no amb algú real. Va ser amb ell que el meu loveboy va arribar al seu pic màxim. Va haver-hi un punt en la meva vida en el que veia en Kurama per tot arreu, paraula. 

A part de la meva malsana obsessió per en Kura (de la qual en podeu ser testimonis a GranOtaku2011), l'anime en si em va encisar, i mira que a mi les hòsties no m'entusiasmen gaire, però Yu Yu Hakusho tenia... un color especial, así como rojo crepúsculo. És avui quan encara em poso a veure la sèrie si estic molt avorrida, com que la tinc sencera a l'ordinador, al disc dur extern i en DVDs, doooooncs... El més curiós? Que vaig somiar que s'editava el manga en castellà el dia abans d'anar a l'FNAC i que la Kireko em digues cridant "Nalataiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Adivina qué tengo en mis manos? En las dos!".  Destí? Providència? Premonició?... casualitat? Probablement, però m'agrada més pensar que tinc una connexió especial amb Yu Yu Haksuho.


Me'l menjava. Loveboy en estat pur.

5. Sailormoon

Estic segura que va ser per la mateixa època que Yu Yu Hakusho, any amunt, any avall. Probablement, any amunt, perquè recordo que no vaig ser la única; que la Kireko també s'hi va enganxar fort i l'havia d'anar a buscar a l'altra classe, on s'estava tota sola, per a poder parlar-ne. A més, el teniem a ell com a tutor, cosa que la Kireko s'assegurava de recordar-me cada cop que em veia mentre mencionava, com de passada, que ella tenia a l'Ester. 

La meitat dels meus companys... que cony la meitat, TOTS! estaven encantats de que m'agradessin tantíssim "unos dibujos de chinos" ja que així tenien tema d'insult (resulta que la meva persona ja no era prou estimulant i havien de buscar noves rutes d'accés a la meva psique... pues a joderse, que no llegásteis!). A mi em va resultar tan indiferent la seva reacció que ni tan sols recordo haver-hi discutit... tornant a Sailor, recordo que em va encantar que fossin noies (de la meva edat en aquell moment) les que escalfessin als dolents; a més, m'encantaven els seus poders i els atacs, sobretot els de la Rei qui curiosament era la Marinera Mart i, per tant, era foc. Vés tu quina casualitat! No obstant, hi havia vegades en que les hauria agafat pels cabells i els hauria fet una cara nova de burres que arribaven a ser, però que es pot esperar d'un anime on les que porten la paella pel mànec són noies? xD Ara, qui em feia una ràbia que no us ho podeu arribar ni a imaginar era en Mamoru, l'Antifaç de Gala. Hola? Antifaç de Gala? Seriously? Era patètic.

En part, Sailormoon em va obrir les portes cap a nous anime on fossin les dones qui s'alcessin per damunt dels homes.  En part, Sailormoon va barrar el pas als anime de Magical Girls sense substància ni fonament. Per sort, no totes les Magical Girl són com les Pretty Cure, mireu sinó Doremi: saníssim exemple de com fer plorar a una noia de 18 anys a cada final de temporada.


Ainxs, quanta melancolia.

5. Sakura, La Caçadora de Cartes

Qui no ha vist, incomptables vegades per re-emissions infinites del Club Super 3, la famosament coneguda adaptació del excels manga de les CLAMP, "Sakura, La Caçadora de Cartes"? Qui!? Que aixequi la mà per què ens en puguem riure a gust. Cada estiu la feien. I cada estiu me la mirava, total, com que no tenia res més millor a fer...

No només són adorables els personatges, sinó que el disseny d'aquelles cartes era exquisit! Porto anys darrera les Cartes de Sakura, no les de Clow, que són les que ven Norma, no, les de Sakura: les roses!! Vull unes cartes de color rosa, JO! Ja podeu veure fins a quin punt m'agrada Sakura, que estic disposada a sacrificar-me i vendre'm al meu pitjor enemic; el color rosa.

No és que aquest anime em marques d'una manera especial, no exactament, no només a mi; és que va marcar a tota una generació! La meva generació ha mamat CLAMP per tots els porus del seu cos, i ho seguim fent! Tsubasa, Lawful Drug (beneïdes sigueu CLAMP!), XXXHolic, Gate7, X/1999, Kobato, Tokyo Babylon, Chobits, Wish, Angelic Layer... SÓN LES PUTES REINES! A més, qui no ha somiat en ser una de les seves cartes!? Per no dir que hi ha una carta del foc, DEL FOC! 


