I la gresca va arribar per quedar-se

Ahir vaig sortir per a celebrar que, per fi i després d'una final i tortuosa presentació, havíem acabat el primer semestre del Màster. A mitjans de Febrer. Dues setmanes després d'haver començat el segon semestre. Sí, els universitaris som així: allarguem i estirem el temps fins a límits insospitats per a la resta de la població mundial. Ens agrada amargar-nos l'existència sense motiu aparent. Així sempre tenim motiu per a queixar-nos. Feel the beat!

Bé, doncs vam sortir de festa. Primer, a sopar i després a beure (alguns més que d'altres). El cas és que, i parlo sense exagerar, aquelles quatre hores acompanyada d'uns "complets desconeguts" (i ja ho aclariré) van ser les quatre millors hores en anys. Feia molt, moltíssim, que no reia tantíssim. I no, no anava beguda, paraula de Mare Tubercle. Els meus companys sí. Tot i que per ser justos, no direm beguts, sinó contents. Encara que això és aplicable a tots els presents.

Aquella sensació d'acceptació total, sense prejudicis ni ressentiments, que vaig experimentar ahir, al costat d'unes persones a qui a dures penes conec, va tenir efectes en mi que mai m'hauria arribat a imaginar. Com si hagués tornat als 5 anys, quan ets sents a gust arreu. Amb tothom. 

I no em mal interpreteu, amb els meus amics m'ho passo bé (tot i que amb alguns, a temporades... i ara toca època de vaques flaques) però ells ja em coneixen, són molts anys junts i queda poc espai per a la sorpresa. Amb els companys del màster... bé, és un any, un curs i passa ràpid: no hi ha lloc per a la monotonia. I és clar que no són "completament desconeguts" (aleshores si que no hi hagués hagut sopar, ni festa, ni res) però la novetat encara és allà, palpitant. Cada fet nou, cada revelació és com una descàrrega sobre la pell humida: t'electritza i t'esperona a anar una mica més enllà.

I aquest és el segon màster que faig. El primer tenia els seus moments però li faltava alguna cosa. Recordo el sopar de comiat, va ser gregari: cadascú anava pel seu compte, triant les paraules en funció de qui tenia al costat. I al mig, jo, sense saber ben bé cap a on mirar. És aquell tipus de situació en la que et situes al centre del món, intentant (o desitjant) no quedar-te fora. Però acabes molt lluny d'allà. I mentre tu et preguntes si algú se n'haurà adonat, veus que sí però que no els preocupa. I aleshores es trenca, aquell fil que creies que t'unia al grup. Afortunadament, aquesta vegada el fil segueix intacte.

I és que no hi ha res com deixar la ment en blanc i que sigui l'instint qui s'encarregui de la resta. Una nit que no penso oblidar; ni jo, ni la meva càmera de fotos. A veure si la repetim.

I vosaltres, a estudiar molt, que les neurones també s'han de mantenir en forma!! Recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Comentaris

  1. Pasarselo bien con desconocidos con los que compartes aula, y encima todos contentillos? JA! Imposible. Quién eres y que has hecho con mi mujer-naranja?

    Quiero de vuelta a la sarcastica hija de Frutifar que siempre me toca la moral (o la hunde, según) T-T

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Oh, que ataque más gratuito! ¡Yo también tengo derecho a la fieshtaaaa!! Y contentillos iban ellos, yo sólo me reía (de ellos... xD). ¡De verdad piensas que, trabajando al día siguiente, iba a ponerme contentilla? Pues noooo. Además, sabes que soy de risa floja, ¿qué esperabas, que pusiera cara de funeral?

      Ya te pillaré por Skype, ya (no se cuando, pero algún día) y entonces, verás las fotos. Nada comprometedor, te doy mi palabra: sólo un par de desnudos por aquí, un par de vómitos por allá... lo normal xDDD

      Elimina
    2. Que ha sido de aquella sarcástica y rubenesca mujer tan atractiva con una coleta que atraía a las lesbis? Ains....pobrecilla, se ha visto seducido por el lado borracho de la fuerza.

      Elimina
    3. Que cosas más dulces me dices, enano infecto.

      Y la fuerza no es la borracha. Esos son los jedi, que no controlan los cubatas que se meten entre pecho y espalda xD

      Elimina
  2. Yo también te I quiero you very mucho

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Te "I" quiero?... ¿qué cojones es eso? ¿Ahora también me adoras en inglés? Lo veo, lo veo xD

      Elimina
    2. Yo te love you orange demonio girl.

      *Esfera corrió very mucho fast

      Elimina
    3. Jajaja... después del mail de esta mañana por parte de mi tutor de tesina, necesitaba reírme un rato. Bien hecho, bufón. Y ahora, entretened a vuestra señora con vuestras payasadas sin sentido; ¡¡quiero veros saltar por el gran anillo de fuego!! xDD

      Por cierto, hablando de demonios: Hoozuki no Reitetsu. Échale una ojeada, te vas a desorinar xD

      Elimina
    4. Hablando de demonios otra vez, Beel se ha terminado :,(

      Alé, ya he contrarrestado el efecto del mensaje anterior. Si puedo hacerte más desgraciada, no dudes en decirmelo.


      *Esfera salió rolling huyendo very mucho fast.

      Elimina
    5. Yaaaa?? Pero, lo último que leí fue que Fuji y Satan iban directos a la estratosfera... espera, que me falta el capítulo de esta semana xDD

      Elimina
    6. Mardito Oga!! Un dragón!! xDD... y Beel no ha crecido ni medio palmo, caguen to! Yo que esperaba un nuevo badass a lo Zoro xDD.

      Bueno, es una lástima, Beelzebub era divertido pero mejor cortar ahora, que el final tiene sentido que no seguir como cierto otro autor que no sabe donde dejarlo T_T

      Elimina
  3. Hay algo de esta serie, de los últimos en concreto que no pillo aún....QUIÉN COÑO ES FUJI!? De donde se lo han sacado? y no se supone que Satán debería ser el padre de Beel (Satán=Re de los demonios).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Por pasos:

      - Fuji es a Satán lo que Oga a Beel. Relación empresarial, por así decirlo xD. Necesitaba un enlace en el mundo humano y pusieron a Fuji como podrian haber puesto a un gato, no hay que darle mucha vueltas.

      - No es que sepa mucho sobre demonologia pero, partiendo de la base "cristiana" que Lucifer es el señor de todo bicho con cuerno... creo yo que él debería ser el Rey. Peeeeero, si te metes por Intesné, verád que tanto Beelzebub como Satán son lacayos, por lo que, en una lucha de poder entre ellos (ya que su señoría Lucifer pasa de esos rollos y va a la suya metiendo miedo al personal y ya), gana Beelzebub y se corona "rey" regente (por llamarlo de alguna manera). Et voilá! Beelzebub padre tienen a Beelzebub hijo. Satán los quire a todos muertos y se pegan... pero gana Oga porqué es the ultimate badass (previo permiso de Zoro).

      Y, después de esto, me voy a rebatir a la Iglesia porqué Cristo no se dejó colgar de una cruz y, en cambio, le dio mandanga a Maria Magdalena. Ala.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda