Nalataia, Mare Tubercle

Sembla que aquesta vegada la Meritxell haurà de lluitar més fort i amb més ganes per poder participar en el concurs de karaoke internacional del Saló del Manga 2014. Tot i que no va passar la primera ronda amb l'ending d'Ano Hana " Secret Base ", no s'ha donat per vençuda i ha tornar a la càrrega. Aquesta vegada, amb l'opening de Fullmetal Alchemist Brotherhood "AGAIN" de la Yui. No sé quants de vosaltres coneixereu la cançó però els que ho feu sabreu que és endiabladament difícil de cantar: sembla que a la dona aquesta li hagin ficat un coet al cul de tan ràpìd que va xD . Aquí teniu el vídeo. I el link per a votar a sota. No sigueu carraques i voteu-la, que no perdeu res. I segur que ella se'n recorda de vosaltres si guanya ;) misiontokyo.com/iframe/votacion.php?id=9 És fàcil: només heu d'accedir a Feisbú i votar a la Txell. Són dos minuts, a no ser que vagis a votar i et trobis la mateixa sessió de Feisbú iniciada en dos

M'han robat una planta. Sí, una planta. Una amb quatre fulles a mig crèixer. No era d'or, ni de plata, ni tenia flor: eren quatre fulles en ple desenvolupament, esperant la primavera del 2015 per a començar a crèixer de nou. Però la història no comença aquí. Fa tres anys llargs, els meus pares i la meva germana em van anar a veure al Jardí. Van passar el matí entre plantes i van esperar a que plegués al migdia per marxar tots junts a casa. Quan el meu torn va acabar, vaig anar fins a les taquilles i vaig deixar-hi el full d'incidències del matí. Tot normal, menys per un petit detall: la meva germana es va encapritxar amb un paquet de llavors. D' Strelitzia reginae var. parvifolia , concretament. No semblava mal caprici. Em vaig mirar l'estació per a sembrar les llavors i el temps que trigaria en florir. Quatre anys. Era una mica llarg però valia la pena: la flor d' Strelitzia és molt bonica. Era estiu i el millor moment de l'any per a sembrar era la pr

No m'agraden les aglomeracions. És un fet. Només, NOMÉS suporto les del Saló del Manga i el motiu és evident a tots els nivells. La resta em suposen un estat d'ansietat tal que el meu cervell entra en estat letàrgic i no hi ha manera de despertar-lo; una espècie de retracció mística que m'enfonsa a la part més fosca del subconscient. I no és agradable. Així que les evito. Per això, enlloc de ser a la Via Catalana, sóc a casa, escrivint al bloc i donant el meu suport mental als valents que s'estan al sol defensant allò que és nostre i volem que ens tornin. Evidentment, un dia festiu és, per definició, sinònim de mandra i temps perdut. Però aquesta vegada ha sonat la flauta i la Mare s'ha posat a cuinar. Aprofitant que me germana i jo érem soles a casa per a dinar (la mama ha marxat en pla "Super Mama" embolcallada amb una estelada cap a la Via) , hem pensat que un dinar normal no ens esqueia i, a falta d'idees i materials millors, hem triat el din

Dues setmanes sense passar per aquí deixen empremta, una en forma de moreno als peus. Però s'acaba la bona vida o, com a mínim, la vida d'estiu, que no és necessàriament més bona que la d'hivern però alguna excusa havia de dir... Igualment, haig de reconèixer que l'agost i, per extensió, l'estiu, ha acabat bé, tal i com va començar, de fet: llegint. I és que després de dos anys d'espera, per fi he pogut llegir-me l'última entrega de la trilogia de "All Souls". I m'ha encantat. Curt però intens... i mira que m'ho vaig prendre amb calma, em vaig dir a mi mateixa "sense presses, llegeix a poc a poc, que et quedi ben gravat" però quan un llibre enganxa, no hi ha manera d'anar lent. Dos dies em va durar el llibre; pauses per a dinar, sopar i assimilar la lectura incloses. Trobaré a faltar als Bishop-Clermont. Però el llibre no ha estat l'única alegria d'aquest mes. A mitjans d'agost em vaig subscriure a la revi