Doncs tanquem la paradeta: bon vent i barca nova!

Va, anècdota de cap de setmana.

Ahir, dissabte dia 8 de Desembre, em vaig trobar en una situació que, d'haver-li passat a algú altre, hauria estat còmica i tot. Però em va passar a mi, i no va tenir puta gràcia.

Resulta que aquesta cap de setmana s'ha celebrat el "Montjuïc Revival", una trobada pels nostàlgics del motor i les carreres a la muntanya màgica. En si, no és cap problema, ni seria notícia si no fos per com em va afectar la punyetera carrera (a part de l'accident que va tenir lloc ahir, a la baixada que va cap al Museu Etnològic).


Bé, dimecres o dijous a la nit, mentre escoltava les notícies (que no mirar-les, cosa que faig poc sovint perquè em carreguen sobre manera), vaig sentir que, durant el cap de setmana, Montjuïc seria envaït per cotxes antics; cotxes de carreres de l'any de la patum i que hi hauria diverses activitats relacionades amb el món del motor i tal i tal. Com a conseqüència directa d'aquest Revival, l'Avinguda Maria Cristina estaria tallada, com també alguns carrers pròxims, per a fer les exhibicions rodades i tota la pesca. Genial, no em podria importar menys. De fet, com més tanquin els accessos a Montjuïc... doncs millor, menys feina al Jardí. Total, que vaig seguir amb la meva vida. Fins dissabte pel matí.

M'aixeco, em preparo, esmorzo i surto de casa per anar al Botànic, tota feliç, amb l ament vés a saber on. Agafo el metro, baixo a Paral·lel, agafo el Funicular i arribo a Avinguda Miramar. Com sempre, vaja. Cap novetat. Enfilo el carrer cap al Jardí i, de manera inconscient, me n'adono que hi ha molt poc trànsit, menys encara del que sol haver-hi a aquelles hores del matí. Però segueixo a la meva. Qui m'hauria dit mai a mi que les coses es torçarien tant en cosa de dos minuts?...

Quan arribo a l'alçada de la Fundació Miró, em trobo que el pas per a cotxes i transport públic està tancat, però no tancat de "va, posem un parell de barreres grogues i l agent ja entendrà què volen dir", no! Tancat tipus "creieu que un parell de soldats amb fusells d'atac seria massa poc?", aquest tipus de tancat. Preguntant-me per on diantre passaré, veig que, més endavant, hi ha un accés per als vianants, com aquells que posen de manera excepcional quan estan fent obres al carrer i et desvien, si? Doncs un d'aquests. Així que, seguint la ruta de sempre, tiro milles... tiro milles... i em trobo que el pas està barrat pel mateix sistema de contenció de masses que barrava el pas de vehicles!! PAM! El cartell de "Preguem, disculpin les molèsties" estava per dins!! Com dimonis ha arribat allà dins?! Com potser que un cartell que, se suposa, et mostra un camí alternatiu, estigui dins la tanca?! Com!?

Em cago en la mare que els va matricular a tots i penso "Passaràs pels Jardins Laribal"... MEEEEEC! Error, open door not found. Resulta que la única, ÚNICA porta oberta a tot el jardí és la que comunica amb la Fundació Miró... i ja em diràs de què serveix que ho estigui quan no hi haurà manera de sortir per l'altre costat i, a més, els encarregats de Parcs i Jardins també tenen ordres de tancar-la?! Una merda... però, com que hi havia una parell de jardiners que havien de travessar el parc i sortir per un dels laterals (i que els vaig fer una mica de pena, tot sigui dit), em van deixar passar amb ells. I així vaig arribar a Santa Madrona. Però el meu objectiu seguia sent Avinguda Miramar. Total, que pujo el carrer i arribo a Miramar... per trobar-me amb un parell de Guàrdies Urbanes (bastant impertinents, per cert) que m'escridassen per ser allà quan, teòricament, està prohibit. En fi, que els explico que haig d'anar a treballar al Jardí Botànic però ells no volen baixar del burro.

- Donde vas?
- Al Jardí Botànic. A treballar.
- Y no puedes ir por otro sitio?
- (aquí ja m'emprenyo molt i m'indigno, quasi al punt d'escridassar-los jo a ells) Per on?!! Però si ho heu tallat tot!! És indignant!! Com se suposa que haig d'anar a treballar jo, ara?! Eh?? Perquè aquest és l'únic camí!!
- Y no puedes ir por otro lugar?
- Que ho heu tallat tot!!!! I ja arribo tard!!!
- Pero, a ver... donde está el Jardín ese? (ole tú! ole, ole y ole!)
- Allà al darrera.
- Bueno pues... ve por la carretera, però detrás de la valla. (aclariment: les tanques que barren el pas són aquelles que es fan servir a les obres, les de metall gris de metre i pico)
- Com, però si està tancat!!!?? No puc passar perquè la tanca barra el pas!
- Y no puedes saltar la valla amarilla? (sí, també n'hi havia de grogues; hi havia tanques per tot arreu, de tots els colors i de totes les mides).
- No. Mira, passaré pel mig de les plantes i llestos.
- Pero no puedes pasar por la carretera!!!
- És que no passaré per la carretera!!!! Pel jardinet, pel mig del jardí!! (al costat d'on estava, hi havia un petit jardinet, amb una carretera al voltant, tallat pel mig per una filera interminable de tanques metàl·liques).

