Anécdota, anécdota... not exactly, pero casi...

Sincerament, ja us dic ara que, aquesta entrada i la tarda en si, no serà gaire productiva. Les poques coses que tinc per explicar es poden resumir en dues paraules... VAYA BODRRIO!¡.

Si, efectivament, parlo de la Miró!¡ Han estat dos dies de pena... encara que, curiosament ràpids. En general, deu hores de la meva vida molt mal gastades... però cobraré, així que... ajo y agua. No obstant, tot té un límit i, és pregunta obligada: per què la gent és taaaaaaaaaan sumament estúpida? A veure, si jo dic "No es poden fer fotos" vol dir "No es poden fer fotos", no pas "Puc fer fotos sense flaix" o "Faré fotos diguis el què diguis i, si em pilles em faré, el longuis". I si dic "No es pot passar per aquí, ha de donar la volta" vull dir, exactament, "No es pot passar per aquí, ha de donar la volta", no pas "Faré que no t'escolto, passaré i ja us espavilareu tu i el teu laringòleg" . Un "no" és un "no", no un "potser", cariï!¡ que no és tan difícil, punyeta!¡ I després estan aquells que tenen trastorns bipolars múltiples, aquell tipus de gent que, fer l'idiota, és la seva forma de vida. Si, si, mireu, us ho explico: ahir, a les 14 i pico estava a Juncosa (una de les sales de la Miró, més concretament, una llaaaarga sala dedicada a la muller del Miró, una dona, com dir-ho... amb la bellesa del deu moment? en fi) i va venir el Robert (un dels jefes) i em va dir:
- Nalataia, canvi de sala. Resulta que ha entrat un nou a les 14 i estem movent els torns.
- Ah, vale. Guai
I això és el que va passar.... a les 14 i pico. Més tard, a les 14 i pico pasades, torna el Robert amb l'altra "jefa" que no sé com es diu, i em diu:
- Nalataia, a la terrassa hi ha un grupet que no para de fer l'imbècil. Es veu que ho porten a la sang. Resulta que estan escopint cap als jardins i posant a prova el seu precari equilibri.
- Equilibri?
- Si. S'asseuen al límit de la balustrada i a veure què passa. Per mi, els deixaria caure, però no puc. Vaig a sortir a dir-lis que parin, però tingues un ull damunt d'ells per si les mosques.
- Vaaaaale. Qui són? (i aquí bé la cosa lletja) 
- Aquells d'allà (i m'assenyala el lloc... O_O... flipa!¡ el més menut - i no pas per edat - en feia dos com jo!¡ DOS!!¡ em treien dos caps... per no dir que, el diàmetre de les seves cintures era varies vegades el diàmetre de l'Estadi Lluís Companys!¡)
- Aaah, si ¬¬...
... total, que el Robert surt a la terrassa i els esbronca una mica. Torna a entrar al museu, em mira i marxa... i em quedo sola. I, apa, a aturar als bipolars!¡ Només vaig haver de sortir un sol cop (Gràcies! Gràcies!) però se'm van posar de corbata (els ovaris, mal pensats... ). Estaven asseguts on no devien i els vaig dir "No podeu seure aquí. Si us plau, baixeu"... sabeu com volen els ocells?¿ Tots en bandada. I sabeu com giren els ocells quan volen?¿ Doncs iguals van fer els guiris aquells... si algú ha vist Jurassic Park, l'escena en que els Gallimimus giren, a una, enmig del prat, sabrà que vull dir. Va ser malèfic... i com jo sóc petiteta (com a mínim, en alçada... en amplada és un altre tema XD.... ai, ai, ai, Kireko, no em peguis!¡ Jo, ampla de cintura¿?... no, i ara!¡ jajaja)... de debò creia que era el meu últim dia a la Terra.

I després està la gent que decideix que una cinta que barra el pas vol dir "Endavant, si us plau, només estic aquí per a fer bonic. Passeu, passeu" quan, evidentment, no és així. El Narcís, una miqueta més i s'hi deixa la glotis, l'epiglotis, les amígdales, la llengua i les cordes bucals. Una parella més propera a la seixantena que no pas a fer una visiteta a l'otorinolaringòleg, va pensar "Ai, quina cinta més maca. Va, creuem-la encara que, salta a la vista, la seva funció és totalment i absoluta dissuasòria"... i la van creuar. O ho van intentar. Jo estava tranquil·lament fent la meva ronda (mentre els iaios feien el que NO tocava) quan sento, mmmh, EXCUSE ME!¡ EXCUSE ME!¡ EI, EI!¡ EEEEEEEEEEEEEEEI... surto corrent a veure què passa i em trobo al Narcís , des de la part més alta de la rampa, explicant als iaios a crits que, per allà, no s'hi pot passar, que per algun motiu (per molt curiós i inintel·ligible que sembli) està la cinta, no per fer maco!¡ I els iaios, a sobre, volien tenir raó!¡ Ells, cabuts que no, que passarien per allà i a veure qui era el guapo que els ho impedia. Per sort, el Narcís cridava més que ells.

