Capítol 52: La història tal i com la veu ella. Part 1

Mai heu sentit la imperiosa necessitat d'escriure un llibre? Un llibre d'aventures, per exemple. No? Doncs si haguéssiu viscut la setmana que he viscut jo, no només en voldríeu escriure un sinó mil, com les meves aventures per Tremp! Des de penya-segats inhòspits fins a camins que no porten enlloc. I tot pel mòdic preu de... una setmana de TFM perduda!! Yujuuuuuuuu!

Dir que les dues pròximes setmanes aniré de cul és quedar-se curt. Amb prou feines tindré temps per a respirar. Però ei, després em podré passar l'estiu repassant Alemany perquè les probabilitats que aprovi aquesta segon semestre són remotes i llunyanes! Que bé! Em passaré l'estiu currant! I després diran que els universitaris ens rasquem les boles tot l'any... jua jua.

En fi. 

Tot comença dilluns passat, dia 19 de Maig, quan la Nalataia agafa una motxilla més gran que ella, carregada de roba, aigua, drogues, sexe i rock'n'roll i enfila cap a la UAB en busca del desconegut. Una persona normal hagués fet mitja volta i se n'hagués tornat al llit: ningú agafa el metro quan encara no han posat els carrers al seu lloc. Però la nostra intrèpida protagonista és de tot menys normal. I tampoc és que els carrers es moguin gaire durant la nit però vaja... Total, que arriba a la UAB amb temps més que de sobre per anar al lavabo: el camí serà llarg i li tocarà aguantar a la Grega. I aguantar a la Grega i aguantar-se la pixera a la vegada no són accions compatibles. Un cop fora del lavabo, i encara amb plenty of time, la Nalataia s'asseu davant el bar de Biociències i espera. I espera. I espera... però no apareix ni Déu. Quan només falten deu minuts per a la hora, la Nalataia comença a preguntar-se "M'hauré equivocat de dia?", "S'haurà anul·lat l'excursió?", "M'he endut calces suficients?". I mentre divaga, apareix en Diego, el Maño. I tots dos junts emprenen el camí que els portarà cap a... cap a l'altra punta de la facultat perquè la Nalataia és dura d'oïda i ha entès el que li ha semblat bé. Els mals presagis ja començaven a aparèixer. Al final, arriben al lloc on toca, fora d'hora però d'una peça. Afortunadament, encara faltava gent. De fet, alguns dels que ja havien arribat eren tan summament despistats que van haver de còrrer per no quedar-se sense dinar. I mica en mica, es fan les 9 del matí i la Nalataia porta desperta des de les 5.30. Un cop tot l'elenc va estar reunit, va començar l'aventura... i això vol dir que la furgoneta que portava a la Nalataia es va calar a la primera recta. I després va decidir treure fum al peatge: el fre de mà era molt senyoret. Hores més tard, la furgoneta arriba al primer jaciment, perdut de la mà de Déu, a molts-i-masses quilòmetres d'alçada... i es cala. I rellisca per la pendent. I tots els ocupants del vehicle alcen una pregària silenciosa quan, per fi, trepitgen el terra. Terra que després és maleït mil i una vegades per la Nalataia qui, a cada passa que fa, veu com els seus pulmons intenten sortir-li per la boca, a veure si així recuperen l'alè perdut. I després de dinar, amb en JL, l'Asturià de copilot, el grup de la furgoneta decideix que seguir la mateixa direcció que els altres està molt vist i se'n va cap al costat contrari. Perquè som així, guais. I acaben perduts. Més contents que un gínjol però més perduts que un esquimal a la selva amazònica. Al final i després de passar el dia amunt i avall, els excursionistes enfilen cap a l'Hostal Paquita de torn... i els de la furgoneta es tornen a perdre. Normal: si et deixen l'últim sempre i la resta de cotxes decideix que els límits de velocitat no s'apliquen a ells, què esperàveu? Quan la Nalataia arriba (per fi!) a l'hostal, l'espera la millor de les sorpreses: no ha de compartir habitació amb la Grega! La seva companya, l'Aixa dels Caròfits, serà qui compartirà espai amb ella. I arriba la nit. I amb la nit, el sopar. I després l'oblit. Potser el llit no era el millor del món mundial... però després de passar-se el dia caminant per camins que fins i tot les cabres eviten i pixant sota els arbres, qualsevol matalàs hagués estat un núvol sota el cul de la Nalataia.

I aquí acaba la Crònica del Dilluns! Molt resumida perquè el que interessa són les fotografies, que collons!

Foto random de la Conca de Tremp.
Tomba de rudistes. Descanseu en pau.
Una orbitolina. I em direu "què és una orbitolina?" Doncs una cosa molt
horrible que la Caus adora en secret al soterrani de casa.
Foto random de la Conca de Tremp II
I com que us veig avorrits i jo ja estic cansada de tan escriure, segueixo un altre dia. Que us aprofiti el diumenge i penseu en mi, treballadora com ningú, atrapada a la feina sense possibilitat d'estar fent el que més m'agradaria: ¡rascarme mis santas pelotas!

Porteu-vos bé i recordeu sempre, sempre que... SOU TOTS MOLT MACOS!!! Adéu!!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Per fi tinc una col·lecció de pedres! D'aquí a no res em podreu
dir Dra. Geller. Gràcies. Per cert, és un equinoderm del
Cretaci superior (100 - 66 Ma).

Comentaris

  1. ooooooooohhhhhhhhhh.............quans pedruscos......hehehehehe

    ResponElimina
  2. oooooohhhhhhhhhh !!!! quans pedruscuuussssssssss.........hehehee

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encara no els has vist tots! xD... però vaja, que si no ens posem d'acord a casa amb els horaris, veig venir que ni pedres ni fotos...

      Elimina
  3. En busca del valle encantado versión nalataia. Aventuras entre pedrolos.

    ResponElimina
  4. Y todavia no he contado la mitad e lo que pasó xDD... en cuanto tenga un ratito, me pongo a ello y te dejo a cuadros, jujuju.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda