Com fer el pena... sentir-se culpable... i...

Buff! Tubercletes i Tuberclets... sóc un desastre, com a Mare, com a amiga i com a persona en general. A "fail", vaja. Malinterpreto els fets, les paraules, fins i tot les meves pròpies accions! I tot així, encara hi ha qui m'aguanta i me les deixa passar totes. Sovint, penso que de no ser per aquelles i aquells que s'armen de paciència amb mi, ja hauria plegat veles temps endarrere perquè, posats a ser sincers, què tinc de bo? què és el que puc destacar de la meva persona?... Res ...O, com a mínim, jo, per mi mateixa, només amb la meva neurona, no sóc capaç de veure res.

Suposo que tampoc ajuda el fet d'haver-me topat, durant anys i anys, amb persones que m'han valorat tant com es valora a una caca de colom... persones que creuen valorar-me però, en públic (i en privat també, que collons), prediquen obra i miracles dels altres i, a mi, m'esmicolen contra el terra i em retreuen, constantment, quantes de les moltes expectatives que tenien en mi he tirat per terra. Si, així passo molt dies, pensant en què he pogut fer per:

  • a) Haver d'aguantar com persones que creuen saber qui sóc, saber com sóc, diuen i callen el què hauria d'haver estat, el què hauria d'haver fet... com decideixen que qui sóc no és qui hauria de ser... que podria ser millor si fos com X o com Y o com qualsevol altres menys jo.
  • b) Tenir la sort de trobar persones que, gràcies a totes les divinitats, són tot el contrari a les persones del punt a).
  • c) Tenir la sort (altra vegada) d'haver conegut persones (en aquest cas, i en especial, dues) que em van entendre tan bon punt vaig arribar a la seva vida i, després d'haver marxat, van fer entendre als altres el seu missatge... a pocs, cert, però no s'ha de ser desagraït.
  • d) Haver trobat a uns pocs privilegiats que, afortunadament per a mi, encara no n'han tingut prou amb tot el què els he donat (o tret, mai se sap) i creuen que encara n'hi ha més. Sincerament, no sé d'on han tret aquesta idea... però mira, cada boig amb el seu tema. La veritat és que, si no seguissin creient cegament que encara tinc alguna cosa per oferir, la meva vida seria una mica més trista.
  • e) Saber que hi ha una persona, UNA en concret que, ni que passin mil eres, estarà allà, per mi. Sempre.
No diré que aquests són els meus motius per viure, que no, seria molt cursi, però si és cert que em fa sentir afortunada... vale, els del punt a) no, però sempre ha d'haver-hi alguna ovella negra! Encara que, sent fidels a la paraula, els del punt a) li han donat una mica de moviment a la meva vida... i sempre és divertit estar en l'oposició... per no dir que presentar batalla m'encanta!... no tant algunes de les conseqüències i sentiments que la batalla treu a la superfície, però on n'hi ha dos, pot haver-hi tres... i perquè un de sol ho té difícil.

Sóc tossuda, orgullosa, rancorosa, solitària (i no sempre en el bon sentit), ruda, molt molt ruda, tranquil·la i pacient (molts cops, això és el que em mata), fugaç de pensaments i d'abstracció mental ràpida, mandrosa quan el moment m'ho permet, somiatruites i infantil, directa, massa directa i sincera en excés, tant, que fa mal només de pensar-hi, excèntrica i introvertida... encara que siguin dos conceptes antagònics, tímida i extremadament cruel, protectora i sobreprotectora sempre, fins i tot, quan no fa falta, inútil total per dir el què toca quan toca, incapaç de tenir la boca tancada, causant situacions que, ben explicades, podrien ser còmiques però que, de divertides, no en tenen res... sense metes en concret ni esperit de lluita propi... i més, però ara no me surt.

Sóc, sóc... mare meva! hi ha tants noms darrera meu! noms que es remunten al meu naixement, a la meva infància, a la meva adolescència (o el més semblant que vaig tenir a això), a la meva entrada a la vida adulta, a la meva trobada amb el món més enllà de la meva habitació, amb dolces casualitats... Moqui, P&M, I&A, Xessi, Carla, Kumba, Kireko, Nyma, Antoinette, Txell, Laura, Gio, Angela, Rach, Tura, Raul, Cristian, Antonio, Irene, Esfera, Nec, Víctor, Aurora, Alba, Irene II, Vivi, Tània, Anna, Verónica, Virginia, Alen, Sira i Pol, Marta, Alex (ella), Cris, Montse, Vici, Paula, Alex (ell), Quique, Ariadna, Ali... i aquelles i aquells sense rostre, sense nom però que, d'alguna manera, també estan per aquí. En retrospectiva, són pocs, i no tots entren en el grup dels b) i d)... més d'un està al grup a) però ja ho he dit abans: d'ovelles negres, n'hi ha per tot arreu.

En fi... aquesta entrada volia ser una espècie de disculpa... però arriba tard, el mail oficial demanant perdo ja fa estona que l'he enviat ^^U. Passem doncs del perdo a l'exploració personal XD. I no es que avui m'hagi aixecat especialment filosòfica, ni molt menys! La culpable la teniu aquí (i no és un retret).

No pretenc que, de sobte, em ploguin comentaris dient-me com de genial i fantàstica sóc, que no sóc tonta... números en mà, sé qui passa per aquí i qui no, ¡que somos pocos y nos conocemos todos! Redempció? potser, però jo no em faria gaire il·lusions... estic en un d'aquells dies. I qui avisa no és traïdor.

Gràcies a totes i tots per aguantar-me. Va, aquest cop sense donar voltes a la corda... SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

... acabar amb un somriure d'orella a orella...

Comentaris

  1. No sabía si comentar de entrada en algo tan personal, pero la verdad es que a la gente que te dice cómo debieras ser o qué debieras hacer conviene tenerla lo más lejos posible (a ser posible). Bastante se come uno la cabeza solo sin necesidad de que los demás lo hagan de menos^^

    Y oye, podrás ser un desastre en todo lo demás, pero estoy aprendiendo catalán contigo XDD Hale, ya he salvado una papa de la freidora XD

    ResponElimina
  2. Zorrocloco, tienes razón; si no les gusto, ajo y agua ^^.

    Y di que si, aprender idiomas nunca está de más, que narices!

    Gracias por salvar a Dorita, va a estar eternamente agradecida de que la salvarás... la verdad, el aceite hirviendo le da un poquito de miedo XD

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, no te'n penediràs. Si ho fas, sempre pots amagar-te de mi... però et trobaré, mwahaha!!

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me