Sí, tinc les cartes a l'ordinador, però jo les vull tàctils!

6. Fushigi Yugi

"Balla i enlaira't, Suzaku ets un miracle. Una gran llegenda s'ha posat en moviment..." o no? 

És mega shōjo però totes l'hem acabat veient un moment o un altre... i a ningú li ha passat res! Excepte, potser, aquelles que vam acabar plorant a llàgrima viva quan en Noriko mor... uuuuuuuuuuuix, tema espinós. Tot i així, un dels primers del gènere que va obrir ferida dins meu. Per què? Primer, per la Miaka: es pot ser més idiota? Segon, per en Noriko: es pot ser més increïble? Tercer, per en Tasuki: foc, FOC. Quart, per la Noriko again: sí, sí, LA Noriko, no oblidem que es transvestia per a tirar-li la canya a en Hotohori! Cinquè i últim per en Tasuki: en Tasuki sense samarreta! 

L'he vist cada cop que l'han re-emés, OVAs inclosos (i mira que n'hi ha per vomitar-hi al damunt). Això si, el dia que vaig veure Gat i Gos i vaig identificar la veu d'en Gat com a la d'en Tasuki... va caure un mite.


Més loveboy, loveboy everywhere.

7. Utena

Fins que vaig començar a entendre el significat d'aquest anime van haver de passar anys! És un anime que odies o estimes, no hi ha terme intermedi. I ho dic per experiència: he arribat a odiar moltíssim aquesta sèrie, moltíssim. Afortunadament, i com que sóc molt tossuda, no vaig fer cas a un company de classe summament imbècil que me va dir "Algú com tu no podrà entendre mai Utena" i vaig seguir veient l'anime una vegada rere l'altre, i una altra, i una altra i així fins que vaig arribar a la universitat i la Txell em va aclarir els dubtes que tenia xD... a més de deixar-me els OVAs i la pel·lícula, cosa que va ajudar molt (PAM! Qui dius que no podia entendre Utena, tros d'imbècil?!).

Aquí no hi ha nois amb foc... però si uns quants que hi juguen. A més, també hi tenim un pèl-roig dels potents, no tant com en Kurama, però força bo; un altre loveboy, vaja.

D'Utena m'agrada el disseny, m'agrada la OST, m'agrada l'argument, m'agrada pràcticament tot. En aquest cas, sí que hi tenim una noia que li planta collons a l'assumpte i ni prínceps blaus, ni vermells ni merdes d'aquestes... tot i que quan apareix l'Akio, l'Utena té certs problemes de personalitat: POCA personalitat.


A mi, tots els pèl-rojos em porten roses xD

8. One Piece

Què més puc dir? Em passa igual que amb Yu Yu Haksuho: sobren les paraules. Primer, vaig començar a veure l'anime a la cadena amiga, amb el seu espantós doblatge. Després, vaig veure els 5 primers volums a Norma, temptant-me. Finalment, va doblar-se al català i vaig tocar el cel.

És massa èpic per a poder ser definit amb paraules humanes, s'hauria d'inventar tot un nou llenguatge per a definir One Piece. M'agrada fins l'extrem de tenir-ne peluxos, posters, coixins, clauers, les pel·lícules, TOTS els volums del manga editats aquí, el barret d'en Chopper, la bandera d'en Luffy, una tassa del meu capità, figures, una carpeta, una motxilla... no sé, de tot: tot allò que trobo i m'agrada (i puc comprar) m'ho enduc. Al Saló m'haig de contenir!

I sabeu quins van ser els  inicis? Us ho podeu imaginar? Va, és fàcil... tic tac... tic tac... tic tac... l'Ace! Sí, Tubercletes i Tuberclets, va ser en Portgas D. Ace, el noi de foc. Obvi, no? De fet, quan vaig veure per primera vegada un capítol de One Piece a la cadena amiga, la saga que vaig veure va ser la d'Arabasta, quan són amb la Vivi al desert i tal que és quan, afortunadament per a mi, apareix l'Ace per primera vegada. Ja és casualitat, ja. Si no recordo malament, van deixar l'anime justament quan la Vivi els comença a parlar d'en Koza i la van re-emetre de nou, per a satisfacció meva.

