Die Spleene o l'art de fer yuyu, mucho yuyu.


Segons el diccionari en línia Pons, aquesta és al definició de Spleen en alemany: una mania, un caprici, una excentricitat (aquesta és de la EOI). Si ho busqueu en anglès (que de ben segur algú ja ho ha fet perquè la paraula li sonava), trobareu que vol dir melsa. Segons la meva professora d'alemany, el vocable alemany deriva de l'anglès. Bé, no sé quina relació malaltissa es pot establir entre tots dos conceptes, però serà millor que ho deixem córrer; segur que no en sortiria res de bo.


El rerefons de l'entrada per se és parlar, precisament, sobre les manies de la gent. Bé, dic gent però tots sabem que parlaré de les meves perquè ningú s'oferirà voluntari a ocupar el meu lloc, oi? No, ja m'ho imaginava.

Primer de tot, crec que hauríem de definir el concepte mania. Segons la RAE:


I segons l'IEC:


En poques paraules (menys els de l'IEC, que s'enrotllen com una persiana), una mania és una espècie de psicosi o bogeria (em pregunto quants psicòlegs estarien d'acord amb aquesta definició). És a dir, que estem tots com cabres, així de simple: si teniu la mala costum (o mania) de posar formatge a la sopa, esteu psicòtics perduts. Partint d'aquesta base, tots de cap al divan. Una mica exagerat, tot plegat. Vaja, jo no li veig res de dolent a voler que la roba de l'armari tingui cert ordre i demanar-li a qui sigui que te la posa al lloc que se n'abstingui (que no és el meu cas, a mi me la deixen damunt del llit i au!). Tampoc suposa cap risc per a la salut mental de ningú odiar amb tota la seva ànima el sabor del cafè; n'hi ha prou no bevent-ne. És cert que hi ha manies preocupants... com desfer-se de la roba de camí a l'habitació quan arribes a casa i deixar-la tirada pel terra tot el dia, a veure si aprèn a recollir-se sola. Ara que, en aquest cas, no sabria dir-vos què és més preocupant: si deixar que això t'atabali o fer-ho... sigui com sigui, no desconnectes de la realitat, ni tens al·lucinacions, només ets un desendreçat de collons. No trobo adequat dir-li a la meva germana "Ei, tu, psicòtica dels pebrots, recull la roba!", no sé, digueu-me tova.

Podríem classificar les manies com a obsessions? Sí. Podríem dir de les manies que ens fan perdre el món de vista? No hauríem però, si és el vostre cas, abandoneu aquest bloc ara mateix; no vull tenir res a veure amb vosaltres. Podríem dir que les manies ens fan mal? A mi encara no me n'han fet, per tant, no. Podríem dir que, qui té una mania, té un tresor? Sí, d'acord, se m'ha escapat, ho sento. Podríem dir que trobar-nos un/a maniàtic/a a mitja nit, en un carreró fosc, per exemple, és un problema que hem d'evitar? Depèn: porta alguna arma potencialment perillosa per a la nostra integritat física? Sí? Doncs aleshores, tant és si té o no manies, correu. No porta res que ens pugui fer pupeta? Enhorabona, però correu igual, no és recomanable trobar-se amb ningú a mitjanit en un carreró fosc (com la maleïda cançó de Candy, Candy: "Candy, Candy, ets bonica i tens els ulls clars. Candy, Candy, sempre rius i t'agrada jugar. Candy, Candy, cada dia t'ho passes molt bé i al teu món és on tots jugarem. I quan ve la nit i es fa fosc, A LA MUNTANYA HEM D'ANAR"... NOOOOO! qui va adaptar aquesta lyric?!). Doncs això, que si us trobeu algú a mitjanit en un carreró poc recomanable, foteu a córrer com si us hi anés la vida (que ho farà).

Total, què és una mania? Doncs una obsessió poc sana que ens pot fer mal, tant si la tenim nosaltres, com si la té un altre (segurament, si la té un altre ens farà mal... ja se sap, allò que no ens mata, ens fa més fort però si et calen foc, has begut oli).