I, ja per acabar amb el museu... aquest matí han vingut un grup de nenes super-hiper-pijes del cagar a visitar el museu (o la infraestructura d'aquest... que la monitora que les acompanyava no els ha dit pas res dels quadres... res que no fos lògic i evident, com per exemple, que el que diferencia un quadre d'una escultura són les 2-D i les 3-D respectivament... en serio, feia falta?¿) i l'han liat parda, parda. A la primera planta del museu, hi ha dos quadres que tenen una espècie de sensor per evitar que la gent s'hi apropi en excés... i quan algú s'hi aproxima massa, comença a xiular (un soroll molest de collons... i més quan el sents uns cent cops en una hora). Bé, resulta que, a les nenes, els ha fet gràcia el sorollet dels collons i, com a adolescents prop de la vintena que són, han començat a donar-se empentes les unes a les altres davant el quadre per a fer saltar la maleïda alarma... amb tanta mala llet que (el quadre en qüestió no té vidre - i per això SI té alarma -), una d'elles, s'ha precipitat directa cap a el quadre. Conseqüència: l'Anna (el cel la tingui en la seva glòria) l'ha engrapat pel braç i li ha cridat "Però tu, quants anys tens, eh?¿"... resposta intel·ligent de la noia " Es que estàvem jugant a empentar-nos"... o_O QUEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE?¿ sóc jo, i li giro la cara!¡ En quin cap entra aquesta resposta?¿ No, no, perdó, EN QUIN CAP ENTRA QUE UN GRUP DE NOIES DE 17 ANYS S'ESTIGUESSIN EMPENTANT DINS UN MUSEU, DINS UN MUSEU!¡?¿ Per matar-les a totes, a totes. I, d'aquesta maner, he passat els dos últims dies... desitjant estar mooooooooooooolt lluny d'aquí.

I com a anècdota TOTALMENT personal, us diré que van estar a punt de robar-me, el dijous, al metro. Resulta que les mecàniques no anaven fines i havíem de pujar a pota. Doncs bé, jo anava tan feliç escoltant a en Xanxus (que, per cert, em recorda a la veu d'en Zoro... i no, no l'és) i, de sobte, noto un "lleuger" pes a la meva esquena. A veure, ja sabeu que, a vegades, algú es recolza sense voler sobre tu i ja està, res més lluny... doncs no va ser el meu cas. Total, que vaig remoure una mica l'esquena, un toc d'atenció si en voleu dir així... i dos segons més tard, torno a sentir la pressió. Evidentment em giro i em trobo que el paio de darrera tenia la mà ficada dins la butxaca petita de la motxilla, i em quedo lol. I li crido "Oyee!¿ que coño haces?¿!¡" (si, si, ja sé, la resposta és evident... però que volíeu?¿ em va pillar per sorpresa... ) i el tio em mira i posa cara de "jo?¿ però si no he robat una piruleta en ma vida!¡" i segueix pujant les escales com qui no vol la cosa... a lo que yo me giro i li faig la traveta, porque yo lo valgo: just quan tenia el peu alçat per pujar el següent graó, vaig i li poso la meva cama al davant... va estar a tres pams de menjar-se les escales amb patates. Llàstima. Per sort, no em va prendre res... i dic "per sort" perquè a la butxaca petita hi duia el mòbil. Ja no em passarà més: ara, a la petita, només hi duc caramels. I la butxaca gran va tancada amb cremallera, imperdible i cinta (no es que sigui impossible treure'm res, que no ho és, però, com a mínim, quan la obrin me n'adonaré... encara que només sigui per l'escàndol que muntaran). I això és tot!¡ Ja,e l dilluns, que tindré tot el matí us explico la tarda del diumenge, que hi haurà retrobament >w<. Apa doncs, com sempre, ja sabeu que.... SOU TOTS MOLT MACOS!¡ Mata neeeeeeeeeeeeee!¡

Ja ns llegirem!!!! Ciao!!!!

























Per cert.... Reborn! s'ha acabat!¡ Noooooooooooooooooooooooooooo!¡ Doncs si, mala sort.

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Els 10 anys que encara no ho són però que en poques hores ho seran.