Amb el temps, i amb l'absència palpable de l'Ace, els meus estranys gustos em van portar cap a en Zoro qui, curiosament, lluita amb katanes que, casualment, són les meves armes preferides perquè els meus amics samurais les fan servir de manera assídua. Ergo, el meu loveboy radar va trobar en Zoro qui, per caràcter i "presència", em recorda moltes vegades al primer que va despertar en mi el gust pels personatges, diguem-ne, desenvolupats: en Mark Lenders. I així, d'aquesta manera tan estranya, es tanca un cercle viciós.

Per cert, una altra cosa que té One Piece és que m'ha enganxat a un joc molt divertit, que és identificar els seiyus de tots i cada un dels anime que veig, cosa que em re-dirigeix constantment a la Viquipèdia, causa d'una estranya malaltia, acabada de diagnosticar per mi, per cert, anomenada "viquipedisme"... i no, no és un problema de gasos.


Mandíbula a prova de... tot, a prova de tot.

I ja està! Aquí acaben els anime que han marcat la meva infància d'alguna manera, encara que com One Piece m'ha marcat no està gens clar... bé, ho ha fet i prou; no penso buscar-ne motius: porto quatre hores escrivint i ja n'he tingut més que suficient. Que m'he deixat sèries pel camí? Oh i tant, i algunes ni tan sols són anime però no es pot tenir tot en aquesta vida! No obstant, tot i que m'hagi deixat sèries a la rereguarda, els que solen marcar-me més, a aquestes altures de la vida, ja són els personatges en si, no el conjunt. Com va passar amb Bleach: l'anime ha resultat ser una merda punxada en un maleit pal que s'està fent bocins mica a mica, igual que el manga, però l'Ulquiorra va deixar marca. O l'Atobe, que tot i jugar d'una forma impossible, m'ha fet cicatriu. O la Souseiseki i la Suiseiseki, dues bessones que van aconseguir fer-me plorar quan la mort d'en Sorata no va poder. O la Galatea i la Miria, de Claymore, que tenen uns collons com una catedral i encara els segueixen creixent més i més. O tants altres que sempre acaben burxant,burxant i, al final, s'instal·len amb mi.

En tot cas, tant loveboy m'ha fet pensar... un altre dia m'entretinc amb el manga que ha marcat la meva existència. Apa doncs, que SOU TOTS MOLT MACOS!... com si no ho sabéssiu ja! Fins aviat!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!



Com se'n diu de la Howl-mania?... Howling... xD (aquest va per tu, Txell)


Comentaris

  1. Alé, te habrás quedado a gusto eh? copiona!. Encima no te bastaba con 5, debían ser 10 .... ya te pillaré xD

    Por cierto, agumon es amarillo, el dinosaurio naranja son greymon, metal greymon y wargreymon xDDD

    Sobre las series que no me has copiado (XD), estoy de acuerdo con casi todas; menos Fushigi Yugi (serie gayer, y aunque no vi mal Utena.... también la veo jodidamente gayer).

    Dios, de Sakura sólo pille una peli y cap. sueltos, pero me encantaba (y soy tío).

    ResponElimina
  2. Carlos, Agumon es naranja, digas tú lo que digas... Y PUNTO! xD

    Ya me imaginaba yo que con Fushigi Yugi no lo estarías, pero no por eso iba a dejar de ponerla: marcar, me marco... para bien, porque ahora evito los shojo demasiado subidos de tono, mwahaha!! Y eso de que Utena es jodidamente gayer... buff! Es para chicas, que esperabas! xD

    Y qu seas tío no implica que no te pyeda gustar Sakura... CLAMP gusta a todo el mundo!!

    Ja ne!

    ResponElimina
  3. AAAHHH!!! la meva infantesa!!! sí senyora, jo també he crescut veient el Super 3 i després el 3XL (encara el continuo veient, m'he viciat un altre cop a Bola de Drac!!!! *o*)

    totes aquestes sèries les he viscut (a mi també m'encanta en Tasuki!!! *o*) però Utena no em va agradar gens... no la vaig arribar a entendre mai... XD

    això sí, com et deia, la que de veritat em va calar fons de petita va ser Bola de Drac, jo l'hagués afegit!!! ;P

    un petó, m'encanta aquesta entrada, em porta molts bons records!!! ^^

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, no te'n penediràs. Si ho fas, sempre pots amagar-te de mi... però et trobaré, mwahaha!!

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me