Que deu ser pitjor: seguir endavant tot i les ferides o mal curar-les per seguir endavant?

Sabeu aquells dies en q agafaries un avió i marxaries lluny, molt lluny?¿ Lluny de la gent, lluny dels mals rotllos, lluny de les paraules...lluny d'un mateix?¿ doncs avui no és un d'aquests dies, però li falta poc, sobretot després de veure el que he vist q, de fet, comparat mb altres cops, és res, però ha alçat el meu mal humor pels núvols...i mira que avui estaba ben contenta perque demà tornen els carios.
És com tornar uns anys endarrera i reviure el sentiment de "val la pena?"...tot sovint som zeros a l'esquerra de molta gent, una més, una menys, importa? Doncs si teniu cor, sí, importa, i molt. És sentir créixer un ràbia interna, una força poderosa que et crema les entranyes i et fa bullir la sang, però a l'hora et fa sentir culpable i et preguntes "seré jo?"...i, un cop t'has fet la maleïda pregunta, ja no hi ha manera de oblidar-la. I aleshores apareix la personificació de tots els teus mals i et diu "ha estat difícil, jo no volia, no m'ho has posat fàcil, bla bla" i, és en aquests moments, quan penses "calla, calla si no vols que et trenqui la cara". Però no ens enganyem, tots sabem que, al final, acabes per tragar i "perdonar" (encara que, com passa sempre, no oblides ni, molt menys, perdones) no només per la persona en qüestió, sinó per la família que et diu "paciència, calma, ets jove", per l'amiga/amic que creu que sempre s'ha de perdonar però que després, quan realment el problema el toca de ple, ni perdona ni ho intenta o, si ho fa, és a contracor, per l'amiga/amic que pateix i vol que tot torni a ser el que va ser (mentida, tothom sap que no serà mai més), per l'amiga/amic que passa de tot i tothom, fart de intentar fer entrar en raó als altres i sentir-se ignorat pel motiu de discussió (amiga/amic que no arriba a perdonar, però tolera) i, en el fons, per tu mateix, perque estimes a la béstia parda que t'ha fet enfadar encara que saps que tornará a passar el mateix i, quan passa, penses de nou "t'odio amb tot el meu cor" però no ho sents.
Sí, per tot aixó i pel que no recordes (cosa que fa moooolta ràbia), aquella persona sempre t'haurà guanyat la partida; no es que siguis débil, ets humà i aixó, Tubercles, és inevitable.





Ja ns llegirem!!!! Ciao!!!!



Seria més fàcil, així?

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Catalanes sense bicicleta