Involució: algun dia tornaré als meus inicis.

Primer de tot, heu de llegir la següent entrada: Desmotivació: de debò?. I perquè? Doncs perquè resulta que, cronològicament parlant, l'entrada anteriorment citada hauria d'haver estat publicada el dia 17.05.2011 però per raons totalment alienes a la meva persona... ha estat publicada aquest maleït matí! Ràpid i corrent perquè sinó no arribava a l'edició matutina! (ara, sembla ser que, coses del servidor, la data de publicació és correcta... tsk, blogger dels ous) Així doncs, seran dues entrades consecutives, quan la meva intenció era una altra (doncs no, no seran consecutives, toca't els ous! Sóc una desgraciada...)... com sempre, i fins i tot en el meu bloc, la meva opinió compta 0... I voldreu saber quin ha estat el motiu d'aquest retard, no?... doncs llegiu l'entrada. Apa.

Gràcies per la vostra comprensió i temps. Ara, comencem.

Temps era temps, quan la Nalataia era una persona diferent, una versió millorada d'ella mateixa. Però, igual que l'Ornitorinc, l'evolució la va empènyer lentament cap al retrocés. Tal era la involució que patia que va arribar el dia en que, per voluntat pròpia i sense intervenció divina, va ajudar a qui més la necessitava. O dit d'altra manera, va actuar amb civisme! Des de aquell moment, la Nalataia veu el món des de una altra perspectiva; una de més feixuga, una de més estricta, com una nova dimensió que la lliga de manera inevitable a la... RESPONSABILITAT CIUTADANA! I ara, què li espera a la Nalataia? Quines noves trobades, encontres predestinats, l'esperen?...

I després diran que no tinc inventiva XD buajajajajajajajaja. Doncs s'equivoquen, tots! En tinc molta i, com he dit més amunt, cada cop va a pitjor. Jo no evoluciono, jo retrocedeixo en el temps, encara que no en els termes exposats més amunt... però quasi. En fi. Us explicaré a què ve tot això... ehem...

Ahir pel matí, tan tranquil·la i despreocupada com ho puc arribar a ser, estava asseguda a la cadira de taquilla, estafaaa... venent entrades. La Laura pul·lulava entre mestres i alumnes, demanant dades, confirmant identitats... en definitiva, fent la seva feina, no com jo, que sóc una vaga de merda i no surto de taquilla ni que s'estigui incendiant... algú ho havia de dir! Entre crits i brams de criatures inquietes pel temps (suposo, sinó, no s'entén... ni que al Jardí torturéssim els nens!), una parella anònima (molt anònima) va entregar una bossa blanca, com les del FNAC, a la Laura. La va dur a taquilla i així va quedar la cosa (personalment, ni me'n vaig adonar... fins que la Laura no va començar a buscar alguna pista dins la bossa, la Nalataia va romandre aliena a la troballa). Una estona més tard, les meves orelles van captar no-sé-què d'una bossa abandonada (ella no ho faria! Ganàpies!) i vaig decidir investigar pel meu compte. La Laura em duia bastant avantatge, perquè negar-ho, i ja estava provant de posar-se en contacte amb la Propietària... acte que, com vàrem descobrir més tard, va resultar totalment inútil. Casualitats de la vida, dins un del múltiples moneders, hi havia una llista de números de telèfon. Va triar el primer... BINGO! En contacte directe des de Navarra, la Germana de la Propietària!! Viscaaaa! La Laura va explicar-li la situació i, cinc minuts més tard, penjava el telèfon. Apa, problema resolt, no? No. Una estona més tard, la Germana de la Propietària ens truca i ens diu que "Me he puesto en contacto con el convento pero sólo estaba la cocinera. Me ha dado el teléfono de la Madre Superiora. Os lo doy y a ver si vosotras podéis contactarlas porque a mi no me lo cogen"... ah, si, que si no ho dic no té gràcia; la Propietària és monja i la trucada de la Germana de la Propietària la vaig agafar jo (qui, per cert, no tenia ni punyetera idea que sa germana estava de viatge, toma ya!). El destí, que en diuen. Tornant al tema, entre la Laura i jo, ens vam passar mig matí trucant a la Mare Superiora, a veure si agafaven el telèfon. Però no hi havia manera. Al final, entre una cosa i l'altra, se'ns va passar el tema de la bossa de la Propietària. Fins que, cap a les 14.00 de la tarda, rebem una trucada de la Sra. Mare Superiora...

- bbrrrrrrrrrhhhhggggkksstt... ¿hola?
- Hola? Daixò... esto... hola, es que resulta que...
- ¿Si? ¿si? ¿hola?
- Si, si, hola. Mire, llamamos del Jardín Botánico de Barcelona, en Montjuïc. Que tenemos la...
- ¿Si? ¡Hola! ¿Habéis llamado...?
- Si, señora. Deje que... ¡eh! ¿oiga?
- ¿Si? ¡Dime, dime!
- Ah, bien. Mire, que tenemos la bolsa de Propietària. Aquí. Unos turistas la han traído. Era para que... bueno, pasen a buscarla.
- ¿Ah, si? ¡Oh, que bien! ¡Que alegría nos das! Bien, bien. ¿Y dónde dices que estás?
- En el Jardín Botánico de Barcelona.
- Ah, bien. ¿Hasta que hora estáis abiertos?
- Pues... esto, hasta la 19.00. Hasta las 19.00.
- Vale, bien. Pues vendremos por la tarde a buscarla. Gracias. Adiós.
- Ah, bien. Adéu.