El cas és que hi ha manies molt curioses, manies d'aquelles que et fan perdre la fe en la espècie humana (si és que algun cop en vas tenir). Per posar un exemple, un desconegut/desconeguda alemany té la mania d'escriure a l'aire amb el dit tot allò que està llegint i/o escoltant (aquesta persona, al cinema, durant una pel·lícula subtitulada, ha de ser tot un espectacle; què deu fer: escriure el que sent o el que llegeix? Serà ambidextre? I si no ho és, què?). Un altre: resulta que existeix una persona, també del país de les Bratwurst, que o bé es lleva quan el rellotge marca minuts parells o es queda al llit perquè, segons la seva ment estranya, aixecar-se durant els minuts imparells porta mala sort O_O. Més. Us imagineu algú tan obsessionat amb les faltes d'ortografia que, si va a un restaurant i troba errors a la carta, no demani res? Aquesta persona passaria una gana si vingués a Espanya... I ja, per acabar amb les manies estranyes, què pensaríeu d'algú que ho ha d'ensumar tot? Doncs, probablement, que l'ha mossegat un gos i que, com li va passar a en Peter Parker, ara té un super-poder: és un imbècil rematat.

I les meves? Doncs ben normals. Vull dir, qui no té un raresa amagada? Tots rellisquem per algun angle. Jo no suporto que un nen petit sense llaços familiars se'm quedi mirant com si fos el descobriment de l'any i no per això m'entra un brot psicòtic, penso que és una mosca a la paret i me'l carrego! No! Va, cert, això no em molest (hauria d'aprendre a no dir mentides). Una mania confessable... tinc un anell de El Senyor dels Anells. No és pas dels oficials, no em va costar un ull de la cara ni res, però... bé, no m'agrada que ningú el toqui. És meu (ja, ja, una mica Gollum). És una mania? Doncs sí, però tampoc em treu el son, ni escupo escuma per la boca... com a molt, grunyo una mica, però això també ho faig quan cuino, quan dormo (els sons que faig quan dormo sí donarien per a tota una col·lecció de posts, buf!), quan penso... és un acte natural per a mi. Alguna més? Hum, m'agrada tenir les meves coses localitzades, és clar que això és una adaptació a l'entorn, perquè quan em desapareixen coses de l'habitació que, més tard, fan acte de presència a l'habitació de la meva germana... doncs m'altero una mica. No em molesta que les agafi... però que me les torni, coi! Perquè si les necessito jo, com que no les trobo, em torno boja regirant la casa i després, òbviament, em toca recollir-la a mi. Total, que per a fer servir les MEVES tisores, haig de trucar a la Científica perquè les localitzi. La conya de tot plegat és que quan trobo allò que m'ha desaparegut a l'habitació de la meva germana i ho agafo, més tard ve ella i m'exigeix saber el perquè de la meva incursió a la seva habitació. Hola? En fi, adaptació a l'entorn, res de mania. Oh, i no puc sofrir que els meus pares fumin al menjador quan hi som tots, em mata, literalment. I, és clar, quan això passa, me germana i jo ens refugiem a les nostres habitacions. Conseqüència directa? El meu pare queixant-se que ens passem el dia tancades a l'habitació. Genius.

Òbviament, n'hi ha més. Segur que si li pregunteu a la meva germana, La Història Interminable, comparada amb la llista que ella en faria,  seria una lectura ràpida pels vostres moments All-Bran. I bé, què me'n dieu, de vosaltres? Què amagueu sota la pell? A veure si algú s'anima (JA!).

Apa, no desconnecteu massa de la realitat que us envolta o acabareu com el President del Govern que tenim: ********* perduts! Recordeu que, tot i els vostres defectes, la Mare us estima i no oblideu mai que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Volia exemplificar el contingut d'aquesta entrada amb aquella cara tan
graciosa del Sr. President del Govern però n'hi ha  tantíssimes que no sabia
quina triar, així que m'he fet autocensura però veient la imatge que he penjat
... no sé jo.

Comentaris

  1. Manies en tinc unes cuantes. :v Tinc la manía de voler caminar sense fer soroll, d'evitar el contacte visual amb la gent, de tocar-me molt la cara i el cap en general... I petar grans. No puc viure sense petar grans. Veig un gra i és un nghghgndhdhdhgn KILL IT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajajaja, em sembla que això últim és aplicable a l'ésser humà en general. Jo, per voler desfer-me d'un gra (o del que jo CREIA que era un gra), vaig acabar amb un herpes a la galta xD.

      M'alegro que algú hagi contestat a la meva crida... em sentia so alone ;____;

      Elimina
  2. Tinc la mania d'agafar un tros de paper quan surto de lavabos públics... No saps mai qui ha tocat aquell pom abans que tu (i què ha tocat amb les mans... ecs!). Potser no n'hi ha per tant, però no ho puc evitar! _ und mein Name ist... Klassenvertreterin! ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, meine Lieblingsklassenvertreterin! Ich bin überrascht! Sí, vés a saber. Jo quasi prefereixo pixar-me al damunt xD

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda