Nalataia, Mare Tubercle

No sé q és més cruel: si dir la veritat o callar i deixar passar els esdeveniments......miris com ho miris, al final, smpr hi ha algú q acaba perjudicat. El pitjor s q, molts cops,els culpables passen impassibles davant d la gent, som incapaços de culpar-los...xq ens han ensenyat a no fer-ho; és més fàcil atribuir la culpa a segones persones...xo, al final, sempre passa igual: és la gent q camina entretalladament qui acaba sent la víctima...................és molt molest, per no dir miserable... No sé quan va ser q vaig començar a pensar així...potser va passar quan aquest món on visc va caure en la deseperació, la mentira, la trampa, la por........on ens estàn portant? xq hem d'acabar d'una manera tan trista el nostre somni anomenta vida..............al final smpr m'acabo preguntant quan va ser q ens vam perdre......... el cel es trenca en mil miralls, una mà, de fina pell i dolç aspecte, acaricia suaument el cabell d'un infant. Adormit tímidamen

No em demaneu miracles amb aixo d publicar i publicar xq ara mateix estic d'exàmens i no tink gaire temps...per tant, todo llegará... I la veritat, hi ha dies q tik més inspirada q d'altres, sns anar més lluny --> Marionetas <-- va trigar hores en arribar a ser el q heu pogut llegir...akell dia estava, weno, no se com estava... Temps al temps senyores i senyors.................. P.D: No crec q trigui gaire a escriure de nou, xo la veritat si no tink temes...ho veig difícil, a més, tink altres coses al cap...xo com q sóc un conillet...seguiré buscant la pastanaga del poder............................... Sayonara!!!!

No sé vosaltres...xo... no ho trobeu tendre...^^

En ocasions, escriure, se'ns fa menys pesat que no pas parlar. Quan no saps realment que vols dir, el millor que pots fer és seure davant d'un full en blanc i deixar volar la imaginació...és en moments com aquests que brillem amb llum pròpia... Marionetas Hilo de cristal que sostiene sus diminutos corazones, atrapados gracilmente entre pedazos de madera, las marionetas bailan perdidas en sus sueños. Dedos que no alcanzan aquello que anhelan, recompensados sean por lo que creían perdido. Hilos punzantes de hipocresía y falsedad, enredados entre largas cabelleras de inocencia, caed bajo las sombras de sus silencios. Aura inquebrantable i dulce resplandor, burbujas etéreas cruzándose entre sus palabras. Amargo silencio que nutre la madera de sus corazones, se llanto de plata que se pierda entre sonrisas. Sueñan llorando mariposas de papel que cortan con su aleteo el frágil cristal. Malditas las miradas que se ríen al encontrar sus tristes lamentos. En

-Aquí comença una nova aventura - como diria Peter Pan.