I penja. Després d'això... bé, dino, em rento les dents, li ensenyo un parell d'il·lustracions de Kuroshitsuji a la Laura, la Laura marxa, jo em poso a llegir "Soy un gato" i la tarda va passant. Finalment, cap a les 17 i poc, les monges fan reals les seves amenaces prèvies de passar-se pel Jardí. La Sra. Propietària ve a taquilla i, quan li torno la bossa, comença a dir-me que "Muchas gracias", que "No se que habría hecho si no llega a ser por ti", que "El dinero no me importa pero la documentación si", que "Ay, que amable has sido". que "No se cómo podré agradecértelo", que "Demasiado amable has sido" (O__O... què? això si que no ho vaig entendre...) i un llarg etc. Total, que entre petons i paraules d'agraïment, em va preguntar si havíem trobat dues maletes més, que també els les havien robat. "No, no" li vaig dir. Cert, només teníem la bossa i prou. En fi, que va marxar molt contenta. I aquí comença la segona part de la tarda, molt menys emocionant, on vas a parar! Ehem...

Resulta que les mongetes es van dedicar a remenar entre els arbusts amb la absurda esperança de trobar les maletes perdudes. No va haver-hi sort. Pobres, mira que n'arriben a ser d'innocents... ara, el que sí van trobar va ser una altra maleta, d'una altra persona, d'una altra nacionalitat, d'un altre sexe. I me la van deixar en custòdia. A mi! Em van veure cara de bona persona (per això ho de la "involució"... uns anys endarrere i no ho haurien fet) i, amb tota la face, ala! Maleta per a la Nalataia. Ah si, i també número de telèfon del convent, per si màgicament apareixien les dues maletes fantasma. Doncs ja em teniu maleta en mà i cara de "what the fuck!?". Entro a taquilla i la deixo damunt de la taula, fins que descobreixo l'eruga que es passejava tan feliçment per damunt la maleta, la faig fora i deixo aquell objecte del dimoni a terra. Mitja hora més tard, i encara amb la maleta per allà donant voltes, em dic "Nala, has de fer alguna cosa. No la pots deixar aquí, ningú vindrà a reclamar-la! Truca als Mossos, va". I així ho vaig fer: em vaig plantar davant l'ordinador, davant Internet, davant la web de la Generalitat, davant el número d'emergències, davant el telèfon... i PLUF! trucada a pagar pel Botànic... No us avorriré amb els detalls d'aquella conversa buida i sense substància. Tan sols diré que la telefonista em va dir que enviarien una patrulla dels Mossos a buscar-la, que moltes gràcies i que fins una altra. Una hora després, es va plantar al Botànic... hòstia! sense voler-ho ni buscar-ho, acudit al canto! XD... en fi, que la patrulla va arribar i els vaig entregar la maleta...

- Darrera hi ha una etiqueta amb el nom, la direcció i el telèfon.
- Ah, genial! Moltes gràcies.
- Si? Bé. Ja està, doncs?
- Si, ja està.
- Molt bé. Bona tarda, doncs.
- Bona tarda.

Contràriament al que pugueu pensar, no van marxar enseguida, no! Es van quedar en un raconet, examinant l'interior de la maleta amb guants i tal. Jo, ni cas, tan sols orelles. Pel que vaig poder sentir, el pobre desgraciat que havia perdut la maleta havia marxat de Barcelona el dia anterior, el dia 16. Ja és tenir mala sort. Bé, suposo que, d'alguna manera, hauran contactat amb ell per dir-li "Sr. Desconegut de País Desconegut, tenim la seva maleta. Atentament, els Mossos d'Esquadra, Barcelona".

Aaaaaaaaaaai, s'ha de tenir mala sort! Mira que tocar-me passar per tot això... perquè el destí em castiga d'aquesta manera?! Jo només volia una tarda tranquil·la i sense sobresalts! Però no, havia de tenir la tarde de les "Visites Inesperades"!! Tsk... Moraleja: si us roben la bossa/maleta/o-el-que-sigui, aneu a buscar-lo a les taquilles del Jardí Botànic, així em fareu una visita.

Res més... llàstima, perquè volia transcriure un fragment d'un llibre; una espècie d'epopeia sobre la trifurca apassionada d'un brau guerrer i els seus enemics més acèrrims en recerca de la victòria moral i dominació absoluta del territori. O com un gat es baralla amb una colla de rosegadors més llestos que les gallines, je. Un altre dia serà. Personalment, vaig trobar el relat realment divertit... i refrescant.

Apa doncs, si no voleu res més, jo plego. Porteu-vos bé Tubercletes i Tuberclets. I sobretot, no us passeu gaire hores davant el mirall, que no us fa falta, que... SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

El gat sense nom: heroi felí, poeta entre bastidors, espectador incansable.

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Una tarda al CosmoCaixa 2

Un monstre ve a insultar-me