I així va ser. Si algú vol saber què vaig esmorzar aquell matí, li puc dir que fulles de tots els colors i mides. Després de la meva odissea per entremig les plantes, per fi arribo al Museu Olímpic de l'Esport i... si heu pensat en més tanques, l'heu encertat de ple! Sí senyor, no només la carretera que va al voltant de l'Estadi Olímpic, sinó també el camí estaven tallats!! Yuju!! Ja no sabia si cridar, plorar o assassinar al primer que se'm posés al davant. Finalment, opto per preguntar-li a la noia que estava allà fent de "vigilant" i li dic si hi ha alguna manera de sortir d'allà. Primer em diu que no, després em diu que torni per on he vingut i que agafi no-sé-quin-camí que ni ella sap on és, a continuació em diu "No sé", després que baixi cap al Sant Jordi, que per allà hi ha uns pivots no més alts que el genoll i que provi sort, a veure si no em trobo més tanques... sort? Sort?!!!! La p*** mare que la va parir!!! Però si ni tan sols sabia que hi havia un Jardí Botànic per la zona!!

En fi, que em miro bé les tanques i li pregunto si no puc aixecar-ne una del peu de ciment i passar pel mig. I em contesta "No, és que estan agafades amb una volandera de plàstic. No es pot trencar."... i jo, sense que m'importi una merda el que em digui la pallassa aquella ni cap de la organització, li deixo anar "Doncs tens sort que no porto tisores, sinó tallo la volandera i a prendre pel cul". Tal qual. De fet, vaig arribar a trucar al vigilant de seguretat del Jardí perquè em baixés unes tisores, però va suar de mi. Al final, vaig veure que a l'altre costat de la carretera, hi havia un dels extrems de la fila de tanques que no estava unida a cap altra, així que m'hi vaig apropar, la vaig aixecar del ciment i cap a dins!

Mitja hora! Vaig estar mitja hora per anar del Funicular al Jardí Botànic... i tot per la maleïda carrera dels pebrots!! Carrera que, tot i les mesures de seguretat, va acabar en accident.


Vaig trucar al meu cap indignadíssima. Que barrin el pas als visitants "normals", als turistes... bé. Però que el tallin a la gent que treballa a Montjuïc, que ha de venir sí o sí fins aquí dalt... va home! Vergonya els hauria de fer! Què els costa fer-nos un passi, un carnet, el què sigui per a poder identificar-nos com a treballadors de Montjuïc!!?? Funcionaris inútils...

Ara, la odissea no es va acabar aquí, que la merda de les carreres no acabava fins ben entrada la tarda, i jo plegava al migdia. La tornada a casa també va tenir el seu què. Com que no podia passar per Miramar, em va tocar pujar fins a dalt de tot del Jardí i baixar pel camí de serveis del Viver Tres Pins: un camí d'escales velles i fetes pols en pendent per la muntanya, que passa per darrera una escola i està mig amagat de la llum del sol... vaja, el lloc perfecte perquè m'hi passi de tot però res de bo. Encara no em crec que segueixi d'una peça...

De fet, aquesta matí he agafat el caminet de les escales, en previsió de què pogués trobar-me a la Miró. "Per sort" (i ho dic entre cometes perquè no vull que ningú pensi que m'alegro de l'accident) i degut a que s'han anul·lat les carreres d'avui, per tornar al Funicular podré fer servir el camí de sempre; ni borratxa agafaria el camí dels Vivers per tornar a les sis de la tarda, negre nit, cap allà, vés a saber si mai tornaria a casa...

I així va ser. Conseqüència: per la tarda, quan vaig anar a la Maquinista a enllestir el parell de compres de Nadal que em faltaven, estava més animada del què sol ser habitual; en poques paraules, i segons el meu pare, estava accelerada, massa accelerada.

... cada cop m'agrada menys Montjuïc...

Apa doncs, porteu-vos bé o us caurà llenya! Feu bondat i recordeu sempre, sempre que... SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

I aquesta sóc jo contra la Urbana. Vaig guanyar, sí.

Comentaris

  1. Erm.... emm..... que narices me voy a descojonar que la ocasión lo merece xDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. A esto se le llama Vendetta.

      Elimina
    2. Ya sabes lo que dicen, no?? "Quién se pica, ajos come" xD. Pobre de mi!! Será que he hecho algo, por nimio que haya sido, para que te vengues de mi de tal manera!! xD

      Elimina
    3. Es que es una Vendetta futura. Tengo poderes rapelianos que me han dicho que en un futuro me harás alguna, así que me cobro la venganza ahora.

      Elimina
    4. A ver, un poco parecido a Rapel si que te encontré... pero preferia no decir nada xD

      Elimina
    5. Una cosa es tener los poderes y otra el parecido físico..... señora ha ofendido mi honor; la desafio a un duelo.

      http://img.desmotivaciones.es/201011/exijo.jpg

      Bazookas al atardecer.

      Elimina
    6. Me puedo traer el lanzallamas? Porfi! Porfi!

      Elimina
    7. Buueno..... el Bazooka tiene mayor alcance xD

      Elimina
    8. Ya sabes que yo soy más de llamas... if you know what I mean.

      Elimina
    9. Sí, eres muy fogosa...... que no hot :trollface:

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda