Capítol 58: La història tal i com la veu ella. Part 2

Sona el despertador i la Nalataia maleeix tots els sants, beatificats i per beatificar, i s'aixeca. L'Aixa dels Caròfits la saluda des del llit i totes dues es posen en marxa. Com que no són lentes ni s'adormen per les cantonades, un quart després de despertar-se, ja estan a punt. De fet, la Nalataia ha tingut temps de fer-se el llit (cosa que no torna a passar, en part perquè no li dona la realíssima gana i en part perquè alguns dels companys, al·lucinats per tanta sofisticació, li prenen el pèl i la nostra jove protagonista, a aquelles hores del matí, no està per hòsties...)

Quan baixen a esmorzar, es troben la primera sorpresa desagradable: un trist sobao per persona! Un únic sobao per cap... Evidentment, això no ho saben fins que, tot innocència, un dels nois del grup (Diego , el Maño? Joan, el Veterà? Rínxols Jordi?) li demana a la cambrera que en porti més, si li plau, que no n'hi haurà per tots. I la senyora cambrera li contesta ufana "N'hi ha 18.". Fi de la cita. Després de la sorpresa (i indignació) inicial i a mesura que van arribant els que falten, la notícia es dispersa com la pólvora i la gent pensa en tàctiques de guerrilla per a combatre tal falta d'humanitat davant la gana voraç que els controla... Al final, el sentit comú s'imposa i es decideix fer una visita de mitja tarda al supermercat més proper que, durant els dies seguiments, es va veure envaït per una tropa de paleontòlegs famolencs a totes hores. 


Un cop aclarit el tema del menjar, la Nalataia i els seus companys de carretera marxen en busca dels seus professors els quals, com no podia ser d'altra manera, s'estan en un hotel on les portes encaixen al marc i no hi ha habitacions fantasmes decorades amb envasos de vidre replets d'olives (true story). De camí als afloraments de, de què? De rudistes, per descomptat. Doncs això, que de camí als afloraments, un dels professors, la Sra. Càustica, corrosiva com l'àcid clorhídric, insisteix en veure un jaciment que, segons el seu parer, els alumnes estan desitjant veure. És tan gran el seu anhel per aquestes restes que estan disposats a declarar-se en vaga de cames caigudes si no els hi porten... o això declara la Sra. Càustica. Afortunadament, al professor titular, el Sr. de l'Empordà, li agrada la poesia. I les expressions facials dels alumnes són tota una obra d'art. Així que un cop satisfeta la necessitat d'observar foraminífers grans com el cap d'una agulla, el contingent de paleontòlegs en potència marxa animadament cap a l'aflorament important: un escull de prop de tres metres d'alt i quasi els mateixos d'amples... al bell mig d'un congost perdut de la mà de les Deesses i tan inhòspit com pugui ser-ho un antic salt d'aigua més sec que el bacallà. 

La Nalataia, tota ella potència muscular i un parell d'ovaris grans com ous d'estruç, tem per la seva integritat física quan veu la trampa mortal a la que s'està dirigint, no ho oblidem, VOLUNTÀRIAMENT. Les pendents rocoses per les que baixa, i que es van desfent en mil trossos sota els seus peus, li expliquen una història de mort i dolor, sobretot dolor. Moltíssim. Afortunadament, el parell d'ovaris que comentàvem unes línies més amunt li atorguen un bon parell de raons per a conservar la seva vida intacta. No obstant, pensa la Nalataia, el problema no és la baixada, que també, sinó la pujada. Això si que presenta una major probabilitat de mort instantània (que no s'ha de confondre amb el canvi de lloc instantani, habilitat que hauria estat més que útil aquell segon dia... i el tercer i el quart i el cinquè i... bé, sempre). Tot i així, el karma és capritxós i tria fotre el personal abans d'hora. No, no va haver-hi cap sudden death però si una unexpected loss: Diego, el Maño i Jordi Alexis, l'Amic dels Rèptils van desaparèixer, aparentment, sense que ningú se n'adonés. Bé, sempre hi ha baixes en situacions com aquestes. Normalment, acompanyades d'un llarg "¡Aaaaaaaaaaaaaaaaaargh, que me caigooooooo!" i un "Xof!" de textura incerta. Aquesta vegada no va ser així. Gràcies, Deesses. L'escull i els seus voltants podrien haver donat moltes anècdotes... però aquesta no és aquest tipus d'història: no us espereu bèsties de la nit passejant per boscos abandonats de dia, ni tampoc criatures fantàstiques actuant de manera poc extraordinària. De fet, millor no us feu gaire expectatives. 

La caminada posterior va ser llarga. Pujar pel Congost del Diable implica no mirar avall però la Nalataia viu al límit. Si d'ella hagués depès, hauria pujat aquella paret trencadissa fent el pont, com la nena de l'Exorcista, per poder riure's a la cara del Congost i les seves afilades pedres mentre l'abandonava per no tornar. Però com que no depenia d'ella sinó del seu cos, molt més coherent i mentalment estable, l'ascensió va ser ben normal i corrent.

I caminant, pujant i baixant muntanyes, una mica com en Hattori el Ninja, la Nalataia i els seus companys troben un lloc on dinar i descansar. Un entrepà. Un trist, i tirant dolent, entrepà. La gana va ser una constant que va perseguir al grup els 5 dies que van passar grimpant la Conca de Tremp com si fossin cabres. Cabres poc gràcils i amb una falta més que evident d'equilibri. Però cabres, al cap i a la fi.

Si la primera parada del dia porta als excursionistes a un congost perillós, la segona els condueix fins a un rierol traïdor. La Nalataia es troba envoltada per pedra i, miri on miri, només veu parets impossibles. Però segueix avançant: és això o quedar-se sola i abandonada amb els cotxes, que no solen ser bons conversadors. No obstant, al final resulta que el lloc no és tan terrorífic com la primera impressió suggeria. De fet, i després de l'experiència, la Nalataia decideix que les primeres impressions se les va inventar l'ésser humà com a excusa per a justificar la seva falta de tolerància. Imagineu si anava errada sobre el lloc que el karma, en un intent de broma còsmica una mica estranya, va fer aparèixer uns caròfits enmig del rierol. Ja us podeu imaginar l'explosió d'alegria que l'Aixa dels Caròfits va experimentar. Alegria que va contagiar a tots els qui l'envoltaven, Nalataia inclosa (i això que el seu amor per les plantes és tirant a odi). Miraculosament, la tarda va acabar sense cap mena d'incident (com totes les següents però no per això menys miraculós donades les circumstàncies).

Un cop al poble, la Nalataia i la seva enemiga companya acoblada cosa Grega van compartir uns moments de solitud, apunyalant-se sense paraules i suportant-se sense aguantar-se, mentre anaven a comprar menjar per poder suplir la falta de pròxims esmorzars. La cosa bèstia bruna element tòxic Grega va descobrir els dolços catalans (aka galetes de coco) i els va considerar dignes d'ella. Ja sigui per omissió conscient, inconscient o per pura còpia, la Nalataia es va sentir germana gran altra vegada: igual que quan la seva germana de veritat era menuda i inexperta i copiava a la seva germana gran, la Grega va actuar igual en veure a la nostra protagonista Tubercle comprar Carquinyolis. Mico mirall és l'expressió. O culo veo, culo quiero... tot i que és quite impossible que ningú volgués el cul que la Nalataia.

Dutxats i relaxats, els intrèpids aventurers estaven disposats a patir un sopar escàs i raquític. Però la sorpresa va ser màxima quan, sortida d'una immensa i inacabable font, en va sortir la millor escudella que mai haguessin tastat! N'hi va haver que, fins i tot, van arribar a repetir tres cops, TRES! Una meravella. Oh escudella, escudella, de totes la més bella! Oh escudella, escudella, tastar-te va ser un com empassar-se una estrella!

I després va arribar la nit: fosca. I freda. Però agradable. I persuasiva: convidava al fantàstic oblit que és el son. I d'aquesta manera, la Nalataia, l'Aixa dels Caròfits, Diego, el Maño, Joan, el Veterà, Rínxols Jordi, Jordi Alexis, l'Amic dels Rèptils, la Grega i tants d'altres se'n van anar a fer nones: cansats però feliços de ser allà. Enlloc.

La paret impossible. I en Calcifer, que sempre va bé una mica de caliu.
I fins aquí el segon dia d'aquesta fantàstica setmana que va ser la Setmana de Camp! Segur que m'odieu molt per la pallissa que us he donat: més ràbia em fa a mi, que el portàtil ha trigat una eternitat en carregar la foto. De fet, he tingut temps de sobres per a veure Free! Eternal Summer xD. En fi, així són les coses. Porteu-vos bé i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Coralls solitaris.

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me