No li preguntis a en Jack per Neil Gaiman

"Ningú sabia d'on havia sortit aquella joguina, ni qui havia estat el besavi o la tia llunyana que havia jugat amb ell per primera vegada, abans de passar a formar part del paisatge habitual de l'habitació on s'hi jugava.

Era una caixa de fusta, tallada amb ornaments daurats i vermells. Sense dubte, era preciosa, o això deien els més grans, i realment valuosa - fins i tot podria considerar-se una peça d'antiquari -. Per desgracia, la tanca estava oxidada i encallada, i la clau s'havia perdut temps endarrere, de tal manera que en Jack, el bufó*, s'havia quedat atrapat dins. Tot i així, la caixa sorpresa cridava l'atenció, amb els seus vistosos ornaments tallats en vermell i or.

Els nens no solien jugar-hi. Estava guardada ben al fons de l'immens bagul de fusta on s'hi guardaven les joguines, que era tan gran i antiga com un cofre pirata - o com a mínim, això creien els nens -. La caixa sorpresa estava enterrada sota un munt de nines, trens, pallassos, estrelles de paper, vells jocs de màgia i mutilades marionetes els fils de les quals eren ja impossibles de desenredar, disfresses (un brut vestit de núvia de vés-a-saber-quan per aquí, un barret de copa trencat per allà), bijuteria de joguina, anelles trencades, baldufes i cavallets de cartró. Sota totes aquelles velles joguines s'hi trobava la caixa d'en Jack.

Els nens no hi jugaven. Murmuraven entre ells, a soles, a l'habitació on jugaven a l'àtic. En els dies grisos, quan el vent udolava al voltant de la casa i la pluja repiquetejava sobre la teulada de pissarra y lliscava pels alerons, s'explicaven els uns als altres històries sobre en Jack, tot i que no l'havien vist mai. Un d'ells afirmava que en Jack era un malvat bruixot que havia estat confinat a aquella caixa com a càstig pels seus espantosos crims; un altre (amb tota seguretat, una de les nenes) assegurava que la caixa on en Jack estava tancat era la Caixa de Pandora i que l'havien ficat allà dins per a vigilar, per a evitar que tots els mals que contenia sortissin de nou. Preferien no tocar la caixa, si podien evitar-ho, encara que si algun adult creia que no hi era - i de tant en tant passava -, i la treia del bagul per a posar-la sobre l'ampit de la xemeneia, els nens s'armaven de valor, l'agafaven i la deixaven de nou al fons del bagul.

Els nens no solien jugar-hi. Un cop es van fer grans y van deixar la vella casa, l'habitació on jugaven va quedar tancada i pràcticament oblidada.

Pràcticament, però no del tot. Doncs tots els nens, cada un d'ells per separat, recordava haver pujat a l'habitació alguna nit, a la llum de la lluna, amb els peus descalços. Era gairebé com caminar somnàmbul, pujant silenciosament per les escales i avançant per la desgastada catifa de l'habitació. Recordaven com havien obert el bagul, rebuscat entre les nines i les disfresses per, finalment, treure'n la caixa sorpresa.

Aleshores, el nen tocava la tanca, la tapa s'obria lentament i la música començava a sonar, i en Jack sortia de la seva caixa. No saltava y es balancejava, com sol passar amb els ninots de dins les caixes sorpresa. Sortia de la caixa a poc a poc i es quedava mirant fixament al nen, fent-li senyes per a que s'apropés una mica més i, aleshores, somreia.

I allà, a a llum de la lluna, li explicava al nen coses que després era incapaç de recordar amb claredat però que tampoc aconseguia oblidar del tot.

El més gran dels nens va morir a la Primera Guerra Mundial. El més jove, va heretar la casa quan els pares van morir, tot i que més tard li van treure després de sorprendre'l al soterrani amb un bidó de querosè, draps i llumins, disposat a prendre-li foc. Se'l van endur al manicomi i es possible que encara hi sigui allà tancat.

Les nenes, convertides ja en dones, no varen voler tornar a la casa on havien crescut; van fer clavar taules de fusta a les finestres i tancar totes les portes amb unes immenses claus de ferro. Les germanes visitaven la casa amb la mateixa freqüència amb la que visitaven la tomba del seu germà gran, o el pobre desgraciat que una vegada va ser el seu germà petit, és a dir, mai.

Han passat molts anys i aquelles nenes són ja ancianes; mussols i ratpenats s'han fet amos de l'antiga habitació, les rates han criat entre les velles joguines que varen quedar allà oblidades. Les bèsties miren sense veure els dibuixos fets malbé de l'empaperat, i embruten la bruta catifa amb els seus excrements.

I en la caixa que descansa al fons del bagul, en Jack, amb tots els seus secrets, espera i somriu. Espera als nens. I els esperarà tot el temps que faci falta."

* La caixa que descriu l'autor és una d'aquelles caixes sorpresa antigues en l'interior de la qual hi trobem un bufó subjectat a una molla que salta quan s'aixeca la tapa. En anglès, aquesta joguina rep el nom de "Jack-in-the-Box".

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!




P.D: Aquesta entrada porta setmanes en stand-by per culpa de la merda de línia de Internet que tinc a la feina. Em sap greu, voldria haver-la publicat abans. Espero que us agradi.

Per cert, es probable que durant el mes de Setembre no hi ha hagi GranOtaku, entre d'altres, perquè vaig amb una mica de retard pel que fa a l'avanç de la trama. A més, tinc en ment un parell de "one-shots" que, espero, puguin ser publicats en el seu moment sense cap problema. Per tant, toca esperar ^^.

Comentaris

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda