Simplement, ens trobem davant un nou començament...

Oficialment, si em trenco una cama abans de les 23.59 d'aquesta nit, encara m'hauran de mantenir intacta un mes com a mínim! Interessant, eh?

Be, tècnicament, hauria d'haver escrit abans, el divendres concretament, però degut a diversos malentesos i aparicions varies, no ha pogut ser fins avui. I si volia que fos divendres, no era res més que per pur sentimentalisme... ridícul. Comencem.

Aquest divendres passat estava jo tan tranquil·lament a la Fundació Miró: un dia com qualsevol altre... o no. Tot depèn de què entengueu per "dia normal" (per mi, no ho va ser). Per començar, vaig arribar amb el temps una mica enganxat a les sabates (cosa poc habitual en mi) cosa que em va fer anar una mica de cul. El cas es que, un cop obert el museu, em va tocar passar la primera hora a l'exposició temporal (Let Us Face The Future). Sona bé, eh que si? doncs no. És summament avorrit: passar-se una hora, UNA hora caminant pel mateix espai reduït, observant els mateixos quadres TOTA la maleïda estona... al final acabes desitjant que algú faci alguna tonteria prou grossa com perquè hagis de dedicar-li tota la teva atenció. Evidentment, dit i fet. Després de no-se-quantes-voltes per la temporal, va entrar al museu un grup de joves francesos una mica escandalosos, prou escandalosos com perquè la Nalataia els tingués l'ull al damunt en tot moment (bé, jo i la meitat de monitors presents a la sala). Com ja us he dit abans, si desitges problemes, aquests acaben per venir. Indubtablement. En aquest cas, el problema va ser una noia rossa i la seva "troupe". En una de les sales de la temporal hi ha bancs perquè el públic hi pugui seure... tot i que jo tinc la teoria que, de fet, és per donar-nos enveja als pobres desgraciats que estem allà... bé, la rossa i la "troupe" van seure en un dels bancs, adoptant una actitud de semi-atenció; és a dir, "faig veure que observo els quadres però, de fet, el que faig es treure el paquet de galetes OREO de la bossa i menjar-me'l davant teu, com si no hi fossis"... a veure, adolescent, creus que vaig nàixer ahir? de debò penses que la teva patètica interpretació servirà per a despistar-me? no. Efectivament, m'apropo a elles amb cara de "are you fucking kidding me?" i, què em trobo? la rossa anava amb una sabata de cada!¡ una sabata de cada!... em vaig quedar a quadres... i la força visceral que m'havia empès amb ràbia a dir-los que allà ni menjar ni beure... se me'n va anar per la boca. Enlloc d'un potent "Eh, aquí no es pot menjar ni beure!" va ser un ridícul "Perdó, no podeu menjar aquí, vaja, si no és molèstia que us ho digui, eh? no voldria ofendre". Penós, ho sé. No obstant, la gràcia de la història no sóc jo fen el pena, no, no, i ara! La part curiosa, a l'hora que divertida, la trobem en el moment que la rossa marxa (perquè la desbandada de la "troupe" no té més misteri, van plegar veles, així de fàcil)... eh que us he dit que portava una sabata de cada? doncs veureu, abans de marxar, apareix una amigueta seva i, de dins d'una d'aquelles bosses de mà prou grans i profundes com per competir amb la de la Mary Poppins, apareix una altra sabata! la parella d'una de les que duia posades!... i la deixa damunt el banc. Total, que m'apropo i li dic "no pots deixar la sabata aquí" i em mira, una cara d'aquelles que diu "de debò?" i la miro, amb una cara d'aquelles que diu "dinaré llenties avui?" (si, vaig dinar llenties... mmmmmmmmmmmmmh) i marxo. Dono un parell de voltes a l'exposició i quan torno al punt d'inici, veig a la rossa de peu, amb les dues sabates iguals i desfilant cap a la col·lecció permanent. Apa, ara el problema és d'un altre.

Més personatges estranys... mentre estava a control on, irònicament, els que menys fas és controlar, i xerrava a distància amb un dels meus companys (enteneu ara això de "el que menys fas és controlar"?), va entrar una dona amb el seu marit i els seu fill (entrat en anys el noi). Fins aquí normal però, i si us dic que aquella dona era com un d'aquells personatges d'anime monocromàtic? vull dir, sabeu el típic ikemen de, no sé, Starry Sky (per cert, dolenta del cagar... vaig mirar el primer parell de capítols perquè estava una mica avorrida i, vés tu quina cosa! se'm van ocórrer 50.000 coses a fer en qüestió de 10 minuts ) que porta cabell, celles, ulls i roba combinada? doncs igual però en dona. Portava els cabells blancs (cosa de l'edat, diria jo, encara que bé podria ser tenyida de platí...) amb el serrell aixecat i tenyit de lila-morat fosc. Quedava bé. La sorpresa venia al baixar la vista (si, home! la típica revisió a la que sotmetem a la gent amb la que ens topem, revisió que en els homes fa pits-cul-pits i en les dones cara-ulls-tors-paquet (opcional)-esquena-cul-cara-ulls) i trobar-se cara a cara amb el color de les seves celles: lila-morat! igual que el serrell! (i és en aquest moment quan dic als maquilladors de cine que haurien d'aprendre d'aquesta dona i, si una actriu ha de fer de rossa... doncs se li tenyeixen les celles, que també formen part de l'actriu, no tenen vida pròpia! ningú es creu que la Keira Knightley tingui les celles tan fosques i el cabell tan clar a Piratas del Caribe... anda ya!). Però aquí no acaba la cosa! no només combinava serrell i celles, sinó que també duia els llavis lila-morat! i les ungles! i el foulard! jo estaré obsessionada amb el taronja... però ella em supera! Era com una gran paleta de pintor amb cames! allà on miressis només hi veies lila-morat i gris! Ja us dic ara que em va faltar temps per fer senyes al meu company (maruja total) i dir-li que busques a la susdita senyora; en quan la va veure, va alçar la mà dreta i va fer aquell moviment tan típic que es fa servir quan volem dir "hòstia tu, que fort em sembla!". Al final, la vaig perdre de vista XD.

I ja, per acabar amb això de la Fundació abans de passar a una altra cosa molt més interessant, puntualitzar que no és sempre culpa dels alumnes això de no estar atents o no entendre què ens estan dient, de fet, només seguim l'exemple d'aquells que ens envolten i, si per casualitat, aquells que ens envolten són professors una mica curts, quina culpa tenim nosaltres, pobres alumnes? eh? què hi podem fer nosaltres si el professor no entén suggerències tan simples com "motxilles al davant si us plau" o "no crideu tant, si us plau, que molesteu als altres visitants" o "fotografies sense flash"? doncs ja us ho dic jo: res, que no és cosa nostra! Vaig tenir la mala sort d'haver d'aguantar dos grups diferents mentre estava a control... diferents pel que fa als alumnes, perquè els, o "les" en tots dos casos, professores eren més burres que una sabata. N'hi havia tres per grup i quan van entrar els vaig dir "quan pugueu, poseu-vos les motxilles al davant, si us plau" i em van mirar amb cara de "perdona? què m'estas demanant? jo? ja!", van fer rotllana entre elles, es van dir no-se-que-i-m'importa-ben-poc a l'orella... i es van deixar les motxilles exactament com les duien! Ni corta ni perezosa, m'apropo i els hi ho torno a repetir, aquest cop menys agradablement. M'ignoren altra vegada i comencen a explicar a els nens que si Miró això, que si Miró allò i bla bla bla... al final, canvien de sala. Als pocs minuts, ve el meu company i em diu "tu els has dit ho de la motxilla?", "si", "bé, doncs no t'han fet ni cas". I marxa. No sé si va aconseguir que es comportessin, al veritat, pe`ro com he dit més amunt, canvi de sala, fora problema.
Amb el segon grup, el problema va ser semblant però diferent: la falta d'atenció per part de les professores va ser la mateixa, només que enlloc de les motxilles, aquest cop va ser el flash de la càmera de fotos. Resulta que els visitants no poden fer-ne (però ho intenten, oh i tant!) però els grups escolars amb acreditació, si. Elles en tenien, però aquest no és el quid de la qüestió. No poden usar flash. Com abans, van entrar, els vaig dir ho de les motxilles, se les van posar bé i van fer seure els nens al voltant del tapís de la Fundació... i van començar a xerrar. Mentre, una d'elles va treure la càmera i va fer una foto... FLASH! tota la sala il·luminada de cop! m'apropo i li dic "perdona, hauries de treure el flash" (perquè? per què fa malbé les pintures, emprenya i evita que altres turistes et facin la inevitable pregunta de "perquè ells si i jo no?")... al dona mira la càmera, em mira a mi i em diu "ai, jaja, es que no sé com es treu", "mmmh, l'ha de treure, ho sento", "si, si, és clar"... passen els minuts, fa una altra foto i... FLASH! "ai, que ha saltat el flash?", (jo enfadada) "si, sí que ha saltat", "vaja, vaja"... vaja, vaja? perdona? si ets tan inútil que no saps com usar una càmera, perquè fas tu les fotos? que les faci una altra!... després diran que som els alumnes els qui no atenem al què ens diuen... ja, excuses.

I aquí acaba la part de "Un dia a la Miró". Seguidament... "Dinosaures. Tresors del Desert del Gobi".

Per fi! Porto més d'un any esperant aquest exposició! Sabia que arribaria, mwahahahaha (nota: mentre estic escrivint això, sento de fons els sons de "Jurassic Park. The Lost World"... imagineu si he vist vegades aquest pel·lícula que, quan he sentit els crits d'auxili d'un dinosaure, se m'han disparat les alarmes i he sortit corrent a veure que li feien al meu petit Rex... sniff sniff). Dinosaures del Gobi, entre ells, un parent llunyà del T-Rex de 4 tones de pes... el Tarbosaure, jujujuju. Quines ganes tinc d'anar-hi. Per sort, hi ha algú proper a mi que vol visitar al capibara de "El Bosc Inundat"... >W<. Mireu, si no voleu saber alguna cosa més sobre la expo: horaris, preus, localització, etc... us deixo l'enllaç a la web del CosmoCaixa que conté la notícia ^^

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/cosmocaixabarcelona/dinosaurios_ca.html 

I això és tot per part meva, que avui ha estat molt! Afortunadament, no tornaré a molestar amb la Miró (o això se suposa), per tant... voleu! ja sou lliures d'aquesta càrrega! XD... jo, de mentre, me'n vaig a gravar Yu Yu Hakusho per a l'Àngela i per a mi... i, tal i com li diria a una mare Rex veient els seus petitons acabats de nàixer abans que em devoressin... SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!






















Protoceratops. Un dels dinos exposats a CosmoCaixa.

P.D: Avui en Shuu arriba tard... així que m'ha tocat escriure a mi soleta... sniff sniff. Ja l'esbroncaré, ja. El pròxim dia... més!

Comentaris

  1. Baja,, la gent no enten avegades lu estresan que deu ser estar hores y hores de peu alla miran cuadres y cuadres mes repetits que ves a sabe!
    Yo, sincerament lu d'esta mirant cuadres te que ser via rapida y sense explicaccions que el meu temps es or haha.
    Appa, ja ens llegirem!
    Ciiao~~!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, no te'n penediràs. Si ho fas, sempre pots amagar-te de mi... però et trobaré, mwahaha!!

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me